Enciso: “Treballar amb el difunt de la família que tinc al darrere, m’alerta”

Fa 20 anys que Serafín Enciso és enterramorts i en porta 11 al cementiri de Sant Cugat i, en el marc de la celebració del Dia dels Difunts (2 de novembre), explica les característiques de la seva feina i diferents situacions i anècdotes en què s'ha trobat durant aquests 20 anys d'experiència al cementiri del municipi. Enciso parla amb naturalitat i autenticitat sobre la feina que fa, però també sobre la mort i mostra un respecte sepulcral cap als difunts i les seves famílies.

Considera que la seva feina és dura, sobretot en el sentit anímic?

És una professió com una altra qualsevol. Al final és una feina que s'ha de fer i al final tot és temps. Jo ja tinc 20 anys d'experiència i és veritat que cada servei és diferent i t'has d'adaptar una mica a la classe de família que hi ha i a la situació per la qual estan passant, però intento no involucrar-me molt en el sentit personal. Faig la meva feina, la faig bé perquè sigui un servei ràpid i net. Tracto de no preguntar, fer el meu servei i que la família marxi tot el contenta que pot marxar en una situació així.

Abans de començar a dedicar-se a això, s'haguera imaginat fent d'enterramorts?

No, la veritat és que no. Jo he treballat tota la meva vida, des dels 13 anys, però quan vaig començar el camí en el sector funerari no contava tampoc que hi estaria tants anys. Però vaja, ha resultat ser un ofici al qual m'he adaptat molt bé i mai he tingut problemes. M'he adaptat, he anat treballant i ara ja espero arribar a la meva edat de jubilació fent aquesta professió, sense haver de canviar.

Després de tants anys imagino que haurà vist tota mena de situacions

Sí. Hi ha tota classe de famílies i tota classe de situacions, depenent de cada defunció. Òbviament no és el mateix haver de fer un servei d'una criatura, que no té per què haver-se perdut aquella vida, a fer un servei de persones més grans, que home tampoc té perquè perdre's, però lògicament ja és el cercle de la vida, tots anem a parar al mateix lloc. Però bé, sí que hi ha situacions que són més extremes que d'altres, però al final t'has d'adaptar a totes les situacions. Cada dia aprens coses noves i el més important és estar sempre alerta en cada servei i no relaxar-te perquè portis molts anys treballant. A l'hora del servei no et pots relaxar, has d'estar sempre actiu, tens i pendent de què estàs fent.

Recorda alguna anècdota que li hagi quedat gravada?

Recordo un dia que vaig fer un servei a la part del bosc del cementiri de Sant Cugat. Van deixar anar centenars de 100 globus blancs a la vegada i en ser la zona del bosc, a mesura que anaven pujant cap al cel s'anaven petant perquè està tot rodejat de pins i els globus anaven xocant contra ells i era curiós perquè s'anava sentit el soroll de com rebentaven mentre fèiem el servei.

En algun moment ha passat por o angoixa?

Jo particularment no, però sí que hi ha hagut casos de companys que han arribat i al cap de dos dies han marxat, perquè no s'han acabat d'adaptar a aquestes situacions. Jo, en el meu cas no ho he patit. El primer dia que vaig entrar en aquesta professió recordo que em van dir que havia d'anar amb un company a un altre cementiri a fer 8 enterraments. Ja al primer dia vaig fer 8 enterraments, així que ja vaig començar fort. La meva adaptació va ser ràpida.

Què fa falta pensar quan està fent un servei, per no patir?

El primer que penso és que en aquell moment estic treballant amb el difunt de la família que tinc just al darrere i això em fa estar atent, m'alerta. Si estigués muntant un moble i es desmunta el moble no passa res, es canvia i ja està. Però si passa quelcom desagradable quan estàs enterrant un difunt és diferent. El que penso és que la família que tinc al darrere m'està mirant i estic treballant amb el seu difunt: una persona estimada per aquesta família. Aleshores això m'activa i m'alerta que no puc cometre errors, tot i que lògicament l'error pot venir en qualsevol moment, però sí que intento estar molt concentrat perquè no em passi.

I no genera una mica de pressió tenir la família al darrere?

Depèn molt de la classe de servei que sigui. Hi ha serveis que no i hi ha serveis que sí que et tenen més tens perquè són moments difícils per les famílies, quan la pèrdua és accidental i no és una cosa que hagi de passar per lògica... Pot haver-hi aquell punt de nerviosisme, depenent també de la classe de sepultura que tinguis, la classe de làpida, ja que algunes et generen més problemes que d'altres... Aleshores ja procures tenir-ho tot controlat perquè no et passi. Però vaja, sí que hi ha moments en què estàs més tens i el que procures és finalitzar-ho ràpid i net.

Creu que la mort encara és un tabú entre la societat?

No. A més em sembla que amb el temps, les generacions van passant i cada vegada és menys tabú. Tinc la sensació que no és com les persones de generacions anteriors o inclús la meva, que venen i per a ells és satisfactòria venir a veure un descansen els seus difunts, és tot més místic. Però jo crec que al jovent aquestes coses no els importen tant. De fet les incineracions cada vegada són més habituals i això és perquè cada vegada la gent vol menys obligacions, etc. Jo crec que no, que ja ha deixat de ser tabú.

Al dedicar-se a aquesta professió imagino que el seu cercle familiar i d'amistats li deu haver fet moltes preguntes i comentaris.

Quan explico que treballo a un cementiri la gent ja fa el gest, com dient: 'quina mala llet'. La meva família no perquè ja fa temps que estan acostumats. De fet tinc un germà que també es dedica a això. Els amics o coneguts a qui ho expliques sí que et fan algunes preguntes, de l'estil: 'I què fas quan poses al difunt al forat?', etc. Jo procuro no parlar molt d'aquest tema. Si em pregunten dic que sóc operari de cementiri i que em dedico a inhumacions. Els temes concrets dels serveis són coses molt privades de les famílies i no tenen per què explicar-se fora de l'àmbit professional.

Ha hagut d'enterrar a algun conegut?

Bé, conegut, conegut com un amic no. Però al portar tant de temps aquí doncs evidentment he hagut d'enterrar gent que venia a veure familiars seus habitualment i ja els coneixia. Però per sort no he hagut d'enterrar a cap amic.

La sensació d'enterrar a una persona que coneix, encara que no sigui un amic proper, deu ser diferent que quan enterra a algú que no coneix.

Sí. Intentes ser més proper a la família, perquè els coneixes, ja els saludes una mica diferent que si no els coneixes de res. És com una mica més de tu a tu.

Sant Cugat ha crescut molt en població en els últims anys. Creu que fa falta un altre cementiri o poder ampliar l'actual?

Home, si la població va creixent, inevitablement hi haurà més enterraments. Això és matemàtic. No sé si cal un altre cementiri o aquí mateix, que és un espai molt bonic i natural hi ha espai per poder edificar més blocs de nínxols. Tard o d'hora ho hauran d'anar fent perquè és inevitable. El poble creix i la demanda hi serà. Al final ho hauran de fer.