Gemma Nicolau: “El procés de dol en si és caminar amb aquest dolor”

La santcugatenca Gemma Nicolau, infermera experta en pèrdues i dol, té més de 25 anys d’experiència en infermeria i ha impulsat iniciatives com el Punt de Dol de Sant Cugat, un espai per abordar les pèrdues i aprendre a conviure-hi. També imparteix formacions en els entorns professionals, en l’àmbit de la salut i social. L’entrevistem de cara al dia de Tots Sants. 

Què és exactament el dol? Sempre està relacionat amb la mort o també es pot relacionar amb altres tipus de pèrdues i canvis?

Socialment, tenim el dol associat a la mort, però el dol és un procés de vida, no és un procés de mort. És aquest espai que necessitem per aprendre a caminar amb allò que ens dol. I allò que ens dol sempre va associat als buits que deixen les pèrdues. És veritat que la pèrdua per mort és una pèrdua que no podem reparar, aquella persona no tornarà mai més. Quan perdem la feina o una casa, ho podem reformular, però la mort tangible no. Per això, de vegades sembla que aquest dolor és més gran o profund quan és una pèrdua física, però no, perquè va lligat a que gran és el buit de totes aquelles pèrdues que hem tingut al llarg de la vida. Nosaltres perdem coses tangibles i intangibles. Quan una persona mor, no només perdo la persona en si, sinó tot allò que només passava amb aquella persona. Per exemple, quan canvio de feina, encara que sigui una decisió escollida, passaré internament un procés de dol, perquè tots aquells vincles i tot allò que passava amb aquella gent deixarà d’estar a la meva vida. El dol és aquest espai de reparar, és com un balanceig, aprendre a balancejar el cap i el cor. És donar un espai per entendre com funciona aquest circuit i, des d’aquí, poder connectar amb allò que sentim. 

"El dol és un procés de vida, no és un procés de mort"

Quins tipus de dol hi ha?

En el sector de la salut, es parla de diferents tipus de dol o se’ls etiqueta amb diferents noms, com el dol perinatal o els dols desautoritzats. El procés de dol és aprendre a caminar amb allò que em dol, independentment de què hagi generat aquest dolor. Però és veritat que podem incloure alguns matisos en funció de la situació de pèrdua que l’ha provocat. Per exemple, el dol perinatal és aquell que està relacionat amb la pèrdua d’un infant durant l’embaràs o després del naixement. Aquest dol tindrà uns matisos i unes pèrdues intangibles característiques d’aquest procés. Al final el procés de dol en si és caminar amb aquest dolor.

"No acceptem tot el dol de cop, sinó que ho fem per etapes."

Podem posar nom a les diferents fases del dol o varien segons cada persona?

Durant molts anys, el dol s'explicava com un procés estàtic, amb unes fases que et portaven fins a un punt final, que era l'acceptació. Amb el temps, vam veure que aquesta acceptació no era un punt final, sinó una part del procés. No acceptem tot el dol de cop, sinó que ho fem per etapes. Dins d'aquest procés podem sentir por de com afrontarem la vida sense allò que hem perdut, enfadar-nos amb la vida o sentir que la tristesa ens atrapa. Però tot això conviu amb el fet de continuar caminant en el dia a dia. Per tant, el dol no és un procés estructurat, sinó dinàmic. Hi haurà moments en què estarem d'una manera i moments en què estarem d'una altra. Cada persona el viurà de manera diferent: algunes sentiran més les emocions des del principi i d'altres necessitaran fer moltes accions per afrontar la pèrdua. Per tant, no són unes etapes estàtiques sinó que és com la vida, que anem canviant, ens anem movent En funció de cada moment necessitarem atendre una àrea o una altra.

"Hi ha tantes vides com persones i cadascú transitarà aquest procés de la mateixa manera que transita la vida"

Hi ha una manera correcta de viure el dol o cadascú fa el que pot?

Cadascú fa el que pot. Al final hi ha tantes vides com persones i cadascú transitarà aquest procés de la mateixa manera que transita la vida. Si la meva manera de viure és tirar sempre endavant, pensar que el temps ho cura tot i que la vida continua, a l’hora d’atendre el dolor actuaré de la mateixa manera. En canvi, si soc una persona que tendeix a queixar-se o a no veure la sortida, també viuré el dol d’aquesta manera.Podem entendre que hi ha dues formes de caminar amb aquest dolor. Una de més intel·lectual, en què la persona necessita raonar i entendre què està passant, i una altra de més emocional o intuïtiva, en què necessita connectar amb les emocions i veure com es manifesten. És important que, quan acompanyem una persona en un procés de dol, entenguem que tot s’hi val.

Vivim en una societat que ens permet estar tristos o encara costa acceptar el dolor dels altres?

Hi ha unes estructures que marquen com ens hem de comportar. Però el dol és un procés que cada persona viu internament al seu ritme, i aquest pot ser molt diferent del ritme que ens imposa la societat. Això fa que la persona es desajusti. Per exemple, potser han passat sis mesos, he estat de baixa i se suposa que ja estic bé i puc tornar a treballar, però el meu cor encara necessita reparar-se. Aquesta contradicció pot provocar que no dormim bé, que ens falti energia, que tinguem el cap emboirat o que ens despistem sovint. Per això, és essencial tenir espais on poder viure el dol al nostre ritme, independentment del que pensin els altres. Fa poc, una clienta m'explicava que se li havia mort el gos i que havia continuat anant a treballar, però se sentia profundament trista. Són els dols desautoritzats, aquells que socialment sembla que no tenim dret a viure. Hem de pensar que aquell gos havia format part de la seva vida i que s'havia establert un vincle molt especial. Quan desapareix, deixa un buit que es pot sumar a altres pèrdues anteriors. És important naturalitzar el dol i entendre que cadascú necessita trobar el seu ritme.

Com podem saber si un procés de dol necessita ajuda professional?

Quan és una pèrdua per mort, tothom ho associa fàcilment a la necessitat d'acompanyament, sobretot si és una mort d'alt impacte, com un accident, que capgira completament la nostra idea de vida. Però què passa amb les pèrdues intangibles, més subtils? Aquell amic de tota la vida amb qui ja no tenim la confiança que teníem o aquella feina per la qual ens hem esforçat tant i que finalment no hem aconseguit. Sempre ens fa bé tenir algú al davant que ens escolti i ens ajudi a posar ordre. Hi ha senyals que ens poden indicar que necessitem ajuda: quan cada vegada dormim pitjor, sentim dolors al cos, passem de tenir molta energia a quedar-nos completament esgotats o notem que estem més irritables i que tot ens molesta. Són manifestacions que ens poden indicar que alguna cosa dins nostre necessita atenció.

"Cadascuna de les persones que passen per la nostra vida contribueixen a fer-nos qui som."

La mort d'una persona estimada se supera o aprenem a conviure amb la seva absència?

Aprenem a caminar amb aquesta pèrdua. Tu i jo continuem estimant persones encara que ja no hi siguin. Estimar-les forma part de la nostra vida i això no desapareix. De vegades, hi ha persones que no volen acabar de fer el procés de dol perquè tenen la sensació que, si elaboren aquest dolor, s'oblidaran de la persona que estimen. Però no és així. Cadascuna de les persones que passen per la nostra vida contribueixen a fer-nos qui som. I no tenim un mapa que ens digui quant de temps estaran amb nosaltres.

Quan una persona mor, al principi el dolor és molt punyent, però també oscil·la molt. Hi ha moments en què el sentim intensament i d'altres en què sembla que desapareix. Tenim mecanismes de supervivència que ens ajuden a afrontar aquests primers dies. Estem pendents dels papers, dels tràmits, de la gent que ens pregunta... És com una mena d'anestèsia.

Però, a mesura que passa el temps, la gent deixa de preguntar tant, tothom recupera la seva rutina i nosaltres també, però sense aquella persona. És aleshores quan el dolor pot ser molt intens. Ens hem de plantejar com caminàvem amb aquella persona a la nostra vida i com ho farem ara sense ella.

Amb el temps, aquest dolor va canviant de forma, de color i d'intensitat. La persona aprèn a caminar amb aquesta absència i pot arribar a sentir l'estimació que tenia per aquella persona des d'un altre lloc, encara que la continuï enyorant. És veritat que, sobretot al principi, si preguntes a algú si prefereix tot l'aprenentatge que li ha aportat aquella pèrdua o recuperar la persona estimada, tothom triarà la persona. En aquell moment, l'aprenentatge és el que menys importa.

Pot ser més difícil acceptar el trencament d'una relació de parella o d'amistat que una mort, perquè sempre queda l'esperança de recuperar-la?

Quan una persona mor, sabem que hi ha una part que queda tancada. En canvi, quan es trenca una relació de parella, d'amistat o de feina, aquella persona continua amb la seva vida, però sense mi. I jo he de continuar sense aquella part de mi que estava amb ella. Aquí apareix la pèrdua intangible. No sé si és més complexa, però sí que ens obliga a plantejar-nos un nou escenari en què aquella persona continua existint, però ja no forma part de la nostra vida. Quan algú mor, he d'aprendre a caminar sense aquella persona i trobar quin lloc ocupa el seu record a la meva vida. Si era algú que em donava seguretat, per exemple, m'he de preguntar com puc sentir-me segura sense ella. En una ruptura, a més d'aprendre a viure sense l'altre, he d'acceptar que potser aquella relació només havia de durar un temps determinat. És important posar aquestes pèrdues sobre la taula perquè, si no les atenem, podem intentar tapar-les buscant una altra parella, una altra amistat o una altra feina. Però allò que no hem resolt pot tornar a aparèixer més endavant. Per això insisteixo que el dol és aquest equilibri entre el cap i el cor. De fet, hi ha persones que venen a consulta sense haver patit una mort o una separació concreta i que també estan fent un procés de dol. Atendre les pèrdues intangibles és imprescindible per a la vida.

Hi ha algun procés de dol que l'hagi marcat especialment al llarg de la seva trajectòria professional i que pugui compartir?

Recordo el cas d'una família formada per quatre germans, el pare i la mare. En molt poc temps, el pare va morir de manera sobtada i un dels germans es va suïcidar. Va ser una situació de molt impacte que va requerir un acompanyament adaptat al ritme de la família. Una de les coses més boniques d'aquest procés és que tenien un hort on acostumaven a trobar-se els diumenges i compartir estones junts. Vam fer algunes de les sessions allà mateix. Va ser un dol acompanyat des de l'entorn familiar. És veritat que podem treballar moltes coses al despatx, però de vegades traslladar-nos als espais on les persones han viscut i compartit moments també ajuda a gestionar la pèrdua, sobretot quan es treballa amb tota una família. Va ser una experiència molt entranyable, perquè com a professional entres d'una manera més propera en la vida de les persones.

Quan es trenca una relació de parella o una amistat també hem de passar un procés de dol? Són aquestes les pèrdues intangibles?

Són tot allò que s'ha creat mentre dues persones estaven juntes. Són els vincles i tot el que hi ha al darrere. Cada vegada que establim un vincle amb una persona, aquest sempre és únic. Pot ser més íntim o menys, més madur, més funcional o més disfuncional, però sempre és únic. Per tant, quan aquest vincle es trenca, també perdem tot allò que havíem construït i compartit amb aquella persona.

"A les persones ens fa molt de bé la presència. Si estic davant teu i tu sents molta tristesa, el fet que jo estigui present farà que et sentis acompanyada."

Què no hauríem de dir mai a una persona que està passant un dol?

De vegades és millor escoltar-la i simplement estar presents. A les persones ens fa molt de bé la presència. Si estic davant teu i tu sents molta tristesa, el fet que jo estigui present farà que et sentis acompanyada. Sovint diem a l'altre allò que nosaltres mateixos no sabem sostenir, com ara "almenys no ha patit" o "el temps ho cura tot". Però si jo tinc dolor, això no em servirà. Potser m'ajudarà més que em diguis "entenc que ha de ser complicat", "entenc que això ha de fer molt de mal" o "jo soc aquí, si em necessites". O simplement compartir un silenci, una mirada còmplice. Els silencis reparen molt, moltíssim.