Masos, Monestir i càrrecs monàstics

La gestió dels masos era primordial per al bon funcionament de la institució monàstica

A inicis del segle XIII el terme de Sant Cugat està ja poblat de masos. Formaven part del patrimoni del Monestir, senyor feudal del terme, juntament amb altres béns i drets a Sant Cugat i a altres llocs del comtat de Barcelona. La seva gestió era primordial per al bon funcionament de la institució monàstica. Els pagesos que se n’ocupaven pagaven rendes en diners, espècies i treball al Monestir, amb les quals aquest podia assolir la seva tasca religiosa, social i política.

Els masos, patrimoni del Monestir

El costumari escrit pel monjo Pere Ferrer vers 1223 revela algunes dades sobre la gestió d’aquest patrimoni, que adreça al manteniment dels monjos i dels edificis monàstics i al sosteniment de la litúrgia, l’almoina i l’acció pastoral. Si bé l’abadia havia reorganitzat recentment els seus dominis seguint una lògica geogràfica, els masos del terme de Sant Cugat depenien de diferents oficis o càrrecs monàstics, i s’integraven en l’administració que cada un feia dels béns assignats per complir amb les seves tasques. Així, el paborde major, encarregat de mantenir la comunitat durant cinc mesos a l’any, disposava entre els seus béns amb el gruix dels masos del terme: els masos de les parròquies de Sant Cugat i de Sant Cebrià. El sagristà major s’ocupava del culte de l’església monàstica i d’aportar el parament litúrgic (oli, cera, robes, vaixella, etc.) amb les rendes dels masos de Valldoreix, Sant Medir i Campanyà, entre altres. I l’almoiner, encarregat de l’almoina i que es fessin algunes de les tasques domèstiques, comptava amb uns pocs masos solts. El global de les rendes donava en realitat per a molt més, fora inclús de l’àmbit de les necessitats monacals estrictes: sustentaven l’acció política i permetien un modus vivendi més enllà del vot de pobresa.

La ingent documentació baix medieval aporta encara més dades sobre la continuïtat i la pràctica d’aquesta gestió. El paborde major mantenia el seu paper com a principal senyor de masos del terme, amb més d’una quarantena sota la seva administració (per exemple, els actuals Can Bell i Can Cabassa). El sagristà s’ocupava de vint-i-dos masos als seus dominis tradicionals (Can Gener de Sant Medir...). Per altra banda, l’existència de capelles dins l’església del monestir, amb un monjo rector per a cada una que se n’ocupava del culte, també va implicar l’assignació de masos per al seu sosteniment. El rector de la capella de Tots Sants va rebre quatre masos a la zona de Collserola comprats el 1378 a l’abadessa de Sant Pere de les Puelles (Can Cortès i altres). El de Sant Antoni disposava d’altres quatre a la zona nord del terme, dins la parròquia de Sant Feliu de Vilamilans (zona de Can Graells). I el de Santa Maria, de quatre més dispersos. Per aquesta capella en concret disposem d’un document del 1242 pel qual l’abat li atorgava un seguit de béns i detallava minuciosament les obligacions del seu monjo rector. Entre aquestes, la de tenir cremant una làmpada davant l’altar nit i dia, i una candela a la missa diària, pagant amb les rendes del mas de Casal de Puig, a la parròquia d’Aiguallonga.

Propietats

Quan el Monestir comprà el 1306 el terme de Canals (ara en gran part Valldoreix i una petita part de Mira-sol i del Papiol), el conjunt dels seus masos foren assignats a la figura de l’abat (com Can Montmany). Mentre que els masos de la quadra de Vilanova (entorn de la Torre Negra) van restar fora de la gestió del Monestir, en tant que restaven sota el domini dels senyors de Palou, un contrapoder que plantejà repte continu a l’abadia.
Malgrat la distribució dels masos entre diferents oficis monàstics, la gestió que se’n feia era molt similar. Les rendes que el Monestir rebia eren pràcticament les mateixes, amb algun matís: els masos del sagristà, per exemple, aportaven més cera per proveir el parament litúrgic que aquest havia de subministrar a l’església del Monestir.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem