Botella, infermer voluntari a la frontera d'Ucraïna: "El drama psicològic és immens"

El Sergi Botella és un infermer de 31 anys que va decidir desplaçar-se fins a la frontera amb Ucraïna per tal d'ajudar als refugiats que fugen de la guerra

El santcugatenc Sergi Botella té 31 anys i fa un any que és infermer. En l’últim cura d’Infermeria a la Universitat Internacional de Catalunya, ja va estar treballant a l’UCI quirúrgica de l’Hospital Clínic per fer front a la pandèmia del coronavirus. Actualment, exerceix a l’àrea d’Urgència de l’Hospital Universitari General de Catalunya a Sant Cugat i ha decidit marxar un mes a les fronteres amb Ucraïna per atendre els refugiats. En el moment de fer l’entrevista, el Sergi estava a la frontera amb Romania, tot i que després va marxar a Moldàvia.

El primer any com a infermer ja va ser molt intens amb la Covid-19. Com ho recordes?

Va ser una experiència molt dura per tothom, no només pels professionals. Va ser un gran aprenentatge i ho recordaré per la cruesa i la duresa de tot el que vaig viure.

Més info: Sergi Botella: "Treballar a l'UCI i saber que el teu ajut és vital suposa molta pressió"

Quan decideix anar a la frontera d’Ucraïna?

Va ser de cop. Un dimecres a la nit, un infermer del Grup d'Actuacions Especials dels Bombers, que va ser el meu tutor en el Màster que estic cursant d’emergències extrahospitalàries, es va posar en contacte amb mi. Em va dir que el Servei d’Atenció Mèdica d’Urgència de Sevilla estava buscant un infermer per marxar un mes a la frontera en missió humanitària. Em va semblar una bogeria, perquè no m’ho podria muntar amb la feina i el màster. Però vaig pensar que seria una oportunitat única i ho volia viure. Em vaig organitzar i el diumenge ja estava agafant un vol cap a Sevilla i, després, cap aquí. Vam arribar el dilluns 11 d’abril i la idea és quedar-me fins al 5 de maig.

Què el va convèncer?

Vaig estudiar infermeria per això, per estar al costat de la gent i ajudar. M’agrada treballar a l’àmbit extrahospitalari i ho vaig veure com una oportunitat única d’aprenentatge i de creixement personal i professional.

Quan va arribar a la frontera, quina va ser la primera impressió?

Els dies previs, tens molts nervis perquè no saps ben bé què et trobaràs. El viatge és llarg: Sevilla, Frankfurt, Bucarest i fins a la frontera. Quan arribes, sents una barreja de nerviosisme i satisfacció. Em vaig trobar tota la infraestructura muntada, el campament, els hospitals de campanya i els equips d’emergència. Tenia moltes ganes d’ajudar en el que fos. Primer t’expliquen el funcionament de tot plegat i les mesures de seguretat, amb les quals són molt estrictes perquè estem a 200 metres d’un país en conflicte.

Com és l’espai on actueu?

A l’inici de la guerra, l’escenari era molt diferent. Teníem molt més volum de feina, els pacients que rebíem estaven més greus. Amb el pas de les setmanes, la guerra ha anat evolucionant cap a un altre costat i arriba gent d’un perfil diferent. No rebem tants pacients traumàtics, sinó gent que fa dies que fuig de la guerra; potser té una patologia de base i està descompensada perquè no pren la medicació que li toca. Veiem molts drames, atenem moltes ansietats. Arriben famílies per entrar a Europa i, es troben, que als homes els pugen dins d’un camió i els porten cap a Ucraïna per combatre.  Genera situacions desastroses en les famílies, que arriben amb una ansietat inimaginable. A nivell de SAMU, tenim dues tendes: d’atenció mèdica i de comandament. Col·laborem amb alguna ONG més humanitària, que s’encarrega de donar menjar o de beure. I amb els Pompierii, que són els bombers romanesos que depenen de la branca militar, policia frontera i altres voluntaris.

Botella: "La majoria són dones, nens i gent gran"

Quin és el dia a dia a la frontera de Romania?

Dormim a 40 minuts de la frontera, per un tema de seguretat i comoditat. A la nit, en principi, no haurien d’arribar refugiats perquè hi ha toc de queda a Ucraïna. De totes maneres, hi ha serveis d’emergència que passen la nit per si arriben refugiats. Arribem a les nou del matí i, a partir de les deu, arriben els primers vaixells de refugiats que creuen el Danubi. L’atenció mèdica es divideix en tres prioritats, de l’1 a la 3. La 2 i la 3 són els que requereixen menys atenció i nosaltres ens encarreguem del nivell 1, que són els més crítics. Per això, ara tenim menys volum de feina, però estem per donar suport a tothom. Quan arriba un vaixell, es fa una valoració general de l’estat de salut de tots els refugiats. Si es troba un pacient que requereix atenció de nivell 1, ens l’emportem.

Quanta gent arriba cada dia?

Depèn. Hi ha dies que 200 o 300 persones, altres més i alguns dies poca gent.

Quin és el perfil?

La majoria són dones, nens i gent gran. Els homes de 18 a 65 anys no els deixen travessar la frontera. A vegades se’ls hi cola alguna persona en edat militar. Quan arriben a zona europea, no els tirem enrere i els atenem. Jo me n’alegro que hagi pogut sortir.

Botella: "El drama psicològic és immens. La nostra feina és també fer un acompanyament més humanitari"

Quin era l’estat dels refugiats que arribaven al principi de la guerra a la frontera amb Romania?

