Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El forense figuerenc Narcís Bardalet participa en la conferència teatralitzada: Estudi forense de la mort i les seves circumstàncies de l’abat Biure, al cel sia!, el pròxim 16 de desembre a les set de la tarda al Museu del Monestir. Dins del cicle Cugat Negre, Bardalet conversarà amb l’escriptor Andreu Martín, sobre l’assassinat de l’Abat Biure la Nit de Nadal de 1350 al Monestir de Sant Cugat. Entre altres, Bardalet va ser el metge que va embalsamar Dalí i. més tard, va poder exhumar-lo.
Quan decideix que vols ser metge forense?
A partir dels 14 anys, quan vaig veure la primera autòpsia.
Com va arribar a veure una autòpsia tan jove?
El meu avi era jutge. Li havia demanat d’anar amb ell a veure una autòpsia.
I el va impactar?
Recordo perfectament les explicacions que em va fer el metge forense que feia l’autòpsia. Per mi van ser fascinants i molt engrescadores.
Ja sabia què era un forense?
No, fins aquell moment la paraula “forense” no formava part del meu lèxic. I llavors vaig començar a valorar la possibilitat de ser metge i forense.
Què li va fer curiositat?
Se’m van generar moltes preguntes, però una em va colpir especialment: com és possible que aquest home s’hagi mort electrocutat si l’electricitat és la mateixa que tenim tots a casa? Tots ens hem enrampat alguna vegada, i no ens morim. Per què alguns sí i altres no? Aquesta pregunta va ser elemental. El meu avi no me la va saber respondre, i és normal, perquè no era forense.
Ara la sap respondre?
Només faltaria que no la sabés respondre (riu). Depèn de molts factors: si la persona té una patologia cardíaca prèvia; si va descalça, perquè això la fa millor conductora; del punt d’entrada de la descàrrega elèctrica; i també de les condicions del cos, com tenir els peus molls o estar suat —fet més habitual a l’estiu. Per això, en general, un enrampament a l’estiu pot ser més greu que un a l’hivern, tot i que hi ha moltes variabilitats.
"Si vols ser forense, però et fan por els morts o la sang, comencem malament. Veuràs coses lletges"
S’ha de ser d’una altra pasta per ser forense?
No. Qualsevol persona normal pot ser-ho. Però sobretot, no has de ser aprensiu. Si vols ser forense, però et fan por els morts o la sang, comencem malament. Veuràs coses lletges: sang, morts esqueletitzats, morts en estat de putrefacció… També situacions molt dures relacionades amb la violència humana. Veus fins on pot arribar una persona: matar la parella, un fill, un pare… Veus la violència en el seu màxim exponent, i això és complicat de gestionar. Hi ha especialitats mèdiques molt més “boniques”, per dir-ho així.
Psicològicament, un forense ha d’estar preparat?
És un procés del dia a dia: vas evolucionant, veient casos, formant-te. No s’aconsegueix en una setmana; dura mesos, fins que realment estàs ubicat. Tot aquest món està ple d’enigmes, tabús i també d’una mena de “xafarderia científica”: saber de què t’has mort, quan, si va ser ràpid o lent; mirar un esquelet i preguntar-se qui era, si era home o dona… Aquestes preguntes ho fan apassionant.
La medicina forense diu que “l’emborratxa”.
Sí, perquè conèixer tot això de la mort i donar respostes a totes aquestes preguntes t’atrapa, t’arrossega. Acabes immers en la medicina forense perquè és fascinant per si mateixa.
L’ésser humà té la intriga per saber més sobre la mort?
La mort genera por, però és irremeiable: el simple fet d’haver nascut ja ens posa en direcció única cap a la mort. Estàs condemnat a morir" Tots morirem, però el que realment canvia és el tipus de mort. Tothom hi passarà, però hi ha moltes maneres de morir: mort natural, suïcidi, mort violenta, accidents laborals o homicidis... Perquè aquesta diversitat de formes de morir fa que el seu coneixement sigui fascinant. T’emborratxa.
Quina considera que és la millor manera de morir?
Sense dolor, a casa i acompanyat de les persones que estimes. Això és molt difícil d’aconseguir. Moltes persones moren en accidents de tota mena: accidents de trànsit, domèstics, incendis en blocs, inundacions com les de València… En moltes d’aquestes situacions, es mor amb dolor. Parlo de dolor físic, orgànic. Si et mors per asfíxia, també hi ha dolor i agonia. El dolor té moltes cares. Fins i tot la pena és una forma de dolor.
"El dolor té moltes cares. Fins i tot la pena és una forma de dolor"
La soledat també és un tipus de sofriment al final de la vida?
Sí. Un dels grans temors de la gent és morir sol. Vivim una autèntica epidèmia de soledat. Cada vegada hi ha més persones grans que viuen soles i, si tenen una mort sobtada, sovint ni tan sols poden demanar auxili. És molt difícil que algú els pugui ajudar a temps.
És realment possible morir a casa, sense dolor i acompanyat?
És molt difícil. Aquest seria el sistema ideal, però la realitat és que no sempre es pot aconseguir. Si ho estudies, veuràs que els humans som probablement l’animal més violent i agressiu que existeix. Un animal salvatge mata quan se sent amenaçat o quan té gana, perquè necessita menjar. En canvi, els humans som molt més complexos: hi intervenen la política —quants crims no s’han fet per política—, la religió —quants crims no s’han fet en nom de la religió— i sentiments com l’odi, el rancor o l’enveja. Els animals no tenen aquests sentiments, però els humans sí.
