El carrer de Martorell als anys 40

Surt esmentat per primera vegada al cens de la parròquia de Sant Pere d’Octavià del 1798. Aquest carrer forma part de l’ampliació urbanística que es dugué a terme a Sant Cugat a partir de la segona dècada del segle XIX.

A principis del segle XIX es coneixia com a Mas Bou totes aquelles cases situades més enllà del Torrent de la Bomba, allà on avui trobem la plaça del Doctor Galtés. És a partir de l’any 1812 que es diferencia el carrer de Martorell i el 1830 el de Valldoreix. Per la seva banda, el carrer de la Riera adoptà el nom de Mas Bou, fins que finalment l’any 1838 adoptaria el seu nom actual.

Les cases del carrer de Martorell, com les de la resta del poble, eren cases de pagès. Per tant, moltes tenien el cup de raïm per produir el seu vi, i al darrere de les cases hi havia els horts que arribaven fins a l’actual carrer del Rosselló, que aleshores era simplement una riera. Just al davant de l’actual carrer del Rosselló s’hi trobaven “els horts d’en Roquerol”, els quals es començaren a urbanitzar a la dècada del 1960.

El carrer de Martorell era un lloc força transitat, ja que era lloc de pas per a la gent que anava del centre del poble i es dirigia a l’estació de ferrocarrils.

De la mateixa manera que a la resta del poble, les cases d’aquest carrer tenien cada una el seu mot. Cal Palleringa, Cal Cebes, Cal Pau de l’Amo, Ca la Nera o Cal Pistolero són només alguns dels molts mots que hi havia. Cada mot tenia el seu origen i significat, com per exemple el de Cal Pistolero (els meus avantpassats). El meu rebesavi vingué a viure a Sant Cugat provinent de Santa Maria de Palautordera i s’instal·là al carrer de Sabadell. Era un gran aficionat a la caça i era conegut com el Pistolero degut a la seva afinada punteria. És per això que quan el meu besavi es traslladà al carrer de Martorell, continuava essent conegut com el fill del Pistolero, i casa seva com a Cal Pistolero.

Què veiem a la foto?

En aquesta foto feta als anys 40 hi ha dues coses a destacar. La primera és que el carrer encara era de terra. De fet, el projecte de pavimentació no arribà fins l’any 1957 de la mà de l’arquitecte municipal Enric Mora Gosp.

La segona és la presència de dos carros, mitjà de transport de l’època sobretot per anar de casa a la vinya, que fins a meitats del segle XX formava el paisatge de Sant Cugat.