Els records d’una noia que va treballar i viure a la casa Vasconcel

Maria Màrquez té molt bons records de la seva estança a Vasconcel. La seva mare treballava de costurera a casa de la Solange Chaveau i mantenia una molt bona relació amb ella i la seva família.
“Recordo que un dia de Corpus vam anar amb els meus pares a la Casa Vasconcel i el Sr. Negre li va proposar al meu pare que anéssim a viure a la casa dels masovers, que ell fes de xofer i repartidor, la meva mare estigués de costurera i que jo també podria treballar com a aprenenta. El meu pare va acceptar i ens hi vam instal·lar".

"En aquell moment hi havia poques dones treballant. Recordo la Lola Mari, l’Angeleta Sobregrau, la Lluïsa Roque, la Maria Pérez i una altra Lluïsa de qui no en recordo el cognom. Llavors tenien ja més de trenta anys i actualment totes són mortes. Quan vaig entrar jo vaig començar a ajudar en tot el que feia falta".

"El pitjor de tot era quan havia de rentar les ampolletes dels perfums. Ens venien embalades en unes caixes amb palla i abans d’utilitzar-les calia rentar-les. Tenia una pica on posava les ampolles i amb aigua freda i sosa les netejava perquè, com és lògic, si volíem posar-hi perfum havien d’estar netíssimes. Acabava amb les mans que no les notava.”

El dia a dia de Maria

La Maria ajudava també el seu pare a portar les comandes a les perfumeries de Barcelona i a les agències de transport.

“El meu pare carregava el cotxe i jo m’asseia al seu costat. Quan arribàvem als llocs, si els paquets eren petits, jo baixava i els entregava mentre el pare es quedava al volant. L’agència que més utilitzàvem era La Camerana, per tot allò que havia d’anar fora de Barcelona, i a Sant Cugat teníem Transports Rifa, que feia la província”.

Es nota que la Maria va ser molt feliç en aquella època i que va viure una gran experiència.

“Crec que les coses no van anar del tot bé perquè en Robert es va desentendre bastant de l’empresa i l’Emelina i la Solange no tenien els coneixements comercials que feien falta. Elles podien gestionar els salons de bellesa, però la venda dels seus productes es feia cada cop més complicada perquè no disposaven d’una bona xarxa de vendes".

"Quan van vendre l’empresa, els compradors van assumir tots els empleats i van anar a treballar a la Ronda Universitat. Els nous propietaris van fer una forta inversió, però al meu parer estaven més per les secretàries i les models que per l’empresa i van tancar. El Sr. Negre ens va ajudar molt perquè gràcies a ell vam poder cobrar l’acomiadament que no ens volien pagar. Era un gran senyor, molt proper i amable. Molts dies li deia al meu pare que anés a recollir les noies a Sant Cugat perquè no haguessin d’anar a peu”.