Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A la tardor del 1994, una àmplia mobilització comença a estendre’s com una taca d’oli, lenta però imparable, per demanar als partits polítics que assumeixin el compromís perquè l’ajuda oficial al desenvolupament arribi al 0,7% del PIB. A Sant Cugat, el zenit d’aquesta campanya arriba, com a altres grans ciutat i poblacions, en forma d’acampada.
Més d’una vintena de tendes de campanya s’ubiquen les 24 hores del dia durant 40 dies a la plaça de Barcelona, seu de l’antic ajuntament. La societat civil santcugatenca prenia l’alternativa i s’organitzava davant d’un ajuntament que, encara que el 1990 havia signat un acord de ple per unanimitat amb l’objectiu de destinar el 0,7% en desenvolupament en cooperació, dos anys després, en ple 1992, encara no l’havia executat.
“Aquella voluntat de l’Ajuntament no s’acabava de materialitzar i quedava només en la voluntat”, apunta Josep Iglesias, un dels acampats del Grup 0,7% de Sant Cugat. L’activista, que aleshores tenia 47 anys, rememora que una vegada muntat aquest càmping improvisat “hi va haver una determinació molt clara de no aixecar-lo fins que no s’arribés a un acord” i puntualitza: “L’Ajuntament va posar la directa quan hi va haver una massiva ocupació del carrer”.
Encara que el consistori municipal dedicava partides d’ajuda al Tercer Món –3.000 euros el 1990–, a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, el membre del Grup 0,7% de Sant Cugat indica la necessitat d’augmentar la quantitat aleshores: “Cada Ajuntament tenia la seva política en cooperació, però aquesta era molt minsa”. L’èxit de l’acampada va fer que en determinats moments, sobretot durant els caps de setmana, no hi hagués suficient espai a la plaça de Barcelona, fet pel qual alguns dels acampats, amb edats compreses entre els 20 i els 30 anys, optessin per a instal·lar-se també a la plaça dels Quatre Cantons.
Des del 1997 l'àrea de Cooperació ha lliurat diverses partides per cooperar ha aconseguit un món més just i equilibrat. A continuació les aportacions dels darrers 18 anys:
Implicació ciutadana
L’acampada, que comptava amb el suport d’entitats, de la majoria de les joventuts dels grups polítics, de l’església i els sindicats, per citar-ne només alguns, s’acompanyava d’activitats, assemblees de seguiment de les negociacions amb l’equip de govern i xerrades. “A més, hi havia empreses repartidores de pizzes que ens en portaven gratuïtament, també els particulars i les associacions ens portaven coses.
La gent va ser molt receptiva amb aquesta protesta i el tema va ser tan ample que, encara que estàvem demanant al govern local de CiU que tirés endavant el 0,7% i ells no s’hi van adherir, sí que ho van fer les seves joventuts, per tant, l’èxit estava garantit, i aquest es va fer imparable amb les acampades”. Iglesias assegura que el gran èxit va ser “recollir a Sant Cugat el que passava a altres llocs. L’acord va arribar molt ràpid, la petició arribava per tot arreu”.
Iglesias ha assegurat que en cas de no haver existit aquesta reivindicació, el compromís hagués arribat molt més tard. L’alcalde de Sant Cugat entre el 1987 i el 1999, Joan Aymerich, recorda que “van fer una pressió important, venia del carrer i tenia el suport de grups polítics i associacions”. L’exalcalde ha reconegut que si no hi hagués hagut la mobilització, el procés per assumir el 0,7% s’hagués dilatat. “Si ningú reclama, endarrereixes en funció de les necessitats o dels interessos de l’Ajuntament” i s’ha mostrat satisfet d’haver integrat en el pressupost una mesura “correcta i solidària”.
0,7% aconseguit
Tota aquesta pressió va fer que el 13 de desembre del 1994, el Ple municipal aprovés assolir el 0,7% dels tributs propis en un període de quatre anys. Així, el 1998 Sant Cugat arriba a aquesta fita, en un compromís que s’ha estès fins a l’actualitat. L’aportació econòmica es complementa, a partir del 2005, amb el primer Pla director de cooperació, en el qual participen els grups polítics amb representació al ple i les ONG. El pla marca el full de ruta que cal seguir pel que fa a la solidaritat internacional i fixa algunes normes com la de no finançar la totalitat dels projectes solidaris i que les entitats que optin a les ajudes tinguin una seu al municipi, entre altres.
El document també identifica cinc eixos estratègics: Cooperació indirecta –amb convocatòries anuals de subvencions, dels quals s’han dut a terme 155 projectes –; Cooperació directa – col·laboracions directes amb entitats del sud; s’han executat 6 plans i n’hi ha un més en marxa–; Educació pel desenvolupament –foment del coneixement dels santcugatencs en els problemes que pateixen altres països amb xerrades i exposicions–; Emergències –s’han lliurat 27 ajudes– i Agermanaments –l’aliança amb el campament Aargub del Sàhara, fa que els infants de l’escola bressol Alí Omar tinguin un àpat diari–.
