Sílvia Munt: "Si en aquesta vida trobes una passió que t’enganxi, estàs salvat"

L'artista valldoreixenca Sílvia Munt fa mitja vida que viu al municipi. És actriu, directora de teatre i cinema i també escriptora. La seva carrera professional va començar sent ballarina, tot i que compaginava aquesta professió amb la carrera de psicologia. Al cinema va començar com a actriu, i de fet amb 24 anys es va fer molt coneguda pel seu paper a La plaça del Diamant. Fa 20 anys que no actua, ja que va decidir passar-se a darrere de la pantalla i ara és directora de cinema i teatre.

La seva última pel·lícula com a directora és Las buenas compañías que es pot veure en diverses plataformes. Com a directora de cinema suma una quinzena de títols, i una desena com a directora de teatre. Com a actriu, suma innombrables interpretacions. Amb Alas de mariposa va guanyar un Goya com a actriu, i amb Laila un Goya com a millor directora. Els premis que rebut també són innombrables. 

Amb quina de les seves facetes s’identifica més ara?

Amb la que estic, perquè és la que m’agrada. Ens fem grans i evolucionem: és inevitable que a cada època de la teva vida et sentis millor, o més feliç, fent una cosa que una altra. Jo tenia pensat ser psiquiatra, després em vaig decantar per la psicologia. Mentre feia psicologia em van dir de ser ballarina. Havia fet ball a The Royal Ballet i em pagaven.

Que la paguessin era important...

Esclar! Per mi, el ball era una afició, una vocació, eren uns estudis molt intensos, com ja saps, però el clàssic contemporani em va fer molt com soc, una supervivent, amb molta voluntat. Va ser rellevant que amb una cosa amb la qual gaudia em pogués guanyar la vida. I després va venir el teatre, el text, que vaig descobrir fent d’actriu; i més tard, amb la carrera d’actriu comences a saber que tens ganes d’explicar el teu propi univers, tenir la teva mirada. Vaig saber que tenia ganes, no d’explicar l’univers dels altres, sinó el meu.  Aleshores vaig començar a escriure, a fer curts, a dirigir, i allà és on jo em sento des de fa vint anys, perquè això va ser el 1999, i ja en fa 23! Fa vint anys que no actuo pràcticament, perquè ja no em sento allà. Em sento aquí dirigint documentals, dirigint ficció…

"Amb la carrera d’actriu comences a saber que tens ganes d’explicar el teu propi univers, tenir la teva mirada"

Vint anys sense actuar…

Sí. Vint anys que no actuo al teatre, això segur… I al cine sempre dic que no. L’única actuació que vaig fer així de passada va ser-ne una amb la Letícia Dolera, ja que ens coneixem i em va demanar que fes de la seva mare. Ho vaig fer, però ja no em sento allà. Sempre estic dient que no i sempre vaig dient que no. Ja no m’hi veig allà; ja no em fa feliç com em feia. A mi m’agrada ara mateix investigar les coses que em preocupen a mi, no posar-me a les ordres d’algú que té les seves preocupacions. A més, el treball de direcció i d’escriptura et requereix molt de temps i dedicació.

Descarta tornar a actuar?

Sí, sí, totalment. A més, cada vegada en sabria menys

Com es passa d’un costat a l’altre?

No és fàcil. Llavors hi havia una petita condescendència, restes de masclisme: pel fet de ser dona, la gent et classifica com a actriu… En vint anys ha canviat molt, hi ha moltes més directores de cine, de teatre, guionistes… feia molta falta. Per sort, ara hi ha moltes actrius que es dediquen a dirigir.

Aquesta transició es fa de forma natural?,Una cosa és actuar i l’altra cosa és dirigir.

La millor escola és haver fet el canvi. Com ho fas? Aprenent. Per dirigir, el més difícil és tenir una mirada. És saber què vols dir. És a dir, l’escriptura. Jo no crec que amb aquests cursos d’aprendre a fer un guió. A més, no són veritat. Són útils només per fer coses, diguem-ne, més convencionals. Normalment el que vols transmetre són realitats que et pertorben i que les transmets amb un guió que costa molt d’escriure, moltes reescriptures i molts, molts pals.

I la direcció de teatre, doncs se n’aprèn veient molt teatre. Ja n’havia vist molt i n’havia fet molt. Quan ja has fet molt teatre com a actor, pots ajudar bastant. És la millor escola, haver-ne fet molt i haver-ne vist molt. És el que dic a la gent: “mireu-ho tot i ho feu vosaltres”. I després, amb cine, el que és la direcció tècnica ho aprens fent-ho. Comences amb un curt, allà comences a parlar amb el director de fotografia, amb el muntador, i comences a aprendre com explicar amb imatges una escena.

"En vint anys ha canviat molt, hi ha moltes més directores de cine, de teatre, guionistes… feia molta falta"

Abans ha dit que no vol explicar les coses d’un altre, que té les seves per explicar. Quines són aquestes coses?

Es pot veure una mica al meu currículum. Per exemple, la història dels campaments sahrauís. Vaig ser allà fent una pel·lícula com a actriu tres mesos i vaig pensar a explicar la seva història a la meva manera. Vaig escriure el curt d’aquesta nena que descriu un país que no ha vist mai. I això és Lalia. Una altra cosa que em pertorba molt és el fet que acceptem que som un mestissatge. Jo soc mestissa, tots som mestissos, d’aquí surt Hijas de Mohamed, Bajo al mismo cielo… És explicar la complicació de ser una barreja de contradiccions. Per mi això és molt important, perquè si no acceptem això, no anirem bé en general, anar més enllà de les qüestions de races, de cultures, de religions, de classes…

Una altra cosa molt important per mi és que hi ha dos tipus de persones, i és fonamental: una que té ganes de viure i una altra que no en té. Vaig estar molt a prop d’una persona que no tenia els pretextos per viure. I és una cosa endògena. És una cosa que no ve per una explicació externa, simplement és perquè et trobes en un moment… I a mi això també em pertorba molt. Tinc tres filles i una de les coses que els intento transmetre sempre és que si tu trobes una passió, una vocació, una dèria que t’enganxi, estàs salvat.

I les dones?

M’agrada molt explicar històries de dones que han estat incompreses. Per exemple, Gala va ser un documental amb el qual vam estar dos anys treballant i vaig descobrir un secret, un misteri que va ser contradictori: moltes de les pel·lícules que he fet van sobre descobrir-nos com a dones.  És el que puc explicar millor perquè és la meva mirada. I estem acostumats a veure un univers, una cultura vista, bàsicament, per uns ulls masculins, i això toca bastant els collons. Moltes vegades veig personatges que estan molt bé, però que són personatges que són la imatge d’una imatge masculina de la dona.

Als meus projectes, doncs, la mirada femenina hi és, sobretot perquè a les dones ens pertorben i ens emocionen i ens preocupen una sèrie de coses que moltes vegades no són ben bé iguals al món masculí. Ara, perquè s’ha trencat un sostre de vidre molt gran, però anàvem molt endarrerits.

Estem en un moment de retrocés de drets de les dones?

Estem en un moment molt delicat. Intel·lectualment i socialment és veritat que s’ha trencat un sostre. És veritat que ara no passa el que passava a la pel·lícula que acabo d’estrenar, Las buenas compañias, que se situa al 77: ara t’escolten, pots fer una denúncia, pots avortar lliurement, però ha costat quaranta anys.

La dona pot obrir la boca i l’escolten, però alhora, paral·lelament, hi ha tota una cosificació de la dona molt brutal, a la qual estan submergides les generacions més joves. Hi ha aquest tipus d’invent maligne que són les xarxes socials on tothom es compara, es critica… Jo sempre dic que agradar és el menys important, t’has d’agradar a tu i si no agrades als altres, pitjor per a ells.

És un invent maligne en quin sentit?

En tots els sentits. És a dir, per mi les xarxes com eina de llibertat en situacions d’opressió em sembla una eina fantàstica, però per a res més. El que fan normalment és donar altaveu als més covards, als més neuròtics, els que pensen que ho tenen tot clar quan les coses no són una solució fàcil; donen altaveu a aquells que fan aparador de la seva felicitat, donen altaveu a aquesta espècie de vergonya de la pretensió dels diners… aquesta felicitat prefabricada. Jo realment penso que és una cosa que normalment et dona infelicitat.

No en té, de xarxes?

No en tinc. Vaig ser molt coneguda amb vint-i-quatre anys, quan vaig fer La Plaça del Diamant, amb un únic canal de televisió. El que volia era amagar-me, tenir la meva privacitat, tenir la meva vida lliure. Em coneixia tothom, aquí i a Espanya. Arriben les xarxes i jo m’he de posar a explicar per Facebook on vaig de vacances? També tinc la sort que tinc un altaveu que és la meva feina, on puc explicar les coses que jo vull. També tinc un altre altaveu en les entrevistes perquè hi ha algú que t’escolta. No necessito les xarxes. Entenc que molta gent potser en tindrà la necessitat, però jo crec que aporten més coses negatives que positives… Fins i tot, gent interessant, a les xarxes, l’he vist patinar de mala manera. No es poden explicar les coses amb vint paraules; la vida s’ha d’explicar amb una vida sencera. Tot és molt complex.

Ha anomenat La plaça del Diamant. Va ser un abans i un després en la seva carrera. Ara com ho recorda?

Ho recordo amb molt d’amor. I han passat moltes coses. Allà vaig conèixer la Rodoreda, soc una fan absoluta de tota la seva obra. La seva literatura m’impressiona cada dia més. Vaig conèixer el cinema. Vaig conèixer el que és estar davant d’un primer pla… A partir d’aquí vaig començar a fer cine. Li dec tota la meva carrera com a actriu.

Hauria estat diferent sense La plaça del Diamant?

Oh, i tant! Molt. Llavors, era ballarina, havia fet coses de teatre… i jo encara estudiava Psicologia per si passava alguna cosa.

Va acabar la carrera?

No. A més, la vaig començar a Gran Canària a distància! Vaig continuar amb el teatre, que era la psicologia pràctica. Jo soc mig canària, mig catalana, mig francesa.

Ha treballat a diferents països. Com es viu el món de la cultura en aquests països on ha treballat, països que tenen una cultura democràtica més àmplia que l’Estat espanyol.

Molt interessant perquè realment jo crec que a França, cada vegada que hi vaig, com a actriu o com sigui, veus que allò està solidificat,tracten molt bé la cultura i realment és importantíssima per ells. Sempre n’he tingut enveja. Aquí hem tingut un forat molt gran. Ho hem mig recuperat, però no del tot. Quan vas a Anglaterra o a França no és comparable. Aquests dos països veus que estimen la cultura realment i que estimen molt la gent de la cultura. Això és una cosa que a mi sempre m’emociona, m’emociona molt. Estimen els seus directors, els seus actors, els seus cantants. Els seus literats són seus.

Aquí no és ben bé així?

No. No només a Espanya, estic parlant de Catalunya, també; ens costa molt, potser per un problema de pudor. És un país que valora més la part burocràtica que la part artística o cultural.

Aquí es valora més un economista que un artista, per exemple?

Totalment. Tenim un ofici que no sabem quina continuïtat tindrem, depenem de l’última obra que facis. Hem de ser sempre una veu lliure, no sotmesa, diguem-ne, al moment sociopolític. Partim de llibertat, però la llibertat es paga. I es paga sempre d’aquesta manera. Fem el camí i fem allò que hem de fer però blindats, perquè si estem oberts de cames ens farem mal.

"Som un país que valora més la part burocràtica que la part artística o cultural"

Li han donat molts premis. Quins premis li han fet especial il·lusió?

Tots te’n fan i me n’han tocat uns quants. El que em fa molta il·lusió és que he tingut un Goya com a actriu i un com a directora. Això vol dir que em reconeixen les dues carreres. Em va fer molta il·lusió també quan vaig rebre més de 60 premis amb el segon curt que feia, Lalia. L’últim premi a Màlaga també. Tots són molt bonics i t’ajuden.

Econòmicament aquesta professió és inestable?

No tot són els actors i directors de Hollywood. No? Econòmicament és una ruïna. Hi ha un 5% que viu bé, uns altres que vivim bastant bé, perquè anem tenint feina, i uns altres, bastants, que els costa arribar a final de mes. A vegades et diuen: “a tu t’agrada molt la teva feina!” Però jo he de viure, he de pagar factures.

Per què no van dotats de diners els premis?

No n’hi ha cap. Per què els premis literaris tenen diners i els de cinema, no? Només he rebut diners en premis per acabar els curts.

Com gestiona o com ha gestionat la seva carrera amb la seva vida familiar?

Jo tinc un tipus de toc, però me n’he adonat amb l’edat. La meva gran guerra ha estat sempre compaginar aquestes dues coses. Quan ets mare i tens una carrera així, primer has de pensar que dormir 8 hores se t’ha acabat per sempre més. S’ha acabat el temps per a tu, l’has de robar. I després esprems el temps de mala manera, jo vaig sempre amb el rellotge. Les meves filles ja són grans, però és igual, les continuo tenint i he de continuar parlant amb elles.

I això de ser una família d’artistes dedicats al cinema? Com són els dinars familiars?

El Ramon (Ramon Madaula) és més de teatre, jo soc més barrejada. Crec que està bé, en el sentit que és un incentiu constant. Ens critiquem molt, crítica constructiva, però dura. Jo llegeixo les seves obres, ell veu els meus guions. També amb les meves filles vaig aprendre molt la mirada d’una altra generació. Som una família molt unida, però ens diem les coses tal com són.

