Joan Anton Català: "El cel i l'univers m'emocionen molt"

Entrevista amb el santcugatenc Joan Anton Català, divulgador científic i apassionat de l'univers

 El santcugatenc Joan Anton Català és un apassionat de l'univers i l'espai i dedica part del seu temps a la divulgació científica. És químic quàntic i Màster en Astronomia i Astrofísica. En l'àmbit professional es dedica a la gestió del canvi, treballant a l’empresa Leading-On, creada per ell mateix. Forma part de l'Associació Astronòmica Sant Cugat - Valldoreix.

Ha publicat diversos llibres sobre divulgació científica i una novel·la juvenil, sempre amb la ciència present. Aquest 2019 ha publicat la Guia d’observació del cel per a nois i noies (Cossetània Edicions), un llibre pràctic per a gaudir del cel i per a tots els públics. Parlem amb Joan Anton Català sobre el seu amor per l'univers i tots els secrets que amaga.

Quan es comença a interessar per l'astronomia?

De molt jovenet. De molt petit em fascinava mirar el cel i als nou anys vaig construir el meu primer telescopi. No es podia anomenar com a tal, era un tub amb lents... També m'han agradat molt les ciències. Vaig començar estudiar química, després vaig fer química quàntica i en paral·lel vaig seguir molt implicat en l'astronomia. Posteriorment vaig fer un màster en astronomia astrofísica. La passió sobre l'univers m'ha acompanyat tota la vida.

Què és el que t'atreia d'observar el cel?

Em cridaven l'atenció les pampallugues que veia, saber què eren. M'apassionava pensar que podien ser altres sols i pensar els planetes que podia haver-hi. I Mart sempre m'ha fascinat, els paisatges marcians, si hi ha hagut vida en algun moment...

Què et transmet l'observació del cel?

Jo utilitzo molt la divulgació perquè la gent torni a aixecar la vista i miri el cel i pugui trobar respostes i, sobretot emocions. El cel ens explica la nostra història, està plena de missatges. Hem nascut a les estrelles i ja no mirem al cel. És veritat que les ciutats no ens faciliten poder mirar al cel amb la contaminació lumínica, però tot i això, els nostres avis miraven molt al cel. Jo intento explicar ciència des d'un punt de vista molt humanista, perquè la gent s'emocioni estirant-se amb la família o amics en una nit estrellada mirant aquestes pampallugues i deixant volar la imaginació i pensant que nosaltres vam néixer allà. I pensar que per què no algú més està fent el mateix que nosaltres, preguntar-se si estem sols.

L'emociona mirar cap a l'univers?

Absolutament. Jo m'emociono fàcilment, cada vegada més, i el cel i l'univers m'emocionen molt. En moments difícils de la meva vida, l'astronomia m'ha ajudat. Et dona molta perspectiva, el fet de pensar en com d'insignificants som i l'enorme fortuna que tenim de ser vius... La quantitat de casualitats que la natura ha hagut de preparar perquè avui estiguem aquí. Què afortunats que som! És el contrast entre la humilitat que no som res, quan veus la magnitud de l'univers, i en canvi hi som. Això és fascinant i no cal ser de lletres o de ciències per viure-ho i reflexionar-ne.

"No estem preparats per descobrir que no estem sols a l'univers"

La gran pregunta és si estem sols?

Aquesta és la que tothom voldria respondre. Jo ho he apostat tot al vermell, al planeta vermell, Mart. Amb els anys que em quedem de vida, difícilment podré contestar a la pregunta de si hi ha vida si no es contesta a Mart, perquè ja no veuré exploracions a altres llocs. Mart s'està explorant d'una forma molt potent, ara hi ha un robot viu i l'any vinent s'envien dos més, un de la Nasa i un altre de l'Agència Espacial Europea. Són robots biòlegs, especialitzats en la recerca de vida actual o passada. Aquesta és la meva gran aposta per poder contestar definitivament si estem sols a l'univers. El sentit comú ens dona resposta, però la ciència no ho ha confirmat.

I més enllà de les nostres fronteres del nostre Sistema Solar?

