Cèlia Cernadas (periodista): “Tenim el deure d’explicar allò que no es veu”

Cèlia Cernadas és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB. Els seus inicis professionals van ser en el periodisme local, primer a ràdio Sant Cugat, però també dirigint els Quatre Cantons. Tot i això, la seva vocació era viatjar i ha dedicat la major part de la seva carrera al periodisme internacional a Catalunya Ràdio. Ha cobert diferents conflictes arreu del món i va ser corresponsal per la ràdio pública catalana als Estats Units del 2015 al 2017.

Com va decidir ser periodista? Li ve de vocació?
Jo el que jo volia era llegir, viatjar i escriure el que veia quan viatjava.

“ Des de petita llegia molt. La meva mare sempre em trobava amb un llibre a qualsevol racó, fins i tot a l’hora de dinar”

D’on treu aquesta dèria per viatjar i escriure?
Des de petita llegia molt. La meva mare sempre em trobava amb un llibre a qualsevol racó, fins i tot a l’hora de dinar. Vaig créixer llegint llibres d’aventures per a nens i després els clàssics com Jack London, Robinson Crusoe, Stevenson... Això em va despertar un desig molt romàntic i idealitzat de recorrer el món amb una llibreta. Encara en col·lecciono, de llibretes, i compro llibres sempre que puc.

Els seus pares què en pensaven?
El meu pare volia que estudiés Dret i que fos jutgessa, perquè sempre treia molt bones notes (somriu). Encara recordo els debats que vam tenir sobre això.

"Jo volia fer alguna cosa que em permetés voltar, conèixer i aprendre constantment. I el periodisme m’ha donat això"

I amb el periodisme va trobar el camí...
Els camins han estats diversos, amb revolts i cruïlles. Jo volia fer alguna cosa que em permetés voltar, conèixer i aprendre constantment. I el periodisme m’ha donat això.

Diu que la carrera a la universitat li va aportar poc. És una sensació habitual entre periodistes?
Sí, potser sí, i segurament té a veure amb la naturalesa mateixa de la professió. Jo vaig estudiar a la UAB, i vaig aprendre coses, només faltaria, però la carrera és només un pas. On realment s’aprèn és treballant, parlant amb la gent, llegint...

Creu que el periodisme no és una professió per estudiar a la universitat?
Jo crec que hi ha professions que no s’aprenen del tot a la universitat. Evidentment, cal formar-se, és clar, però el periodisme és un ofici. I com tots els oficis, s’aprèn fent-lo.

Llavors no cal necessàriament estudiar periodisme per practicar-lo?
Un bon periodista ha d’intentar saber moltes coses. Pots estudiar Humanitats, Polítiques, Biologia... qualsevol carrera que t’ajudi a desenvolupar una mirada transversal i a “moblar-te el cap”. I després, aprens l’ofici. Cada professió té les seves dinàmiques. Per fer periodisme cal desenvolupar instint, capacitat d’observació, fer preguntes, interpretar... Tot això s’aprèn veient i fent.

“ La meva escola va ser Ràdio Sant Cugat. Allà vaig començar”

On diria que va començar?
La meva escola va ser Ràdio Sant Cugat. Allà vaig començar, i no té comparació.

Sempre va voler fer periodisme internacional, oi?
No sé si des de sempre, però sí, diria que sí. En tot cas no és fàcil arribar a una secció d’internacional que et permeti viatjar. L’atzar i la sort també hi juguen. La vida em podria haver portat per altres camins, i potser haguessin estat també molt satisfactoris.

Com va arribar a Ràdio Sant Cugat?
Jo soc d’aquí, hi vam venir a viure quan jo tenia 4 anys. Però la ràdio local no l’havia escoltat mai ni sabia què era. Una coneguda del meu cercle, la Susanna Griso, hi feia pràctiques i em va dir: “Si vols fer periodisme, per què no proves aquí?”

I li va fer cas?
Sí. Recordo que abans d’anar-hi vaig sintonitzar un dia Ràdio Sant Cugat a casa i vaig sentir un anunci de Mobles Carré, que ara ja no existeix. Llavors em va semblar molt estrany sentir algú a la ràdio parlant d’una botiga que tenia al costat de casa...

I així va començar?
Exacte. Em van donar el contacte del Xavier Fornells, que n’era el director, i vaig anar a parlar amb ell. Durant l’entrevista, el primer que em va preguntar va ser si era sòcia del Club Muntanyenc Sant Cugat i d’altres entitats del poble. I no, no ho era.

No era gaire de “vida santcugatenca”?
No, no gaire, en el sentit que no participava del rovell del poble. Tenia la meva colla d’amics i era sòcia del Club Natació Sant Cugat, però no tenia una vinculació forta amb el teixit associatiu local.

I què en va treure, d’aquell primer dia?
Jo li vaig dir al Xavi que volia aprendre. i ja no he parat (somriu). Vaig tenir molta sort, perquè vaig enganxar un moment molt xulo. Estem parlant de principis dels 90. Jo estudiava a la universitat i em repartia el temps amb la ràdio. Durant aquells anys es va fer la transició. La ràdio inicialment era privada, del Ramon Grau -que em va pagar el primer sou formal de la meva vida-, i després va passar a ser municipal.

Què la va marcar més d’aquella època?
Sobretot la gent. Hi havia el Xavi, la Maribel Cayuelas, el Mike Ribalta, l’Àlex Blázquez, la Lídia Orriols, la Carme Colonia, el Xavi Casanovas, la Nines Castuera, la Marta Falguera, la Sílvia Barroso, la Carme Reverte. I molts noms que em deixo. Alguns dels meus millors amics d’avui són d’aquella època. Podíem fer de tot, hi havia molt esperit de treball, molta il·lusió, tot el dia pensàvem idees, programes... Estàvem sempre junts: esmorzant, sopant... Érem una colla molt unida i vam fer moltíssimes coses.

Es va sentir molt bé allà, doncs.
M’ho vaig passar molt bé... I és molt difícil replicar aquella etapa. No miràvem el rellotge, i a ningú no li importava, perquè el que volíem era crear i aprendre, escriure, sortir.

Recorda el primer cop davant del micròfon?
Sí, molt. Havia de fer la previsió del temps. Vaig tancar-me al lavabo i la vaig gravar com 27 vegades. “Hola, avui a Sant Cugat farà núvol...” No em va agradar gens la meva veu, estava molt nerviosa (riu).

"Treballar en un mitjà local et dona molta experiència, i de forma accelerada"

Què va aportar-li treballar en un mitjà local?
Et dona molta experiència, i de forma accelerada. Has de poder parlar de tot: urbanisme, política, cultura, temes socials. És molt divers i això et fa guanyar moltes habilitats. Et dona moltes taules.

I com compara el periodisme local amb l’internacional?
La metodologia és la mateixa. Sí, he anat a buscar refugiats a Kènia, he cobert conflictes i revoltes, i he estat a Rússia, als EUA, Egipte, Síria, Bolívia i llocs molt diversos... Però la forma de treballar, les bases i els principis no canvien. L’únic que canvia és que estàs especialitzada en una àrea molt gran, que és el mónun

Un exemple...
Quan vaig anar a cobrir les eleccions als EUA després del confinament, l’any 2020, vaig fer un reportatge al Bronx sobre com la pandèmia havia afectat els barris pobres. A molta gent li va agradar. Però jo sempre dic: podria haver fet el mateix reportatge en un barri desfavorit de Catalunya, perquè el mètode és el mateix.

Com enfoca un tema quan fa internacional?
Dins de l’àrea internacional intentem acotar temes, seguir-los en profunditat. El periodisme ha de poder explicar, no quedar-se a la superfície. Crec que en el periodisme que dona claus interpretatives i el que permet entendre una realitat complexa a partir de les particularitats de les persones.

Què considera fonamental en aquest tipus de periodisme?
Saber acostar-se a la gent. Fer que confiïn en tu, que no et vegin com una amenaça. Saber fer preguntes delicades sense fer espectacle. I això s’aprèn tant al Bronx com a Sant Cugat.

Què tenen de diferent el periodisme local i l’internacional?
Amb el local, probablement et tornaràs a trobar les persones amb qui has parlat. En el periodisme internacional, la teva ruta es va omplint de cares i noms amb qui no parlaràs més. Gent que t’explica la seva història, que et fa dipositària dels seus neguits i traumes, gent que t’ajuda desinteressadament, persones que t’acullen, que et fan de traductores, que et guien. Tinc el cap poblat de cares que no veuré més i de veus que no tornaré a sentir. I això et deixa un pòsit, una petjada.

Se sent responsable quan explica aquestes històries?
Molt. En un camp de refugiats, o en un país que ha viscut una guerra, et trobes de sobte una dona que no coneixes i que et fa partícep de la seva història, molts cops plena de penúries i desesperació. Te la cedeix, com un préstec, perquè tu l’expliquis al món. I això no té preu. Per això cal tractar-ho amb molt de respecte i gens de frivolitat.

He llegit que li diuen “senyora context” a la redacció. Per què?
[Riu.] És una mica la lluita que tenim molts contra el periodisme dels 150 caràcters. Hi ha temes que no es poden explicar sense context, especialment en l’àmbit internacional. Si no expliques què implica que Polònia enviï avions a Ucraïna, per posar un exemple qualsevol, la gent no ho entén. Sense el context, la notícia no serveix de res.

L’impacte de la guerra d’Ucraïna sobre la vida va ser molt clar des del primer moment?
Sí, amb la guerra d'Ucraïna es va fer palès com la geopolítica afecta la vida quotidiana. Vivim en un món on és difícil que res quedi confinat en un sol lloc. Tot està interconnectat.

Quins altres conflictes també tenen conseqüències globals però passen desapercebuts?
Per exemple, al Sudan hi ha una guerra cruenta i salvatge. Però, quanta gent ho sap? Hi ha conflictes dels quals es parla cada dia i d’altres que s’ignoren completament. Ucraïna va generar molt d'interès des del principi per una qüestió de proximitat cultural, racial i geogràfica.

Com va ser la cobertura d’Ucraïna?
La tensió mediàtica i humana era enorme. Era una guerra a les portes d’Europa, i els refugiats eren persones amb qui molta gent es podia identificar. Això va fer que la resposta europea fos molt més acollidora que en altres casos. Però a part d’això, la guerra va tenir efectes col·laterals molt potents: disrupció en les cadenes de subministrament, pujada dels preus dels aliments. El seu impacte ha estat global i ho continua sent.

Com?
La guerra d’Ucraïna ha estat la llavor d’un canvi de paradigma geopolític. Amb el retorn de Trump i la seva política exterior respecte a Rússia i Europa, está en dubte el mateix futur de l’OTAN, i Europa está apostant per un rearmament mai vist en les últimes dècades. Així que sí, tot está interconnectat.

La vivència d’Ucraïna la va marcar?
Molt. Un company de la ràdio i jo érem a Ucraïna quan va començar l’ofensiva russa. Ser dins d’un país que entra en guerra no és el mateix que anar a cobrir un conflicte ja actiu. D’una dia per l’altre tot es trenca. La vida quotidiana es capgira. Es tanquen espais aeris, comencen a circular els combois militars, cauen les bombes, es desencadena un exili massiu de civils. Ser testimoni d’això m’ha deixat un pòsit que crec que encara estic processant abans d’anar a cobrir un altre conflicte.

De tots els conflictes que ha cobert, n’hi ha algun que l'hagi marcat especialment?
Que quedi clar que jo no sóc corresponsal de guerra, nomès he cobert algunes situacions de conflicte. Potser destacaría la Primavera Àrab a Líbia. Era una situació molt diferent de la d’Ucraïna: un poble que s’aixecava contra un dictador. Va ser dur, però hi ha imatges que mai oblidaré, com milers de persones a Bengasi cridant “Hurriyah”, que significa llibertat. Tot i la incertesa del futur, els libis preferien lluitar que mantenir l’opressió.

Després d’aquests processos revolucionaris, què acostuma a passar?
Malauradament, molts han fracassat perquè és molt difícil reconstruir un estat quan no hi ha societat civil, partits polítics ni institucions sòlides. Però això no vol dir que la gent no tingui dret a intentar-ho.

“És veritat que hem de parlar de coses que interessin, però també tenim el deure d’explicar allò que no es veu ”

Com decideix de què parlar quan hi ha tants conflictes silenciats?
Treballo en un mitjà públic, i aixo, en aquest sentit, és un privilegi. És veritat que hem de parlar de coses properes que interessin, però també tenim el deure d’explicar allò que no es veu. Treballo molt amb organitzacions com Metges Sense Fronteres, Oxfam... i intentem posar el focus en zones oblidades com l’Àfrica subsahariana.

Per què creu que es parla tan poc d’Àfrica?
Perquè creiem falsament que ens cau lluny. És un continent amb moltíssima població jove, riquesa natural, moviments socials i polítics, músics i artistes molt creatius, però gairebé no en parlem. La Xina i Rússia ja fa temps que se’l disputen, i els EUA i la UE hi va perdent terreny. Hi ha conflictes molt importants com el del Sudan, el del Congo... però només en parlem quan esclaten. I després, silenci.

"Jo he triat aquest rol: explicar històries de la gent i ajudar a interpretar què passa al món. Contribuir a interpretar és la meva obsessió"

Tenim la responsabilitat d’explicar aquests conflictes?
Absolutament. Si perdem la capacitat d’empatia, no només serà molt difícil fer bé la nostra feina com a periodistes, sinó que tots plegats perdrem la connexió amb la realitat i ens quedarem tancats en la nostra bombolla. Una de les funcions del periodisme és ser altaveu de la gent que no té veu. Podem denunciar, interpretar, investigar, donar llum a allò que no es veu. Jo he triat aquest rol: explicar històries de la gent i ajudar a interpretar què passa al món. Contribuir a interpretar és la meva obsessió.

Diu que la dictadura de la pressa i la brevetat afecta negativament el periodisme.
La pressa i la brevetat són enemics del bon periodisme, com explicava en un llibre que vaig escriure. Enemics del periodisme i de la vida, diria. Sóc afortunada perquè puc fer cobertures amb una mica més de temps, però tot i així sempre tenim un límit de dies, pressupost i espai. Hi ha històries que no hi encaixen, dins d’aquests límits.

El llibre que comenta, "Fora de focus", li va permetre explicar aquestes històries amb més profunditat?
Sí, totalment. El llibre em va permetre estendre’m més en històries que normalment queden fora del relat periodístic diari. I també afegir reflexions i vivències personals que no entren a les cròniques. Cada cop més, el periodisme fet a foc lent acaba en llibres per compensar aquesta insatisfacció permanent.

Aquesta frustració la sent sovint?
Sí. Quan vaig cobrir, per exemple, l'aniversari del setge de Sarajevo, o la crisi climàtica a l’Àrtic de Noruega... Sempre tens la sensació que no ho has pogut fer com volies. I si et donessin 15 pàgines, en voldries 20. Perquè quan t’endinses en un tema, aprens molt, però només pots explicar-ne una part petita. Això, en tot cas, et queda dins i t’ajuda després a entendre millor altres coses.

Va ser corresponsal als Estats Units. Com recorda aquella etapa?
Vaig estar-hi del 2015 al 2017. Vaig viure l’últim any d’Obama i el primer de Trump. Vaig explicar la seva primera victoria com a corresponsal, i després hi he tornat per cobrir les presidencials del 2020 i del 2024. La primera victòria de Trump va ser una gran sorpresa per a tothom, fins i tot per a ell i el seu entorn. Però tot i les seves sortides de to i missatges a Twitter, va ser una presidència més tranquil·la del que molts esperaven, afavorida per un context internacional molt més calmat que el d’ara, i amb un equip bastant convencional.

I ara, amb una nova victòria de Trump, què ha canviat?
Ha tornat a la Casa Blanca amb un esperit de revenja pels quatre anys de Biden i per una derrota que mai no va pair. Té un equip de fidels molt radicals i se sent legitimat per una victòria incontestable. A més, el seu discurs, que abans escandalitzava, ara s’ha anat normalitzant. Un discurs que qüestiona les institucions, el respecte a diferència, la separació de poders, les normes bàsiques de convivència.

Per què creu que Trump guanya les eleccions? Estats Units està preparat per tenir una presidenta dona i negra?
A aquestes alçades crec que s’ha dit tot de Trump... Trump és un símptoma. És una llum vermella, una alarma: alguna cosa està fallant. Trump capitalitza el malestar de milions de persones, als EUA i al món, que busquen certeses que probablement no existeixen.

I sobre una dona presidenta?
Sí, encara és una assignatura pendent, tant als Estats Units com aquí. Però no crec que la qüestió de gènere hagi estat l’únic factor. El 2016, Hillary Clinton representava un establishment molt impopular. Recordo una noia que em va dir que no la votaria perquè era massa blanca, massa rica, massa hetero i massa vella. I és que la carta de gènere no és suficient per si sola. En tot cas, Clinton havia de guanyar, però es va trobar amb un obstacle impensable: l’huracà del populisme de Trump. En el cas de Kamala Harris hi han intervingut molts factors, inclosa la pròpia debilitat de la seva candidatura.

I què fa que Trump connecti amb tanta gent?
És un animal polític. I ho és per intuïció. tot i que ara compte amb més estrategues al seu voltant. Trump té una gran habilitat per llegir l’estat d’ànim del país. Sap explotar les pors i preocupacions de la gent, i saltar-se la correcció política per dir el que vol i com vol. Trump desconcerta perquè no segueix cap pauta. Inicialment va saber arribar a la classe treballadora blanca més desfavorida, sobretot homes, que van deixar de confiar progressivament en els demòcrates. Però en les últimes eleccions, el suport de Trump s’ha ampliat: dones, afroamericans, llatins, empresaris, oligarques... El moviment MAGA -Make America Great Again- l’integren persones que el veneren i que el veuen gairebé com un mesies.

Quin era l’objectiu de l'ordre internacional conegut fins ara?
Garantir un espai de llibertat i democràcia a Occident, amb interdependència entre països per evitar conflictes bèl·lics. Si depens de l’altre, és més difícil entrar en guerra. Aquesta era la lògica. I, amb tots els seus defectes, sotracs, crisis i abusos, aquest ordre ha permès vuit dècades d’absència de conflicte -amb l’excepció dels Balcans- i prosperitat en aquest espai del món. Però és només un espai del planeta, recordem-ho. I els avenços de l’extrema dreta a molts països demostren que molta gent s’ha sentit abandonada.

Creu que la situación actual ens pot portar a una Tercera Guerra Mundial?
Hi ha visions molt apocalíptiques, sí.

I vosté què en penses?
És molt difícil predir res. Ara mateix, predir és un exercici d’alt risc. Però si, per exemple, el conflicte d’Ucraïna s’acaba amb una rendició de Kiiv i donant a Putin tot el que reclama, això legitima l’ús de la força. Pot obrir la porta a més ocupacions territorials, a més sensaciò d’impunitat. Però Occident i l’OTAN també han de fer autocrítica respecte a la seva estratègia amb Rússia de les últimes dècades.

I Europa?
El món està ara en mans d’homes forts, carismàtics i megalòmans com Trump, Putin, Xi Jinping o Erdogan. Europa està al mig, sense un lideratge clar. Amb països més o menys d’acord entre ells, i sense ningú que pugui dialogar de tu a tu amb aquests líders forts. Europa, en aquest escenari, està desconcertada i, al mateix temps, obligada a reaccionar. La clau és com ha de fer-ho. Només amb més armes?

I cap a on anem, doncs?
No es pot predir. Pot derivar, efectivament, en un escenari apocalíptic, de la llei del més fort. Però també podria passar que Trump es moderi si decideix que el que està fent el perjudica. Si es comencen a visibilitzar impactes negatius de polítiques com els aranzels, o si el món empresarial o financer es cansa d’anuncis erràtics. Però, en tot cas, res no tornarà a ser com abans.

Però si li afecten l’economia, això pot ser un problema per a Trump, oi?
Exacte. Cal recordar que la seguretat, l’economia i el control de la frontera amb Mèxic van ser els tres pilars que li van donar la victòria a Trump.

O sigui, la imatge d’un “home fort” que mana, deporta migrants i combat la inflació?
Sí, aquestes són les tres potes de la seva victòria, basada, en part, en percepcions i no en realitat. Els últims mesos de Biden, la inflació havia baixat i les entrades irregulars per la frontera, també.

Es parla de la fi de l’ordre internacional que coneixem...
Sí, de canvi de paradigma geopolític. I això genera angoixa. L'ordre internacional actual, com ja hem comentat, va sorgir de les cendres de la Segona Guerra Mundial. Després va venir la Guerra Freda, la caiguda del Mur, el desmembrament de la URSS... La història explica bona part del que estem vivint avui.

I a Trump no li interessa la història?
Fa pocs dies vaig llegir un article de Robert Kaplan a la revista Foreign Policy on donava una clau interessant sobre el per què de la política exterior de Trump: a l’actual president dels EUA, poc aficionat a la lectura, li importa poc aquesta memòria i aquest passat de principis compartits a Occident. Ell pensa de manera molt pràctica: Què em costa? Què m’aporta?

És a dir, només li interessa el que té a prop?
Sí. Segons aquesta teoria, Trump pensa més en termes geogràfics i econòmics immediats. Ell mira al Canadà, Groenlàndia, Mèxic o Panamà. I, per proximitat o interès, se’ls vol annexionar o els vol sotmetre. Podem parlar gairebé d’imperialisme. Dins d’aquesta lògica, Europa queda lluny. I, a més, se la veu com un continent que, com una sangonera, només xucla i xucla dels EUA, una visió que s’oblida, per exemple, de la potentíssima relació comercial entre les dues bandes de l’Atlàntic. És, en definitiva, una visió poc sofisticada i que no té en compte la història ni per què es va construir aquest ordre internacional.

I aquest ordre ha de ser intocable?
No necessàriament. Cal recordar que aquest ordre internacional i les seves institucions, amb l’ONU al capdavant, ja fa temps que hauria d’haver estat reformat.

I què ha passat pel fet de no reformar-lo?
Ha generat molt de ressentiment, especialment entre països del sud global, que estan infrarepresentats en els organismes internacionals i no tenen prou veu. Això els ha fet acostar-se a potències alternatives com la Xina o Rússia. Són països que miren amb reticència, per exemple, el doble raser d’Occident en diversos conflictes geopolítics.

Parlem ara de les xarxes socials. Quin rol tenen en tot això?
Han amplificat un fenòmen que sempre ha existit: la propaganda, les mentides, la manipulació del poder sobre la realitat... això ja existia.

Però ara és més visible?
El que passa és que avui en dia un periodista que treballa en un mitjà s’ha de sotmetre a la línia i exigències del mitjà, però també té les seves xarxes socials i allà pot parlar del que vulgui. El mateix passa amb la política.

En quin sentit?
A Trump no li agrada com el tracten The New York Times o la CNN, a qui ha declarat els enemics del poble, així que només parla amb la FOX. I , de fet, en podria gairebé prescindir. El van fer fora de Twitter, i ell va crear la seva xarxa social, Truth Social. Quan Elon Musk va comprar Twitter i la va rebatejar com a X, Trump va ser readmès. I ara X és una xarxa amb uns algoritmes que potencien la difusió de contingut ideològic pròxim a l’actual Casa Blanca, amb un Musk desfermat a la xarxa.

"Missatges xenòfobs o conspiranoics, que abans no es deien en veu alta, ara ens comencen a semblar normals perquè els veiem i llegim tot el dia"

I, per tant, quin és l’impacte de les xarxes?
Les xarxes amplifiquen, sense límits ni constrenyiments. Permeten arribar a milions de persones en poc temps. Els mitjancers ja no calen. Però, sobretot, crec que normalitzen determinats missatges. Missatges xenòfobs o conspiranoics, que abans no es deien en veu alta, ara ens comencen a semblar normals perquè els veiem i llegim tot el dia.

Això només funciona perquè la gent s’ho creu?
Funciona perquè hi ha molta gent disposada a creure-ho. Gent que se sent enganyada i traïda pel sistema, que creu que les elits només treballen per als seus interessos i no pels de la ciutadania. I que, per tant, cal destruir el sistema i reconstruir-lo.

Això pot ser molt perillós...
Podria, sí. Estem veient com l’extrema dreta utilitza aquest sentiment. Avui, ser “revolucionari” pot voler dir ser d’ultradreta. El fill de Trump va proclamar que ser republicà als EUA és ara sinònim de ser hippy i anar contra la burocràcia i la corrupció política. I això és molt significatiu.

Però no era abans l’esquerra qui canalitzava aquestes demandes de canvi?
Sí, i per això cal fer autocrítica. Què ha passat amb els partits d’esquerra? Han deixat de representar i defensar les classes treballadores? Per què semblen que no connecten amb les seves demandes i inquietuds? Crec que no es vol fer aquesta anàlisi, i és molt necessari.

Aquí a Catalunya també pot arribar aquesta onada?
Aquí tot arriba una mica més tard, perquè és una societat més tranquil·la i acollidora, però amb temes com la migració, que són molt sensibles, ja veiem focus de conflicte. Si no es fan bones polítiques d’integració, la gent votarà aquells que els prometin canvis, encara que sigui l’extrema dreta.

I en aquest context, què busca la gent?
Certeses. En un món ple d’incertesa, de canvis climàtics, de guerres, d’apocalipsi global... la gent busca líders que aparentment tinguin les coses clares. I aquests líders forts, autoritaris i carismàtics ho semblen.

Quins temes utilitzen per connectar amb la gent?
L’extrema dreta es presenta com un revulsiu. Toquen temes que preocupen molt: migració, salaris, corrupció, burocràcia, sous dels polítics... Ho barregen tot en un discurs molt directe contra els poders
establerts.

I això no només és una qüestió econòmica, no?
No, també és una qüestió de valors. Hi ha una reivindicació de valors i marcs tradicionals com la religió, la família de model cristià, la nació com a concepte sagrat... Els valors i creences són personals i cadascú té els que vol. El problema és quan es volen imposar al conjunt de la societat des de l’àmbit polític. Parlem, doncs, d’imposició de valors i també d’atacs contra minories o contra la diversitat racial i de gènere.

Com es tradueix això a Europa?
Ho veiem amb Viktor Orbán i el partit Fidesz a Hongria, que parla de democràcia il·liberal; amb el partit ultracatòlic Llei i Justícia a Polònia, amb els Germans d’Itàlia, Vox.. Es defensa un model identitari i conservador molt dur, que, en alguns casos, qüestiona drets aconseguits com el de l’avortament o el matrimoni homosexual. Però ara cal veure quin impacte tindrà Trump en l’evolució d’aquests partits, cal veure si els votants d’extrema dreta a Europa volen replicar el que s’està veient als EUA.

Tornem a la seva experiència com a periodista. En l’àmbit àmbit personal, com es porta tenir una professió que implica viatjar molt en determinats períodes?
Bé, és veritat que quan vols ser corresponsal als Estats Units, t’ho has de pensar dues vegades perquè implica arrossegar tota la família.

Encara avui, moltes dones se senten pressionades a haver de triar entre la feina i la família?
Crec que ara menys. És una decisió molt personal. Conec moltes parelles on un dels dos sacrifica un temps per la feina de l’altre, i després a l’inrevés.

En el seu cas, com ho heu gestionat?
Ha estat clau tenir una parella que assumeixi bona part del pes del dia a dia quan vivíem fora. Quan ets corresponsal també has de viatjar molt dins del país. És un tema familiar, però per nosaltres no ha estat un problema. També he tingut sempre el suport dels meus pares.

Però quan tens fills petits i has de marxar, apareixen dilemes?
Sí. Quan vaig cobrir el conflicte a Líbia, la meva filla tenia vuit anys. Se’n recorda molt, i no volia que hi anés. Tot i que en aquells moments ella no entenia exactament què passava, intuïa que no era segur.

“Sempre he sentit un compromís personal amb aquesta feina. Hi ha un preu a pagar, sí, però forma part del que volia fer”

Què la motivava a fer-ho?
Sempre he sentit un compromís personal amb aquesta feina. Hi ha un preu a pagar, si volem dir-ho així, però forma part del que volia fer. Hi ha una força que t’empeny. Vols ser on passen les coses.

I ara ho veu igual?
Amb el temps, potser estic més calmada. Però també miro enrere i penso: quan vaig anar a l’Iraq, la meva filla tenia sis mesos. Després a Síria, en plena guerra al país veí, ella tenia un any. Potser ara no ho faria igual, però en aquell moment era el que em sortia.

Es va sentir jutjada per això?
Alguna vegada, sí. Potser a l’entorn de l’escola. Però en general, m’era bastant indiferent. Jo feia el que creia. I no crec que això hagi estat en detriment del meu rol com a mare.

"La meva filla té una mare que ha viscut experiències intenses, com una metgessa que fa guàrdies i veu coses fortes"

I com creu que ho ha viscut la seva filla?
Ara que és gran, crec que li fa gràcia. Té una mare que ha viscut experiències intenses, com una metgessa que fa guàrdies i veu coses fortes. Imaginem-nos les famílies dels sanitaris durant la pandèmia! Cadascú
té la seva realitat.

Quina reflexió faria per a altres dones en situacions semblants?
No vull alliçonar ningú. Cadascú fa el que pot i com pot. Però crec que la maternitat no implica renunciar a tot el que feies abans o el que voldries continuar fent.

Trobar aquest equilibri, no?
Sí. Hi ha moments que et tira més una cosa, i això no vol dir que deixis de banda els teus fills. I hi ha èpoques en què vols estar a casa. Tot plegat et configura com a dona i mare. Hi ha moltes dones que ho fan, des de molts àmbits professionals. Les periodistes no som cap excepció.

La seva filla t’ha jutjat mai per marxar a cobrir conflictes?
No, mai. No he sentit ni una sola paraula del tipus “Ostres, mama, per què ho fas?”. També em coneix molt bé. Recordo que en una cobertura recent, en què em va veure dubtar, em va dir: “Mama, però si això t’encanta. Què estàs pensant?”.

Creu que hi ha diferències en com es jutja un home o una dona en aquest sentit?
Totalment. Tinc molts companys amb fills petits que també surten, cobreixen conflictes i no sé si algú els fa la mateixa pregunta. Les parelles han canviat molt, no arreu, però en molts casos els rols estan molt més compartits.

Per què costa tant fer compatible aquesta professió amb la vida familiar?
Crec que la situació més complicada és la dels corresponsals de guerra. Passen mesos fora, en situacions de risc constant. Això genera molta adrenalina. Conec companys en aquesta tessitura per qui la seva professió és la seva vida. Després d’un destí complicat els costa tornar a la “vida normal”: anar al supermercat, estar tancats set hores en una redacció... La professió et pot xuclar perquè pot ser addictiva.