Creu que hi ha espai per la creació en català? Fa poc, hi va haver polèmica al voltant de les paraules d’Àngel Llàcer, que va dir que fa espectacles en castellà perquè hi va més gent.

El teatre català té una salut molt bona, tothom en parla del teatre català, des de fa moltes dècades. Com a teatre de l’avantguarda, com a teatre molt sòlid, com a grans creadors, com a grans artistes i actors. El teatre català té una columna vertebral de ferro. A més, molt ben sedimentada per tot el públic que l’ha acompanyat durant moltes dècades. Això és irrebatible. En el cas del cinema, en canvi, cada any sortim als Gaudí i demanem quantes pel·lícules s’han produït a Catalunya. Si tu no pagues diners a Catalunya, no pots rodar en català. És a dir, hi ha d’haver una majoria de producció catalana per poder rodar en català. Ha de ser una aposta claríssima del Departament de Cultura que ha de dir que el cinema és molt important per un país, per una llengua.

Ha canviat la manera de treballar d’ençà que hi ha plataformes digitals de distribució? Els encàrrecs, la manera de crear…

La manera de crear sempre és la mateixa. El que has de tenir és una història. Quan aixeques el projecte, després venen les vendes a les plataformes. Ara no depens tant de la distribució i l’exhibició. Ara que tens la sortida a les plataformes, per mi és una alegria molt gran, perquè dins del desequilibri que hi ha, jo sé que ara la meva pel·lícula la pots trobar a Movistar, Filmin i HBO. El que vull és que es vegi la pel·lícula. Si la poden veure en sales, perfecte, però si passen dos mesos i no l’has vist i la pots repescar a plataformes, doncs collonut.

"El teatre català té una columna vertebral de ferro molt ben sedimentada per tot el públic que l’ha acompanyat durant moltes dècades"

Passa poc temps des que s’estrenen a les sales i passen a les plataformes

El temps de les sales és molt curt perquè la gent s’ha acostumat a veure cine a casa. Però es veu més cine que mai.

Només fan que tancar cinemes.

Però se’n veu més.

Amb les plataformes s’ha democratitzat més la cultura cinematogràfica?

Sí, entre cometes; també s’ha vulgaritzat.

En quin sentit?

Hi ha molta pel·lícula de digestió fàcil. Però, de tant en tant, surten pel·lícules d’autor. Jo soc una amant del cinema i m’agrada la pel·lícula amb pantalla, evidentment.

Quina és la part dolenta?

Que això trinxarà molt les sales. Es quedaran les sales pels que ens agrada anar al cinema.

S’hauran de reinventar?

Les pel·lícules no fan diners a les sales, has de ser o Barbie o Oppenheimer, que a darrere tenen mil milions per fer la promoció a cada país. És una altra lliga.

Com ha viscut com a artista els temes d’assetjament que s’han denunciat els darrers temps (alguns amb directors amb els quals ha treballat)?

A mi no m’ha tocat mai un assetjament sexual. Algun episodi ximple que se t’acosten massa i tu te’n vas. Sí que reconec que era una època on el director, no només els heterosexuals, infligien un poder extralimitat sobre els actors, sobre l’equip. Era una cosa molt piramidal i em feia molta mandra, però no ho he viscut mai com un assetjament. Jo amb en Joan Ollé hi he treballat i era un personatge molt especial, sobretot quan s’havia pres un gintònic, però mai vaig tenir cap mena d’ensurt.

Però l’han sorprès els casos?

El d’en Joan em va sorprendre. Sé que era molt pesat, això sí, però, per altra banda, per fer un pas endavant s’ha d’empènyer i s’ha de saber molt bé. Quan va passar tot això jo estava a l’Institut del Teatre fent un taller i alguns alumnes deien que sí i d’altres que no ho sabien. Jutjar una persona és una cosa molt delicada. Està bé fer tocs d’atenció, però per parlar d’això s’ha de conèixer molt bé l’interior de cada cas.

Anem una mica a Sant Cugat. Sempre es diu que Sant Cugat és una ciutat cultural. Com la veu?

Jo vaig inaugurar el Teatre-Auditori amb La mort i la donzella.

És un luxe tenir aquest teatre aquí?

Sí. A més, crec que s’ha anat creant un públic, que això és el més bonic. Crec que Sant Cugat ha aconseguit tenir una gran trajectòria de teatre i de teatreros.

I més enllà del teatre-Auditori?