Tinc un as a la màniga i és la cerca de vida intel·ligent, que ja no es fa enviant un robot per buscar fòssils. És escoltar el cel. Tenim radiotelescopis intentant captar senyals que arriben de l'espai, volgudes o no volgudes, d'altres civilitzacions. Des que vam inventar la ràdio i la tele estem enviant senyals no volgudes a l'univers, ara també de volgudes dient que som aquí. Per què no algú més haurà fet això. I potser demà rebrem aquest senyal, o potser d'aquí a vint anys. No ho sabem. Aquest senyal que diu que no estem sols, està corrent a velocitat de la llum cap al nostre planeta.

Demà o vint anys... Se sap quan arribarà algun d'aquests senyals?

Ni idea. El dia que passi, serà la revolució més gran que hi haurà hagut a la història. No sé si la humanitat està preparada pel dia que rebi un senyal de fora i definitivament es digui que no estem sols i hi ha altres civilitzacions. Serà una revolució increïble.

Per què no estaríem preparats?

Imagina l'efecte que tindrà a la societat i al nostre entorn, o al mal ús que es podrà fer d'això per part de sectes, etc. No m'ho puc ni imaginar, crec que no estem preparats.

"Mart és perfecte"

Ara es parla molt de Mart. Per què és tan important?

Per diverses raons. Per una banda, per la cerca de vida que estem fent amb robots. L'altra és perquè enviar coets des de la terra és molt complicat, per la gravetat. Només que la terra fos una mica més gran, no hauríem arribat mai a la lluna. Sortir de Mart, que té una tercera part de la gravetat, és molt més fàcil i molt més barat. Seria ideal establir bases a Mart i utilitzar-ho com una plataforma per llançar sondes i exploracions a altres llocs de l'espai. Un tercer motiu són els recursos. Tot i que la terra té molts recursos i el problema que tenim és de mala distribució, en algun moment la humanitat necessitarà habitar altres planetes per aprofitar-ne els recursos. I mart és el planeta més proper que tenim que pot ser habitable i explotable. Venus és un infern, Júpiter, Saturn o Urà són gasosos tot i que algun satèl·lit seu si. Però el gran lloc, el gran objectiu, és Mart. És un planeta terrestre, rocós, fred però habitable, amb aigua gelada en abundància, que és un recurs caríssim. Mart és perfecte.

 

Hi arribarem?

Per descomptat, no en tinc cap dubte. Si posem la vista enrere i mirem on érem fa 200 anys respecte a la tecnologia, on serem d'aquí a 200 anys? No ho podem ni imaginar. L'home porta a l'ADN l'exploració i explorarem altres llocs. Ja hi ha anuncis de l'administració americana de tornar primer a la lluna com a pas previ a portar l'home a Mart, cap a la dècada dels 30 o màxim dels 40.

Quina visió hem de tenir de l'univers?

L'home, quan mirava el cel i es preguntava què eren aquelles pampallugues, sempre tendia a situar-se al centre de tot. Avui la idea que tenim de l'univers és un espai immens, immens vol dir que no sabem la seva magnitud, el que estem segurs és que és molt més gran del trosset d'univers que veiem, que és enorme però és un granet. Des del començament de segle XX sabem que l'univers s'expandeix, cada vegada més ràpid i no sabem per què. Li hem posat energia fosca al que està provocant aquesta expansió, que no sabem què és. Ens podem imaginar l'univers com una tela elàstica que algú està estirant i s'està creant nou teixit, i totes les coses que hi ha sobre la tela es van allunyant les unes de les l'altres. Si això segueix, anirem cap a un univers desesperadament buit, ja ho és el que tenim, però en el futur serà molt més fred i més buit.

Què en sabem?

El 99,9% de la informació de l'univers que tenim ve de la llum, vol dir que podem observar com a màxim l'edat de l'univers. Si el Big Bang va ser fa 13.800 milions d'anys, la llum només ha tingut temps d'arribar-nos d'objectes que estan a 13.800 milions d'anys llum, perquè tot allò que estigui més lluny, la seva llum encara no ens ha arribat. Fora d'aquest radi no podrem observar mai res, però tenim evidències que demostren que aquest tros que podem observar, no és res més que un petit granet dins d'un globus molt més gran.

