Se't adormen les mans a la nit? T'ho expliquem fàcil

Les neuropaties compressives són molt més habituals del que ens pensem. La més coneguda és la del túnel carpià, però els nervis es poden quedar sense espai des de la mà fins al peu. T'expliquem com reconèixer-les i per què val la pena no esperar.

Demana cita, ara!

Són les tres de la matinada. Et despertes amb la mà adormida i un formigueig molest que t'obliga a sacsejar-la una estona fins que torna a la normalitat. T'hi has acostumat tant que ja gairebé ni hi penses. Però aquell formigueig no és casualitat: és el teu cos enviant-te un missatge.

Què vol dir que un nervi quedi "atrapat"?

Pensa en un nervi com en un cable elèctric que surt de la columna i recorre tot el cos fins a la pell i als músculs. Per dins hi circula tota la informació: la sensibilitat que ens permet notar el tacte i les ordres de moviment que fan que els músculs es contreguin. Durant el seu llarg recorregut, el nervi ha de travessar túnels estrets formats per ossos, lligaments i músculs. Si un d'aquests túnels s'estreny, per una inflamació, un cop, l'edat o, simplement, perquè aquella zona és estreta de mena, el nervi queda comprimit. És com trepitjar la mànega del jardí: l'aigua deixa de passar bé. Això és, en poques paraules, una neuropatia compressiva o, dit a la nostra manera, un nervi "atrapat".

El més famós: el túnel carpià

El cas més freqüent, amb diferència, es troba al canell: és la coneguda síndrome del túnel carpià. Allà hi passa el nervi medià i, quan es comprimeix, apareix el típic formigueig al polze, l'índex i el dit del mig, sovint de matinada. La persona es desperta i sacseja la mà per "despertar-la". Amb el temps, pot costar fer moviments fins, cordar botons, girar una clau, agafar una agulla, i fins i tot ens poden caure objectes de les mans sense voler. És tan habitual (sobretot a partir de certa edat i en feines que repeteixen molt el mateix gest) que segurament coneixes algú que n'ha patit… o potser t'hi has reconegut tu mateix.

La curiositat: pot passar per tot el cos

El que molta gent no sap és que els nervis es poden quedar sense espai a molts altres punts del cos:

Al colze, on un altre nervi —el cubital— pot provocar formigueig al dit anular i al petit, i feblesa per agafar amb força.
A l'espatlla, on alguns nervis poden quedar pinçats i causar dolor o dificultat per aixecar el braç.
Al maluc, la coneguda meràlgia parestèsica: una cremor o adormiment a la cara externa de la cuixa.
Al genoll i la cama, que de vegades fa que el peu "ens caigui" en caminar i provoqui ensopegades.
Al turmell i al peu, amb cremor a la planta o la sensació de trepitjar una pedreta que en realitat no hi és.

Tots tenen un fil comú: un nervi que necessita espai i no en té.

Com ho esbrinem?

La pista més important és sempre el relat del pacient: on nota el formigueig, a quina hora i què l'empitjora. A partir d'aquí, una exploració acurada ens orienta molt, i la confirmem amb dues eines clau: l'electromiografia, que mesura com de bé condueix el nervi, i l'ecografia, que ens permet veure'l per dins i comprovar on i quant està comprimit. Amb tot això sabem exactament què passa i on cal actuar.

Quina solució hi ha?

Bona part dels casos lleus i moderats milloren sense quiròfan: una fèrula per a la nit, canviar alguns hàbits, fisioteràpia o una infiltració poden ser suficients. Quan la compressió és important o porta massa temps, l'operació allibera el nervi i li torna l'espai que necessita. Avui ho fem amb tècniques mínimament invasives, sovint amb anestèsia local i de manera ambulatòria, el pacient torna a casa el mateix dia, amb l'objectiu de reduir molèsties i accelerar el retorn a la feina i a l'esport.

I per què insistim a no esperar gaire? Perquè el nervi és pacient, però no infinitament. Si la compressió dura massa temps, el dany pot tornar-se permanent: es perd força i sensibilitat que ja no es recuperen del tot. Detectat aviat, en canvi, el pronòstic acostuma a ser excel·lent. Per això, davant d'un formigueig que es repeteix nit rere nit, val la pena consultar.

Qui som (i per què tractem nervis de tot el cos)

A l'Institut de la Mà tens al teu abast un equip de cirurgians ortopèdics i traumatòlegs especialitzats en l'extremitat superior: de la mà a l'espatlla (mà, canell, colze i espatlla), amb consulta a l'Hospital Universitari General de Catalunya, a Sant Cugat. Però hi ha un detall que actua com a fet diferencial: dominen la microcirurgia, la tècnica d'operar amb microscopi estructures diminutes, nervis i vasos sanguinis de poc més d'un mil·límetre. Gràcies a això, la feina no s'atura al braç: poden alliberar i reparar nervis, o dur a terme reconstruccions complexes, sigui quina sigui la seva localització al cos. I treballen en equip, cirurgians, fisioterapeutes i terapeutes de la mà, per acompanyar el pacient des del diagnòstic fins a la recuperació completa.

Així que no normalitzis una mà que s'adorm cada nit, una cama que falla o una cremor que no marxa. Escolta el teu cos: els teus nervis t'estan parlant. I, com gairebé sempre en medicina, com més aviat els fem cas, millor.