També hi haurà aviat La Unió i hi ha molt teatre amateur, però pel que fa a cine… Quan jo vaig arribar aquí no hi havia l’auditori, no hi havia sales de cinema. Va ser a poc a poc que es va anar construint un teatre amb una programació, un públic i una cultura teatral. Sant Cugat, culturalment, està en un lloc privilegiat.

Què li faria falta?

Hi hauria de pensar. Ara s’obrirà La Unió, on podran fer-s’hi coses més petites. Això és una molt bona notícia. S’està fent una gestió que s’està solidificant molt bé. També estaria bé que s’obrís una mica el teatre de creació, el que no és el tradicional. Sant Cugat és un nucli molt important, un lloc amb una renda per càpita important, la cultura hauria de ser-hi imprescindible. S’ha de continuar amb aquesta trajectòria i poder tenir una sala més petita per poder fer altres tipus de teatre i  alimentar tot això amb concerts i tot el que s’està fent.

"Sant Cugat, culturalment, està en un lloc privilegiat ”

A Sant Cugat hi viuen molts artistes, escriptors, directors, actrius… A què creu que  es deu?

No ho sé. Jo fa més de quaranta-cinc anys que hi visc. Vaig venir a viure a Valldoreix. Té una explicació, crec: quan jo tenia 15 o 16 anys, els post hippies venien a viure a la Floresta i a Valldoreix, i aquest va ser una mica l’inici. També en viuen molts a Terrassa i molts a Sabadell…

Com recorda la seva primera actuació al TA?

Feia de protagonista i tenia 3 hores de representació. Una obra molt dramàtica …

En un pregó que va fer per la festa major de Valldoreix, va demanar a la gent que s’impliqués més en el poble. Amb quina intenció ho va dir? La gent no s’implica amb el seu entorn?

Fa tants anys que ja gairebé no me’n recordo, però ho deia per mi mateixa. Els que vivim a Valldoreix fem una vida molt cap a dins de casa i poc de poble perquè treballes a Barcelona, arribes a casa… Són cases, no són barris. Llavors el que deia és que, amb el temps m’anava adonant que no en coneixia tot el que jo voldria, la gent que viu al meu costat… Llavors aquesta implicació de família s’havia de potenciar, i jo la primera, per poder anar a llocs comuns.

Com ho ha fet, això?

Doncs tenint filles. Perquè elles sí que són valldoreixenques totals. I elles són les que tenen la seva colla, tenen els mateixos amics de l’escola Ferran i Clua, de l’institut, i llavors esclar… Jo com a mare, m’he involucrat amb les mares de les amigues de les meves filles. Al final les coses no les pots inventar, les has de fer, com la creació. Valldoreix és com és i fins que no hi va haver una quantitat de gent que tenia fills, que no van crear aquesta pinya… Jo ara faig una vida més valldoreixenca.

Encara reivindiquen que la gent no s’implica en les entitats.

Jo crec que el relleu està servit. Les meves filles han tornat totes a Valldoreix, per exemple. En general, però, és difícil que la gent s’impliqui, amb les vides que portem tots… el temps que et queda per la resta de coses el subministres com pots.

Et sents més valldoreixenca que santcugatenca? Existeix aquest sentiment diferent de Valldoreix i Sant Cugat?

Potser sí. Jo faig vida a Valldoreix i sobretot les meves filles se senten molt de Valldoreix. En aquest sentit, no seria sincera si digués que em sento més santcugatenca. Jo a Sant Cugat vinc molt a comprar i a fer gestions gairebé cada dia i hi vinc perquè m’agrada venir i veure què està passant, però de fet jo soc barcelonina.

Quin lloc prefereix de Sant Cugat i de Valldoreix?

De Valldoreix, casa. Però a casa perquè és una mica allà on has viscut una vida intensa. Però de fora de casa triaria el Casalet, on es fa la Festa major, on vas a menjar… I de Sant Cugat m’agraden molt els carrerons del poble, de tota la vida, anar a comprar a aquestes botigues de tota la vida, anar a llocs d’exposició…

Té algun projecte entre mans?

Doncs el nou projecte que dirigiré de teatre són Els Bonaparte, que és una obra que ha escrit el Ramon, que faig amb el David Pagès, el Pau Roca, i que també hi ha el Pep Ambrós. Explica la nit que parla Napoleó amb el seu germà, quan es va decidir la història de tot un continent. És molt divertida.  Estrenem el 20 de desembre al Teatre Acadèmia, després anirem de gira i segurament vindrem aquí.

Aquesta entrevista està publicada al Món Sant Cugat

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.