La santcugatenca Berta Serrahima González rep el primer premi dels Jocs Florals Escolars

La santcugatenca Berta Serrahima González va rebre el primer premi pels Jocs Florals Escolars en prosa de secundària amb l'escrit '14,4 km'.  

L'edició d'enguany s'ha fet amb la participació de prop de 1.700 alumnes de primària, secundària i educació especial d'uns 148 centres escolars dels 10 districtes de Barcelona. Tots ells han optat a 15 categories marcades per l'edat i els gèneres de poesia i prosa.

Berta Serrahima González viu a Sant Cugat, és ballarina, actriu i castellera fins fa res, va entrar a formar part del musical Billy Elliot. Tal com va declarar a aquest mitjà vol dedicar-se a la dansa. "És una cosa que m'agrada molt tant com per dedicar-m'hi professionalment i m'encantaria poder viure de ballar i posar-m'ho bé dalt l'escenari". 

Més info: Berta Serrhaima: “Em va saber greu deixar els Castellers per fer el musical Billy Elliot”

14,4 km

És fosc. La sorra dins les sabates mullades em produeix ansietat. La reprimeixo. Va, només he d'aguantar 14,4 km, és poc, passarà ràpid. O no. No, no passarà ràpid. Passarà igual de lent que els interminables dies creuant el Sàhara, on vaig deixar enrere el pàl·lid cadàver del Hakim. Ara estic sola. He d’aguantar, per ell. Miro endavant, i veig que els altres comencen a pujar a la pastera que ens portarà cap a Europa, si hi arribem vius. Hi pujo. Un calfred com un corrent elèctric em recorre tot el cos. No sé si són els nervis o el gèlid vent que corre. Crec que és el vent, els símptomes del nerviosisme es mostren en l’enorme nus que tinc a l’estómac, juntament amb les ganes de vomitar i el mareig. El senyor de la barba que se suposa que sap el camí talla l’única corda que amarrava la minúscula barca de fusta a la platja. Li dona un rem a un altre noi que sembla força fort comparat amb la resta, tot de figures escanyolides amb falta d’aliment. Sorprenentment, l’altre rem me’l dona a mi. Suposo que dec semblar àgil... O vol que el cansament em venci i no haver de carregar el meu pes tot el camí. O sigui que vol que em mori. Intentaré que no passi.

Comencem a remar. Sembla que no hi hagi gaires onades. Em tranquil·litzo una mica. La calma es va reduint a mesura que ens anem endinsant al mar, igual que la meva força. Noto els músculs més pesants que mai. No ho suporto més. He vomitat ja dos cops, un al mar i l’altre sobre les meves cuixes. Ningú s’ha queixat, crec que parlar gasta massa energia en moments com aquest. Veig una noia que deu tenir uns quinze anys que es treu una barreta d’aquelles energètiques de la butxaca. Just abans que se la pugui menjar, el guia li pren de les mans i se la menja ell. El mira amb ràbia, i just abans que obri la boca per queixar-se, es desmaia i cau a l’aigua. Li queden menys de 5 minuts de vida. Al cap d’una estona veiem el seu cos flotant a uns quants quilòmetres d’aquí. El noi que estava assegut al seu costat plora en silenci. Uns minuts després salta al mar, crec que prefereix morir amb ella que viure sol. Seria bonic escrit en un conte, però viure-ho resulta esgarrifós. Si no tingués sentiments pensaria que així no he de remar tan fort, però m'estan a punt de saltar les llàgrimes. El guia em pren el rem de les mans i li dona al noi que tinc al costat. Es deu haver cansat de mi, i com que remava lent, m’ha tret el rem. Molt millor. Tot i que ara no tinc res en el que pensar, i els meus pensaments es desvien cap als perills i les possibles morts que m’aguarden. Reso perquè no passi ni el menys dolorós que se m'acut. Veig que el de davant meu obre els ulls, com impressionat, i assenyala darrere meu. Em giro a veure què m'indica. Veig una onada enorme que està a punt de bolcar la barca. Cridaria si tingués veu, però el que surt de la meva boca sembla més un gemec. Noto l'aigua congelada mullant-me tot el cos, sense deixar-se ni un racó. No puc respirar. M’entra aigua al nas, a la boca, per les orelles i no sé per quin lloc més. Quan aconsegueixo obrir els ulls, tot i la picor, veig que tinc la barca a uns 30 metres. Nedo, nedo, no arribo...! Segueixo nadant. Segueixo sense poder respirar. Segueixo sense poder veure. Segueixo sense poder cridar ajuda. Europa, hi he d’arribar... Em moro, em moro, em moro. No puc. Ara jo no cal reprimir l’ansietat. Deixo d’intentar-ho, és inútil. Noto que el meu cos cedeix, i vaig cap al fons. Tot transparent, tot blau, tot negre, tot fosc.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.