Pacients molt traumatològics, amb ferides de guerra provocades per explosions o armes. Molts pacients deshidratats o amb hipotèrmia, perquè feia molt fred. Al principi, la gent estava molt més desesperada i es llançava al riu per creuar fins a Romania.

Ara veieu molt impacte psicològic. Amb quin estat d’ànim arriba la gent?

És el que més m’ha impactat. L’atenció mèdica no dista tant de la que pugui fer a Sant Cugat, però sí el seu estat mental. És gent que fuig d’una guerra i ha deixat tota la seva vida enrere; potser ha perdut familiars o 200 metres enrere han agafat el seu fill o marit per portar-lo a lluitar. El drama psicològic és immens. La nostra feina és també fer un acompanyament més humanitari. M’agrada molt una frase que em van dir el primer dia a la universitat: “A vegades curarem abans amb una abraçada o un somriure que amb un medicament”. És una frase molt ingènua, però m’agrada molt perquè té molt significat, sobretot en aquesta situació. Potser arriba una persona que no necessita atenció mèdica, però només que estiguis aquí, li donis la mà i li diguis que tot anirà bé, els dona vida.

Com es rep una persona que fuig de la?

Has d’anar amb molta cautela. El que comentava del somriure, potser et trobes una persona que acaba de perdre el seu fill. S’ha de fer amb molt tacte, fer-los saber que estem allà pel que necessitin i que ens vegin al seu costat. A vegades, amb això n’hi ha suficient. Hi ha una barrera important que és la idiomàtica. Si no parles rus o ucraïnès, amb sort et pots comunicar amb anglès, tot i que no tenen gaire nivell. Comptem amb traductors, però no n’hi ha suficients.

Sergi Botella: "Són gent que potser ho han perdut tot i qualsevol cosa que els donis, és un món"

Quina és la resposta dels refugiats?

Per norma general, és molt bona. Són gent que potser ho han perdut tot i qualsevol cosa que els donis, és un món. Estan molt agraïts, ho veus a les seves mirades i somriures. Comptem amb poc temps per estar amb ells, estan en un punt d’entrada a la Unió Europea i a tothom li interessa que passin ràpid la frontera i vagin a la capital per arreglar els papers.

Quant temps passen al campament?

Cap dia. La idea és rebre’ls de l’altra banda del riu, que és Ucraïna, i acollir-los a Europa. Si necessiten atenció mèdica urgent, els estabilitzem i marxen en ambulància o helicòpter a l’hospital. Si estan bé, se’ls dona menjar i beure i, quan la policia els arregla els papers, pugen a un autocar i van cap a la capital.

A Moldàvia la funció serà similar?

Tal com està evolucionant la guerra, amb l’anunci de Putin de voler fer-se amb tot el sud d’Ucraïna, a Moldàvia estan rebent més volum de pacients i en estat més crític. M’envien allà per reforçar l’atenció. La idea és també rotar el personal perquè no et cremis en el mateix punt.

Sergi Botella: "Hi ha molta gent disposada a ajudar, hi ha moltes persones que fa molt temps que estan aquí"

Hi ha personal i infraestructura per rebre tots els refugiats?

Nosaltres venim amb personal qualificat. Amb el SAMU som tres infermers, tres metges, dos tècnics d’emergència i un comandament. Però treballem conjuntament amb altres serveis d’emergències i podem utilitzar els seus recursos com ambulàncies, medicaments...

I material i medicaments?

De moment no ens hem trobat amb cap mancança. Prioritzem el pacient que més ho necessita, però no n’hem deixat a cap sense el seu recurs per falta de material. Quan arriben relleus del SAMI, porten material que necessitaran.

Com veu la resposta de voluntaris i de la implicació de molta gent que ha anat cap allà a ajudar?

Com una cosa molt positiva. Hi ha molta gent disposada a ajudar, hi ha moltes persones que fa molt temps que estan aquí, fent més hores que un rellotge i amb un somriure. Això genera una germanor i un equip que no havia vist enlloc, és molt maco. Em sento molt afortunat de ser aquí.

"Sergi Botella: El que m’ha marcat molt són els retrobaments de persones que es donaven per mortes"

Quin aprenentatge s’endurà?

Uf. És la millor experiència de la meva vida, marca un abans i un després a la vida de qualsevol personal i jo no soc una excepció. M’estic sentit realitzat, com a persona i com a professional.  Vaig estudiar infermeria per això i sento que la feina i esforç que he fet tota la meva vida, l’estic duent a terme i s’estan beneficiant aquestes persones.

Aquesta experiència li fa pensar en el seu futur professional i la possibilitat de dedicar-se més a aquestes situacions?

Des d’abans de començar la carrera, tenia molt clar que em volia dedicar a l’atenció extrahospitalària i ho segueixo pensant, fins i tot amb més força. Però el contacte amb l’hospital és molt important i no ho vull perdre. El millor és combinar els dos vessants.

Quins moments o experiències recordarà més?

No tinc cap anècdota en concret, però m’emporto els petits moments. Les mirades d’aquesta gent, agafar-los de la mà, les abraçades... El que m’ha marcat molt són els retrobaments: veure dues persones que s’han trobat aquí, a terra segura, quan es donaven per mortes. I veure com ploren i s’abracen... se’t posa la pell de gallina. Tot això et fa pensar. 

Veu diferències entre els pacients que pots atendre a l’Hospital General o a la frontera amb Ucraïna?

L’única diferència és l’evident: són gent que porten setmanes fugint de la guerra i arriben com arriben. Però la salut és igual per tothom, no hi ha classes socials.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem