Claret: "L'adolescència és un moment de canvi: la percepció sobre el món es transforma"

El santcugatenc Jaume Claret Muxart és un jove director i guionista que ha crescut entre el teatre i el cinema. Després de formar-se a l’Elías Querejeta Zine Eskola de Sant Sebastià, ha anat construint una trajectòria marcada per l’exploració de les relacions humanes i els processos de transformació personal. Ha signat diversos curtmetratges com Ella i jo, Die Donau, Mia i Marc o La nostra habitació, obres que li han servit per definir una veu pròpia darrere la càmera. Ara presenta el seu primer llargmetratge, Estrany riu, seleccionat a la secció Orizzonti del Festival de Venècia i premiat amb la millor contribució artística que atorga la crítica independent. Així, Claret consolida el seu pas al panorama internacional del cinema d’autor.

 

Com vas descobrir el teu interès pel cinema i vas decidir que volies dedicar-t’hi professionalment?

Vaig estudiar set anys teatre, des de molt petit, a la Unió de Sant Cugat, tant durant el curs escolar com als estius. Llavors sí que recordo que tenia molt clar que volia ser actor o fer quelcom relacionat amb el teatre. Quan tenia 14 anys, vaig tenir l’oportunitat d’anar a un rodatge d’una pel·lícula durant una setmana. Aquesta pel·lícula era Fènix 1123 i jo recordo molt bé estar en aquell rodatge, com a actor, i veure tot el món que suposava el rodatge. Vaig quedar fascinat amb tot el que es veu darrere de càmera i crec que aquest va ser un punt bastant clau per decidir que volia fer cinema.

Quan vas començar a fer cinema i quins van ser els teus inicis?

Com que volia fer cinema i deixar la interpretació, vaig fer un batxillerat de cinema a ESART Sant Cugat. Allà vaig dur a terme diversos curtmetratges amb amics i, des de llavors, ja vaig tenir molt clar que volia fer cinema. Però no vaig fer cap carrera universitària de cinema, sinó que vaig estar creant curtmetratges durant dos anys, vaig fer contactes i, després, vaig entrar a l’Elías Querejeta Zine Eskola (EQZE), una escola de cinema nova que va ser creada pel Festival de Sant Sebastià.

 

Als inicis, vas fer curtmetratges com Ella i jo, Die Donau, Mia i Marc i La nostra habitació. Què destacaries de cadascuna d’aquestes obres?

Tots els curtmetratges que vaig fer durant aquells anys van ser com proves i exercicis per anar coneixent la llengua cinematogràfica. Mia i Marc va ser el curt que vaig presentar a l’escola de Sant Sebastià i el vaig acabar de muntar allà. Ella i jo va ser la primera obra que vaig rodar amb 16 mil·límetres. Die Donau va ser un curt que va sorgir per començar a explorar el Danubi, el protagonista d’Estrany riu, però amb un enfocament totalment diferent. La nostra habitació és un curtmetratge de maduresa, en el qual descobreixo clarament la manera en què vull dirigir els actors, i l’equip ja s’acaba conformant i és molt i molt semblant al d’Estrany riu.

'Tots els curtmetratges que vaig fer durant aquells anys van ser com proves i exercicis per anar coneixent la llengua cinematogràfica'

 

Ara presentes Estrany riu, un llargmetratge que ha rebut un premi per la crítica independent. Com ha estat el canvi de fer curtmetratges a un llargmetratge com aquest?

Els curts tenen una unitat pròpia que és molt diferent de la temporalitat d'un llargmetratge. Són entre 10 i 20 minuts, i això marca unes lleis pròpies que no tenen res a veure amb les d’un llargmetratge. Jo sempre penso que els curts són com poemes: els curtmetratges són poemes, els llargmetratges són contes i les sèries són novel·les. Pel que fa al rodatge, en el curt només tens entre cinc i set dies per rodar, però en el llarg ja tens sis setmanes. Llavors, la pressió i la sensació d’immediatesa d’un curt no és la mateixa que la d’un llarg, que és com una carrera de fons.

'Els curtmetratges són poemes, els llargmetratges són contes i les sèries són novel·les'

 

Quin és el tema principal de la pel·lícula Estrany riu?

La pel·lícula tracta d’una família que va amb bicicleta pel Danubi a l’estiu i se centra, principalment, en el Dídac, un noi de 16 anys que està en aquest moment vital en què no vol estar amb els pares i la família perquè té altres inquietuds. En aquest viatge, el protagonista comença a descobrir o a projectar un noi que anirà entre les aigües del Danubi i es converteix en una pel·lícula més romàntica. Tot i això, la pel·lícula no només parla de l’experiència vital del Dídac, sinó també de quina manera la família veu com ell està canviant i com es relacionen entre ells i viuen l’experiència del viatge.

 

Què et va atraure del Danubi com a escenari?

Jo vaig fer viatges amb bicicleta amb els meus pares durant tota la infància i l’adolescència per diferents rius d’Europa. Amb 11 anys vaig fer el Danubi i sempre em va semblar molt misteriós i ambigu. Té una certa foscor, un toc crepuscular que m’interessa molt. A més, també hi ha un altre aspecte meteorològic i climàtic: els colors que té el Danubi, aquests verds més foscos i alguns de més clars, em donaven la sensació que volia per al film.

