Un santcugatenc aporta felicitat amb joguines de fusta

Marc Castelló té 40 anys i és d'aquells "santcugatencs de tota la vida", dels "joves que es van unir per primera vegada i van, per exemple, ocupar la masia de Torreblanca", explica, afegint que "sóc d'aquella generació que va començar a reclamar coses per al poble".

Des de petit ha estat amb contacte amb la fusta. "M'ha vingut de família", aclareix, explicant que el seu pare és torner. Des de fa tres anys fa joguines de fusta. "La meva dèria per les joguines va començar quan vaig entrar d'educador a una petita escola lliure de Gràcia, i allí vaig veure que la intenció d'una joguina era molt més que fer jugar un nen; era la de veure com podia acomplir les necessitats d'aquell nen a aquella edat".

En aquest sentit, explica que "quan tenen 2 o 3 anys, tenen una necessitat molt gran de construir, de fer que les coses encaixin". Així va començar a fer encaixos amb fusta que després portava a l'escola per veure com funcionaven.

Abans, però, no s'havia plantejat aquesta dedicació en concret. "Em dedicava a fer teatre, principalment obres de teatre per a nens i nenes", recorda. Formava part d'una companyia santcugatenca que creava obres pròpies. "Vam començar amb petits espectacles, contes pintats, que van derivar en espectacles", explica. En aquella època, recorda, "tot el que s'havia de fer amb les mans, l'attrezzo, m'encantava fer-ho. Les coses amb les mans sempre m'han atret".

Des de fa un any es dedica exclusivament a fer aquest tipus de joguines. En fa de dos tipus. D'una banda, vehicles que roden, com ara cotxes, trens o autobusos. D'altra banda, peces encaixables. I també té càmeres de fotos, que les va començar a treballar "a partir d'una neboda que me la va demanar".

Amb tot, assegura que és "l'única peça, la càmera, que no és pròpiament una necessitat d'un nen. És més curiositat, o per adults". I és que, com afirma, "de vegades, la joguina no la compres per al nen, sinó perquè al pare li agrada".

Les seves joguines s'adrecen a la primera infantesa. "Aquell moment en què comencen a voler tocar materials". És per això que treballa amb fusta. "És un material noble i natural; els hi ve molt de gust, i els atreu molt", afirma. "Els cotxes agraden als nens d'1 o 2 anys i endavant, que és quan els atreuen les coses que roden. Les construccions venen a partir dels 2 o 3 anys, perquè els és com una necessitat. Però cada nen és un món".

Unes joguines completament artesanals. Estan fetes de fusta d'avet blanc que compra de boscos sostenibles, i no estan envernissades. "És fusta, fusta, i té avantatges i inconvenients. L'avantatge, que no passa res si s'ho posen a la boca. L'inconvenient, que no es pot mullar o deixar en llocs on hi ha humitat; s'han de cuidar les peces", detalla.

Totes les seves peces estan tallades seguint dimensions que ell mateix ha establert. "Els encaixables, per exemple, són peces de 3x3 centímetres, en peces de 3, 6 o 9 centímetres de longitud, de manera que sempre encaixin i sigui proporcionat", explica. Les peces estan lisades, primer amb torn i després a mà. "Es tracta que no tinguin cantons amb els quals es puguin fer mal, i que siguin agradables al tacte", aclareix.

Fer joguines de fusta, amb tot, és molt més que una dedicació per al Marc. "M'aporta molt", destaca, aclarint que "és el joc que sempre m'ha agradat jugar de petit, i fer-les és una manera de dir que jo amb això vaig gaudir molt de petit, i espero que gaudeixin els nens d'ara també". A més, "és una alternativa al plàstic, que n'hi ha tant". En aquest sentit, explica que algunes escoles li estan encarregant les seves peces apostant per materials més naturals.

Aquesta feina li aporta felicitat al Marc. "M'aporta felicitat, imagina", aclareix, destacant que "aquesta felicitat està impregnada en cada peça, i quan la toques, es contagia!". "La fusta emmagatzema moltes coses d'aquestes", sentencia.

De fet, el nom de marca de les seves joguines ja diu molt: Jugart. "És això. Jugar i Art, les dues coses que més m'agraden".