"No hi ha cap mort igual. De tots els morts que he vist, no n’hi ha hagut mai dos d’iguals"
Quin és un dels casos que l’ha colpit més?
No tinc un cas d’homicidi concret, tot i que són molt dramàtics. Però, pel que fa al nombre de morts, el que més em va colpir va ser quan vaig estar identificant cadàvers amb la Interpol, després del tsunami del sud-est asiàtic —Tailàndia i Indonèsia— n’hi havia 230.000. Aquella magnitud de morts és el que més m’ha impactat. Aquí a la Dana, van morir 230 persones, allà 230.000, això és el Santiago Bernaveu ple, el Camp Nou ple i encarà ens en faltaria un altre. He vist moltes morts, i això sempre et deixa una certa pressió. També he vist homicidis amb molta violència o amb circumstàncies que fan pensar. No hi ha cap mort igual. De tots els morts que he vist, no n’hi ha hagut mai dos d’iguals: les persones són diferents, les circumstàncies són diferents i les escenes també ho són. Tot canvia.
Com recorda l’embalsamament i, més tard, l’exhumació de Dalí? Com un moment històric. No havia fet mai un embalsamament a una persona amb una repercussió mundial com aquella, i sabia que el cadàver s’exposaria en públic, de manera que estaria sotmès a la crítica. L’exhumació la vaig viure de dues maneres. Primer, amb l’interès professional de comprovar com havia quedat Salvador Dalí embalsamat: era pràcticament una mòmia, i em vaig quedar tranquil i content perquè estava bé. La segona faceta va ser la sensació que tot plegat era una pèrdua de temps, perquè Dalí no havia tingut fills.
Dalí:“Tothom vol que el seu fill triomfi i sigui superior al pare. En el meu cas, això és impossible"
És cert que Salvador Dalí no va tenir fills? Per què?
Sí, i ell mateix ho explicava amb una resposta brillant. Quan li van preguntar: “Senyor Dalí, com és que vostè no ha tingut fills?”, ell va respondre:
“Tothom vol que el seu fill triomfi i sigui superior al pare. En el meu cas, això és impossible. I com que no m’agrada patir per aquest motiu, no he tingut fills.”
És una frase contundent i megalòmana, perquè es considera insuperable. I potser tenia raó, perquè en el rànquing de pintors contemporanis, si m’haguessin de fer dir els tres pintors contemporanis més importants —i jo no entenc de pintura— diria Dalí, Picasso i Miró.
Sempre explica el cas de l’exhumació del general Prim. Què el va sorprendre i com vas arribar a participar-hi?
Hi vaig arribar perquè em va trucar el senyor Tobella, que era l’assignat per l’Ajuntament de Reus en l’Any Prim. Havien exhumat el general a Madrid i el van portar a Reus per enterrar-lo. El general Prim va ser un cap d’estat català —probablement l’únic— i va ser assassinat el 1870 al carrer del Turco, darrere del Congrés dels Diputats. Sortia d’una sessió de govern quan li van disparar un trabuc. Va quedar greument ferit i va viure tres dies més abans de morir.
Quines lesions va patir Prim en aquell atemptat?
Tenia ferides greus al tòrax i a la mà a causa del trabuc. Hem de pensar que eren armes molt rudimentàries: la metralla sortia dispersa i causava ferides irregulars. Hi ha hagut teories que apunten que Prim podria haver estat estrangulat. També es va barrejar molta rumorologia sobre la seva condició de maçó i si això podia tenir-hi relació. Un autèntic embolic sense base clara. Quan em van demanar la meva opinió sobre el cadàver, el primer que em va sorprendre és que estava embalsamat, i molt ben embalsamat. Això va ser clau. Li vam fer una ressonància magnètica del coll i no hi havia cap lesió cervical. Per tant, no havia estat estrangulat. Si no hagués estat embalsamat, avui seria només un esquelet i aquestes proves no haurien estat possibles.
Ha pogut determinar de què i com va morir l’abat Biure?
Parlem de l’any 1350. És gairebé segur que no es va fer una autòpsia. Hi ha imatges conservades al Bisbat de Barcelona de la indumentària. Pel tipus de taques i l’estat de la vestimenta, tot apunta que va morir per ferides d’arma blanca de grans dimensions: espases. Probablement va patir lesions cervicals, perquè la sang es troba concentrada a la part superior de la roba i la sang corre de dalt a baix.
"En un assassinat poden intervenir moltes motivacions —religió, política, amor, odi, venjança— i aquí sembla que hi havia una mica de tot"
Què li crida l’atenció?
En un assassinat poden intervenir moltes motivacions —religió, política, amor, odi, venjança— i aquí sembla que hi havia una mica de tot, però amb un component econòmic molt clar. Hi havia una herència en disputa. Si vols matar algú, pots esperar un moment en què estigui sol. Però matar algú durant la Missa del Gall, quan hi havia molta gent, indica que no tenien por. Eren nobles, persones importants, i actuaven com si res no els pogués passar. Tenien sensació d’impunitat. Tinc entès que el rei del moment va fer de jutge. Però la seva decisió va ser més aviat cerimonial: no va donar la raó ni a uns ni als altres, sinó que es va quedar ell la part disputada. Tampoc es parla de càstigs per als assassins, cosa que reforça la idea que la noblesa tenia una gran sensació d’impunitat.
"Tenien sensació d’impunitat"
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.