"Som literalment pols d'estrelles"

Quina importància tenen les estrelles?

Quan va començar l'univers, amb el Big Bang, de tots els elements químics de la natura, només es va crear tot l'hidrogen, inclòs el del nostre cos, que som 70% hidrogen. Tot l'hidrogen existent es va crear només amb el Big Bang i això vol dir que si l'hidrogen del nostre cos pogués parlar, l'explicaria com es va crear l'univers fa 13.800 milions d'any. El Big Bang també va crear heli i prou. Tota la resta d'elements químics de la natura, com l'oxigen que respirem, el carboni de les nostres cèl·lules, el nitrogen de l'atmosfera, l'or, l'urani... Tot, absolutament tot, va ser creat dins de les estrelles, que són les fàbriques de matèria de l'univers. Dins de les estrelles, a milions de graus de temperatura, hi ha el procés de fusió nuclear, que agafa àtoms simples i en fa de més complexes. Quan moren les estrelles, és el moment en què alliberen tota aquesta cuina que han fet i enriqueixen l'univers d'impureses, que és del que estem fets. No existiria un planeta com la Terra sinó haguessin viscut i mort generacions d'estrelles.

El nostre origen són les estrelles?

Correcte. Som literalment pols d'estrelles. Una vegada em deien 'quina llàstima que les estrelles morin'. No! És una fortuna, si no no seríem aquí. Tot el nostre sistema solar es va formar perquè algun dia, fa milers de milions d'any, en aquest racó de l'univers, va viure i va morir una estrella gegant que va estar durant milions d'anys cuinant tots els elements i que quan va morir els va alliberar perquè la natura pogués fer gats o mosques, per exemple.

Com és el nostre sol?

És una estrella modesta, però n'hi ha de molt més petites. Té l'avantatge que és molt longeva. El sol, per la mida que té, viurà encara uns 5.000 milions d'anys més i ja n'ha viscut 4.500 milions. Temps suficient perquè en un planeta del seu voltant pugui aparèixer i evolucionar la vida, que hem trigat 3.000 milions d'anys per fer-ho. En canvi, les estrelles gegants viuen molt pocs milions d'anys, uns 40. És impossible que al voltant d'una estrella gegant s'hagi pogut desenvolupar res similar a la vida, perquè no dona temps.

"Només a la nostra galàxia hi ha un bilió de planetes. I tenim catalogats milers de milions de galàxies"

Què en sabem de planetes de fora del nostre Sistema Solar?

El primer planeta que descobrim fora del Sistema Solar va ser el 1995 i ja en portem uns 4.000 de descoberts, que no és res.

No és res?

Sabem que l'univers està ple de planetes. Només a la nostra galàxia hi ha d'haver un bilió de planetes, dels quals n'hem descobert 4.000. Molts d'aquests planetes estan en zona habitable de la seva estrella, que vol dir que la distància que els separa permetria que, si hi hagués aigua, seria líquida en superfície. Evidentment que hi ha planetes habitables i similars ael nostre. Però a mi m'agrada dir que planetes versió Terra, només n'hi ha un, no hi haurà una versió dos. Una altra cosa és que hi hagi planetes similars i els habitem, però Terra només n'hi ha una i faríem bé de no perdre-ho de vista. Hem estat cuinats aquí durant 3.000 milions d'anys i ens emocionem, pensem i som físicament com la Terra ens ha fet. És el planeta que hem de cuidar, cosa que no estem fent.

Un bilió de planetes a la nostra galàxia. Són xifres inassumibles.

I tenim catalogats milers de milions de galàxies, cadascuna d'elles amb milers de milions d'estrelles, cadascuna d'elles amb planetes. Les xifres són increïbles. I del trosset d'univers que hem observat.

Un planeta que hem de cuidar, comenta. Quina és la visió del canvi climàtic en aquest sentit?

 

És un tema de molta discussió i no hi ha una resposta clara. La tendència científica diu que és possible que la Terra estigui vivint un període d'escalfament natural, dels cicles de la Terra. Però el que és innegable és que l'home està contribuint a accelerar d'una forma rapidíssima aquest procés natural, que si no seria molt més lent i suau. En poques desenes d'anys, estem fent el que la natura faria amb centenars. Fem tard i els interessos econòmics i polítics dels països que són els que marquen el domini, no van per on hauria d'anar. I això ho pagarem. Ho pagarem no en el sentit que alguns polítics diuen, que crec que erren el missatge, d'hem de salvar el planeta. Nosaltres hem de salvar què? No podem tornar a ser pretensiosos, el planeta no ens necessita. El que hem de salvar és l'estil de vida que tenim pels nostres fills i que ells puguin tenir un planeta com el que hem tingut nosaltres, amb temperatures suaus, amb espècies vives que nosaltres hem pogut gaudir. Estem extingint milers d'espècies minúscules vegetals o animals cada any. Ens hem convertit en la causa número 1 d'extinció d'espècies. És això el que hem de preservar. Si canviem el missatge i en lloc de dir hem de salvar el planeta diem hem de fer que els fills dels nostres fills tinguin el mateix planeta que nosaltres, potser entrarà més a la gent.

"Com deia Sagan, no hi ha lliço d'humilitat més bèstia que l'astronomia"

Quin missatge humanista transmet l'univers?

És necessària la humilitat. Carl Sagan ja ho deia: no hi ha lliçó d'humilitat més bèstia que l'astronomia. Et posa en el teu lloc. Si algú toques un botó i fes desaparèixer no només el nostre planeta, sinó tota la nostra galàxia, ningú ens trobaria a faltar. Humilitat, però al mateix temps l'enorme fortuna de tenir vida. Podríem escriure una enciclopèdia amb les casualitats entre cometes que la natura ha hagut de fer perquè avui estiguem aquí. Un planeta com la Terra que no tenia aigua quan es va crear... Que no tenia lluna i que va venir d'una col·lisió fortuïta i que ha ajudat que hi hagi vida. Un univers que s'expandeix just a la velocitat que li toca perquè hi hagi elements... I aquí hi som, en aquest raconet insignificant, però amb vida. És el contrast entre la humilitat i la importància. La natura s'ha pres moltes molèsties perquè siguem aquí i ens ha donat un préstec, que és la vida. Nosaltres retornarem el préstec quan morim, que són els elements que ens formen i que són trossets d'estrelles. Quan morim, aquests àtoms tornaran a la natura i retornarem el préstec. L'ètica, com en qualsevol préstec, és quin és l'interès que cadascú de nosaltres estem disposats a pagar. Això és el que donaria sentit a la vida. La natura t'ha posat aquí per alguna raó, potser per ajudar que els que vinguin després, trobin un planeta millor.

100 questions sobre univers

 

Va publicar 100 qüestions de l'univers. Quines preguntes estan pendents de resoldre?

Les dues no resoltes que ara marquen el llindar són l'energia fosca, que és l'energia que estem intentant buscar, que encara no entenem i estem lluny d'entendre-la. Segona, la matèria fosca, una matèria també desconeguda que no està formada d'àtoms però és majoritària a l'univers. No la veiem, però sabem que està allà. I aquesta és possible que estiguem a prop de descobrir-la i ens podria explicar moltes coses de l'univers.

Fa poc es va publicar la primera imatge d'un forat negre.

Els forats negres n'hi ha de molts tipus i un d'ells és el supermassiu, que és el que es va fotografiar. És una bèstia que viu al mig les grans galàxies, la nostra galàxia també té un forat negre d'aquests. En coneixem poc. Quan qualsevol cosa que entra, fins i tot la llum, no en pot sortir i per tant no poden tenir informació del que passa dins d'un forat. Fins ara els detectàvem pels efectes gravitacionals, com una estrella girant com boja al voltant d'alguna cosa que no podíem veure. Aquesta és la primera vegada que aconseguim, no fotografiar el propi forat negre perquè és impossible, però si l'anella de matèria calenta que està caient en espiral per desaparèixer dins del forat.

"Si alguna cosa és capaç d'unir-nos, és l'espai"

A la lluna s'hi va arribar després d'una gran competició entre Estats Units i l'URSS. S'està repetint aquesta batalla?

Hi ha agències espacials molt importants, a banda de la Nasa. L'Agència Espacial Europea, els russos també tenen un programa propi, els japonesos, xinesos, indis, Emirats Àrabs són països amb programes importants. En aquest moment s'està dibuixant una altra vegada una competència pel domini de l'exploració de la lluna i l'explotació dels recursos entre l'administració del Donald Trump, que és propens a utilitzar un prisma de domini militarista i egoista de l'explotació de l'espai, amb països com Xina. En aquest moment Trump veu en Xina una amenaça per les exploracions que està fent, de moment no tripulades, a la lluna. Això és el que ha provocat al Trump i hagi anunciat que la NASA vol que retorni a la lluna. No parla de l'home, sinó de l'americà, de retornar l'americà a la lluna a l'any 2024. Per tant, si que s'està configurant una competència que espero que sigui conjuntural perquè si hi ha alguna cosa capaç d'unir-nos, és l'espai.

El primer que arribi, s'ho queda?

Això és el que diu el Trump: com sempre ha passat a la història, el primer que arriba és el que marca les lleis i els valors. Ell ha fixat el destí pol sud de la lluna, perquè és el lloc on s'ha detectat aigua gelada i que podria ser explotada. És perillós però jo crec que són fases i que el sentit comú s'acaba imposant.

guia observacio del cel per a nois i noies

 

Recentment ha publicat la Guia d'Observació del Cel per a Nois i Noies.

Sempre dic que és per nois i noies del 7 als 107 anys. És per a tots els públics, però forma part d'una col·lecció de Cossetània de guies per a nois. Però de fet és un llibre per tothom i pràctic. És una guia per agafar, sortir i veure què hi ha al cel, quines estrelles hi ha, o quins planetes es veuen. És una guia pràctica per gaudir del cel i entendre'l i està farcida d'exercicis per fer i descobrir.

Tornar a mirar al cel.

Exacta. Les ciutats no ens ajuden, però no és excusa. Des d'una ciutat com Barcelona, res impedeix que no puguis gaudir de la lluna o de Júpiter i amb uns prismàtics qualsevols, aquells que tenim oblidats a l'armari, veuràs les quatre llunes de Júpiter des del nucli urbà. Això ho pots fer amb família i magnífic. O enfocar a la lluna i veure els cràters, com va fer Galileu, que va ser el primer. Això ho pots fer al mig de Sant Cugat.

"Des de Sant Cugat es pot observar la lluna, Júpiter o els anells de Saturn"

És un bon lloc per observar el cel a Sant Cugat?

Tenim la sort que quan camines una mica, ja guanyes moltíssim perquè entres a Collserola i la llum ha baixat. Moltes de les observacions que faig per amics o família, les faig a Sant Cugat o Bellaterra. No tenim el cel del Pirineu, ni molt menys del desert, però això no impedeix que no puguem gaudir del cel i veure coses meravelloses. No seria el lloc que tots triaríem per fer una observació del cel, però dins de l'entorn metropolità de Barcelona, Sant Cugat i la part de Collserola que ens amaga Barcelona, seríem afortunats. Es pot observar la lluna, Júpiter, els anells de Saturn...

Què recomanaries a algú que vulgui començar a observar el cel?

El primer és una guia. El segon és apropar-se a qualsevol de les agrupacions astronòmiques que hi ha a Catalunya, aquí a Sant Cugat tenim l'Associació Astronòmica Sant Cugat-Valldoreix, que és molt activa i hi ha gent amb ganes de compartir els seus coneixements. L'altre consell és no començar per comprar-te un telescopi de 3.000 euros, no sabràs què fer-ne. Comença senzill, aixecant la vista al cel, sense res. Agafa uns prismàtics i mira la lluna i Júpiter. Després apropa't a algú que tingui un telescopi.

Més informació
 
Comentaris (1)
anamaria Fa 2 dies
Estic segura que ja han vingut temps ha que están i no sé si tenen ganes de tornar....