El protagonista és un adolescent en procés de transformació. Per què t’interessa explorar aquest moment vital? Té a veure amb la teva pròpia experiència?

No és una pel·lícula autobiogràfica, però té molts elements de sentiments que potser he sentit jo i ha sentit molta gent. L'adolescència és un moment de canvi: la percepció que tenies del món es transforma i passa a ser una altra. Crec que aquest fet va en sintonia amb la idea de canvi del muntatge cinematogràfic també, que està marcat per les el·lipsis, els salts en el temps, moments en què corre i moments en què es retorna. És un personatge que canvia tota l’estona en una pel·lícula en moviment.

'L'adolescència és un moment de canvi: la percepció que tenies del món es transforma i passa a ser una altra'

 

Quins directors o directores han estat referents per a tu, i de quina manera notes la seva empremta en la teva obra?

En tinc molts. Sempre penso que com més referents tens, més difícil és copiar. Pel que fa a Estrany riu, m’he fixat en diversos cineastes. Un que sempre tinc molt present és Hou Hsiao-Hsien, de qui m’interessa molt el ritme de les seves pel·lícules i l’ambigüitat amb què juga, deixant moltes portes obertes. També m’agrada el moviment de càmera que tenen les seves pel·lícules i, per fer Estrany riu, ens el vam mirar molt. També ens va inspirar la pel·lícula Un verano con Mónica, d’Ingmar Bergman, o l’obra de Claire Denis, que per a mi és una cineasta molt interessant pel que fa al muntatge, el canvi d’escenes i la manera com s’aproxima als cossos. Pel que fa al treball amb els actors, les dinàmiques i els plans seqüència, ens vam fixar en Maurice Pialat i Olivier Assayas, dos cineastes francesos clau per treballar certes escenes amb el Jan, l’actor que interpreta el personatge principal. Una cineasta que també tinc sempre present és Mia Hansen-Løve, que crec que m’afecta de manera inconscient i també es respira a la pel·lícula.

El llargmetratge ha tingut una bona acollida, i recentment has debutat a la secció Orizzonti del Festival de Venècia. Què ha significat per a tu haver estat seleccionat?

És molt fort. Fa set anys que faig aquesta pel·lícula i, al final, un es va preparant perquè tingui una bona rebuda, però la veritat és que mai t’esperes Venècia. Venècia és el segon festival més important i el més antic dels que existeixen. És un festival per on han passat tants cineastes importants… i, de sobte, estem tot l’equip allà projectant Estrany riu en una sala amb 1.500 persones. Al final, és una emoció molt forta.

 

El film és en català. Com creus que pot influir això en el món del cinema?

No sé si pot dificultar el fet de ser seleccionat pel fet de ser en català i no en castellà, un idioma potser més parlat, però és interessant perquè ens hem adonat que algunes persones veuen que és una pel·lícula espanyola, però que no és en espanyol. Per a nosaltres, això no ha estat un problema. La pel·lícula viatjarà moltíssim. Crec que el cinema català i en català està molt ben vist gràcies a persones com Carla Simón. Molta gent està interessada a veure el nostre cinema. De fet, també és una forma de donar a conèixer Catalunya i donar-li visibilitat.

Pel que fa a Estrany riu, quins són els passos a seguir a continuació? Quan i com serà possible visualitzar el film?

La pel·lícula s’estrenarà el 3 d’octubre i primer arribarà als cinemes. Encara no sabem concretament on, perquè això es decideix una setmana abans, però primer s’estrenarà en els clàssics de cinema independent de Barcelona. Després, també farem projeccions a Terrassa, Sabadell o Manresa. Intentarem aplicar al Cicle Gaudí i segurament també es podrà veure en alguna plataforma. Encara no sé les dates, però imagino que serà a finals d’aquest any o a principis del següent.

Hi ha algun projecte o idea que ja estiguis desenvolupant més enllà d’Estrany riu?

Ara mateix estic escrivint dos projectes i en tinc un tercer pensat. He d’acabar de veure quin és el que faré després. No vull avançar gaire sobre el tema perquè estem en un estat iniciàtic, però m’interessa molt continuar explorant la idea de l’ús romàntic, de la bellesa en tots els aspectes. Crec que els tres projectes tenen quelcom en comú: hi ha un grup d’amics. M’interessa explorar un cinema que no és d’un sol personatge, sinó de tot un grup. També vull tractar la relació entre mare i fill, una relació que ja he explorat molt amb els curts i amb Estrany riu, i que crec que és inesgotable.

'M'interessa explorar un cinema que no és d'un sol personatge, sinó de tot un grup'

 

Finalment, pel que fa al panorama general del cinema català i europeu, i després d’haver estat al Festival de Venècia, què creus que li manca o li sobra?

El cinema català està en un moment molt bo internacionalment. Realment hi ha un entusiasme pel cinema d’autor a Catalunya, que és fantàstic. Però també crec que està en un moment perillós a nivell global a causa de l'estandardització, ja que cal procurar que el cinema d'autor, que és arriscat, no tingui cada cop menys espai. El cinema d’autor es mantenia molt present als anys 90 i a poc a poc es va perdent. És un perill. No pot passar que totes les pel·lícules siguin iguals. Un altre perill és que les històries són el que ven, i el cinema no és un art només d’històries, sinó també d’empatia, del personatge i, fins i tot, de vegades, pot ser un art més plàstic o abstracte.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.