Després d'anys de cooperació, per aquest 2015, Sant Cugat ha consignat un total de 553.279,72 euros en ajudes al desenvolupament. Això significa que cada santcugatenc, dels 88.086 que resideixen a la ciutat, aportaran 6,28€ l'any. Aquest més de mig milió d'euros es dividiran entre les següents aportacions:
Més d’una vintena de tendes de campanya s’ubiquen les 24 hores del dia durant 40 dies a la plaça de Barcelona, seu de l’antic ajuntament. La societat civil santcugatenca prenia l’alternativa i s’organitzava davant d’un ajuntament que, encara que el 1990 havia signat un acord de ple per unanimitat amb l’objectiu de destinar el 0,7% en desenvolupament en cooperació, dos anys després, en ple 1992, encara no l’havia executat.
“Aquella voluntat de l’Ajuntament no s’acabava de materialitzar i quedava només en la voluntat”, apunta Josep Iglesias, un dels acampats del Grup 0,7% de Sant Cugat. L’activista, que aleshores tenia 47 anys, rememora que una vegada muntat aquest càmping improvisat “hi va haver una determinació molt clara de no aixecar-lo fins que no s’arribés a un acord” i puntualitza: “L’Ajuntament va posar la directa quan hi va haver una massiva ocupació del carrer”.
Encara que el consistori municipal dedicava partides d’ajuda al Tercer Món –3.000 euros el 1990–, a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, el membre del Grup 0,7% de Sant Cugat indica la necessitat d’augmentar la quantitat aleshores: “Cada Ajuntament tenia la seva política en cooperació, però aquesta era molt minsa”. L’èxit de l’acampada va fer que en determinats moments, sobretot durant els caps de setmana, no hi hagués suficient espai a la plaça de Barcelona, fet pel qual alguns dels acampats, amb edats compreses entre els 20 i els 30 anys, optessin per a instal·lar-se també a la plaça dels Quatre Cantons.
Des del 1997 l'àrea de Cooperació ha lliurat diverses partides per cooperar ha aconseguit un món més just i equilibrat. A continuació les aportacions dels darrers 18 anys:
Implicació ciutadana
L’acampada, que comptava amb el suport d’entitats, de la majoria de les joventuts dels grups polítics, de l’església i els sindicats, per citar-ne només alguns, s’acompanyava d’activitats, assemblees de seguiment de les negociacions amb l’equip de govern i xerrades. “A més, hi havia empreses repartidores de pizzes que ens en portaven gratuïtament, també els particulars i les associacions ens portaven coses.
La gent va ser molt receptiva amb aquesta protesta i el tema va ser tan ample que, encara que estàvem demanant al govern local de CiU que tirés endavant el 0,7% i ells no s’hi van adherir, sí que ho van fer les seves joventuts, per tant, l’èxit estava garantit, i aquest es va fer imparable amb les acampades”. Iglesias assegura que el gran èxit va ser “recollir a Sant Cugat el que passava a altres llocs. L’acord va arribar molt ràpid, la petició arribava per tot arreu”.
Iglesias ha assegurat que en cas de no haver existit aquesta reivindicació, el compromís hagués arribat molt més tard. L’alcalde de Sant Cugat entre el 1987 i el 1999, Joan Aymerich, recorda que “van fer una pressió important, venia del carrer i tenia el suport de grups polítics i associacions”. L’exalcalde ha reconegut que si no hi hagués hagut la mobilització, el procés per assumir el 0,7% s’hagués dilatat. “Si ningú reclama, endarrereixes en funció de les necessitats o dels interessos de l’Ajuntament” i s’ha mostrat satisfet d’haver integrat en el pressupost una mesura “correcta i solidària”.
0,7% aconseguit
Tota aquesta pressió va fer que el 13 de desembre del 1994, el Ple municipal aprovés assolir el 0,7% dels tributs propis en un període de quatre anys. Així, el 1998 Sant Cugat arriba a aquesta fita, en un compromís que s’ha estès fins a l’actualitat. L’aportació econòmica es complementa, a partir del 2005, amb el primer Pla director de cooperació, en el qual participen els grups polítics amb representació al ple i les ONG. El pla marca el full de ruta que cal seguir pel que fa a la solidaritat internacional i fixa algunes normes com la de no finançar la totalitat dels projectes solidaris i que les entitats que optin a les ajudes tinguin una seu al municipi, entre altres.
El document també identifica cinc eixos estratègics: Cooperació indirecta –amb convocatòries anuals de subvencions, dels quals s’han dut a terme 155 projectes –; Cooperació directa – col·laboracions directes amb entitats del sud; s’han executat 6 plans i n’hi ha un més en marxa–; Educació pel desenvolupament –foment del coneixement dels santcugatencs en els problemes que pateixen altres països amb xerrades i exposicions–; Emergències –s’han lliurat 27 ajudes– i Agermanaments –l’aliança amb el campament Aargub del Sàhara, fa que els infants de l’escola bressol Alí Omar tinguin un àpat diari–.
Després d'anys de cooperació, per aquest 2015, Sant Cugat ha consignat un total de 553.279,72 euros en ajudes al desenvolupament. Això significa que cada santcugatenc, dels 88.086 que resideixen a la ciutat, aportaran 6,28€ l'any. Aquest més de mig milió d'euros es dividiran entre les següents aportacions:
