Jordi Casas revisita el Sant Cugat de 1975 en el 50è aniversari de la mort de Franco

L’historiador Jordi Casas, president del Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat, ha reconstruït aquest dijous, 20 de novembre, al Museu del Monestir, com era la ciutat l’any 1975, el de la mort del dictador Francisco Franco, en una conferència que ha combinat rigor històric i memòria personal. “Ho explico com a historiador, però també com a algú que va viure aquella època intensament”, ha assenyalat. L’acte s’emmarca en el programa Patrimoni Viu: 50 anys de drets i llibertats, que commemora el mig segle del final de la dictadura.

Més info: 50 anys després de la mort de Franco: així va viure Sant Cugat el fi de la dictadura

Casas ha situat el públic en un 1975 políticament tens: l’Estat d’excepció a Guipúscoa i Biscaia, la visita del president nord-americà Gerald Ford i les cinc execucions del setembre, que certificaven que “el franquisme moria matant”. Econòmicament, ha recordat que l’Espanya d’aleshores tenia un 24% de la població activa al sector primari, un 39% als serveis, un PIB per càpita molt inferior a l’actual i només un 0,4% d’immigració (avui, el 19%). La conflictivitat laboral també era notable: el 1975 es van registrar 855 vagues, preludi de la pressió social que faria caure el govern d’Arias Navarro.

Un Sant Cugat que encara era vila

L’historiador ha detallat que el Sant Cugat de 1975 era una vila de 29.000 habitants. El paisatge encara estava marcat per l’agricultura del vi, que no retrocediria fins als anys vuitanta. Pel que fa a la indústria, només 14 empreses superaven els 50 treballadors i l’única de pes era Condiesel, on el mateix Casas havia treballat. L’urbanisme creixia de manera desordenada, especialment cap a la carretera de Cerdanyola, i el pressupost municipal ascendia a 200 milions de pessetes, amb un superàvit de 63 milions.

Políticament, l’any començava amb Ramon Barnils com a alcalde franquista. El 27 d’octubre, 25 dies abans de la mort de Franco, era nomenat Francesc de Paula Llatjós, que governaria fins a les primeres municipals democràtiques de 1979. Casas ha destacat que Llatjós “mai va permetre crear una comissió de fidelització” que condicionés el futur consistori i que va continuar governant “com si res” fins al canvi.

El moviment veïnal, motor de pressió

Casas ha subratllat el paper clau de les associacions veïnals entre 1975 i 1977. L’Associació de Veïns de l’Estació, formalitzada poc abans de la mort del dictador, havia demanat al governador civil que no nomenés un nou alcalde franquista. L’Associació de Veïns del Monestir, legalitzada el 1976, també hi va sumar reivindicacions immediates: un ambulatori, escoles bressol gratuïtes, un institut, millores viàries o protestes pels preus dels FGC, aleshores privats. “Si no hagués estat per aquesta pressió, Llatjós no hauria fet algunes de les coses que va fer”, ha remarcat.

La societat civil també s’articulava ràpidament. El novembre de 1975, el mateix mes de la mort de Franco, naixia la Coordinadora d’Entitats, amb una trentena d’organitzacions. I al febrer del mateix any es creava la Comissió de Cultura Santcugatenca, on alguns membres es van “infiltrar a la recerca d’espais de llibertat”.

Entre les activitats més singulars, Casas ha recordat un cicle sobre sexualitat celebrat entre el 30 d’agost i el 27 de setembre de 1975, amb sessions nocturnes que reunien unes 200 persones. “La gent volia parlar de sexe; joves i grans”, ha explicat.

Sindicalisme, primers moviments polítics i el paper de les dones

Casas ha remarcat que Sant Cugat va viure pocs conflictes laborals destacats, excepte el de Condiesel el 1973, quan una assemblea no autoritzada va comportar 19 acomiadaments, readmesos el 1976. Ha explicat també que el 1975 es van celebrar les últimes eleccions sindicals de la dictadura, en què l’estratègia de l’oposició de “rebentar el sindicat des de dins” va funcionar: “Un informe policial concloïa que el 44% dels escollits eren ‘rojos’”.

Pel que fa als primers moviments polítics, el PSUC i les Juventuts Comunistes concentraven la poca militància organitzada: a finals del 75 només hi havia deu militants comunistes a Sant Cugat. Paral·lelament, es va crear una Assemblea Democràtica local amb membres de diverses formacions i independents. L’activitat pública dels partits no arribaria fins al 1976, amb les primeres jornades de presentació, encara plenes d’eufemismes perquè no eren legals.

Sobre el paper de la dona, Casas ha citat un informe del 1976 encarregat a l’alcalde Llatjós sobre l’Associación de Mujeres de Sant Cugat, on quedava palès “un llenguatge molt franquista” i un enfocament centrat en el rol femení dins la família.

“Franco va morir, però el franquisme no”

La regidora de Memòria Històrica, Esther Madrona (ERC), ha tancat l’acte amb un missatge adreçat especialment als més joves: “Franco va morir, però el que no ha mort és el franquisme. Moltes de les coses que en Jordi ha explicat encara les tenim avui dia”. Ha remarcat que el dictador va morir “al llit i honorat pels seus” i que aquest fet “ajuda a entendre que el franquisme no va morir aquell dia”. També ha recordat que molts elements del sistema polític del 78 “no van néixer de les llibertats, sinó de la por”. I ha conclòs: “La neteja democràtica que calia no es va fer. El repte democràtic continua intacte”.

La sessió ha acabat amb un brindis simbòlic entre els assistents per “l’aniversari de la mort de Franco”, un gest carregat d’ironia que ha posat punt final a la commemoració.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.