"Jo em vaig criar a Sant Cugat quan encara era un poble. Recordo que al darrere de casa meva hi havia una vaqueria"

Canviant de tema... què ens pots dir de Sant Cugat, la seva ciutat?
Jo em vaig criar a Sant Cugat quan encara era un poble. Recordo que al darrere de casa meva hi havia una vaqueria. Al centre mateix del poble hi anàvem a comprar llet. Ara ha canviat molt, però és part de la meva història.

Què li agrada de Sant Cugat?
M’agrada perquè té una estructura de ciutat molt tranquil·la, amb zones verdes. És un lloc fàcil per viure-hi i on m’he criat. Sempre m’hi he sentit com a casa. Coneixes la gent, et saludes pel carrer... això et dona una sensació de pertinença molt forta.

També hi veu punts febles, no?
Sant Cugat ha crescut molt i una part d’aquesta essència s’ha anat diluint, és un procés normal Però el tema de l’habitatge és realment preocupant: els preus són inassumibles per a molta gent. Jo em pregunto qui pot comprar aquestes cases. És gent amb molt poder adquisitiu, i això pot acabar fent que la ciutat sigui socialment molt uniforme, amb poca diversitat. I els joves, on van?

Aquest model ja es va pensar així des del principi?
No. Quan es va començar a desenvolupar l’actual model de ciutat, primer amb l’alcalde Joan Aymerich i després amb Lluís Recorder, Mercè Conesa.. no crec que aquest fos l’objectiu explícit. Però es va treballar per un model d’espais esponjats i zones verdes, amb un centre per a vianants i una densitat de població més baixa del que inicialment havia previst el PGM. Un model de molt èxit que avui s’ha traduït en una ciutat envejada però molt cara.

"Ara s’està renovant la Unió, que crec que permetrà diversificar l’oferta cultural, més enllà del Teatre Auditori"

Va cobrir aquella època com a periodista?
Sí, vaig cobrir molt la feina de Joan Aymerich, i els grans projectes d’aquells mandats: la connexió del Monestir amb la Rambla del Celler, les infraestructures culturals que encara tenim avui. Ara s’està renovant la Unió, que crec que permetrà diversificar l’oferta cultural, més enllà del Teatre Auditori.

Creu que les infraestructures culturals s’estan quedant curtes?
Per la quantitat de gent que viu ara a Sant Cugat, les biblioteques, els equipaments culturals i esportius s’estan quedant petits. I això és crucial per a la cohesió social d’una ciutat. Una ciutat ben equipada fa comunitat. Però per això calen recursos, és clar.

"Jo crec que Sant Cugat està en un punt d’inflexió. El model de ciutat que havia funcionat bé ara s’està topant amb els seus límits"

En quin moment es troba ara Sant Cugat?
Jo crec que Sant Cugat està en un punt d’inflexió. El model de ciutat que havia funcionat bé ara s’està topant amb els seus límits. L’habitatge és caríssim, i la mobilitat, sobretot en hores punta, és un maldecap.

Com veu l’ecosistema de mitjans locals a Sant Cugat?
Té molta activitat i això és positiu. Hi ha moltes entitats, associacions, molta vida. Però el repte és que aquesta vida inclogui també la gent que acaba d’arribar i que no participa. El perill- i d’això ja se’n parlava fa 30 anys- és que Sant Cugat es converteixi en una ciutat dormitori. Jo crec que no ho és, però cal mantenir l’impuls cívic.

I des del punt de vista del periodisme local, quins reptes veu?
El més difícil és abordar els temes incòmodes. La proximitat entre periodistes i actors polítics, socials o institucionals fa que sigui complicat fer preguntes difícils. A vegades les relacions són massa estretes. I el periodisme ha de poder mantenir la seva independència.

Això també passa fora de Sant Cugat?
Sí, passa arreu. Quan vaig formar periodistes locals a Bolívia, en poblets molt petits, em trobava amb casos on el “cacic” era també l’amo de la ràdio. Aquí estem en un altre context, però els vincles personals també poden dificultar la tasca periodística.

"Tothom que ocupa un càrrec públic ha d’estar disposat a rebre preguntes incòmodes. I els periodistes han de poder fer-les"

I això es pot canviar?
Tothom que ocupa un càrrec públic ha d’estar disposat a rebre preguntes incòmodes. I els periodistes han de poder fer-les. És un equilibri delicat, però essencial per una ciutat viva i democràtica. A Sant Cugat o on sigui. A Washington, per exemple

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.