La Guerra del Francés va arribar a Sant Cugat

La Catalunya del final del segle XVIII i inici del XIX no es va diferenciar massa de la resta d’Europa d’aquells anys. La indústria i el comerç s’havien refet després de la guerra de Successió i de la repressió consegüent gràcies al comerç amb les colònies, que van haver de suportar l’última dècada del XVIII la Guerra Gran contra la França revolucionària declarada juntament amb Àustria, Prússia i Sardenya. Per tal d’abaratir costos es ressusciten els sometents i es formen els miquelets amb voluntaris mentre a Anglaterra vivien una altra revolució: la Revolució Industrial, la qual va representar la creació de fàbriques i la invenció de noves maquinàries per tal d’abaratir els productes i posar-los a l’abast de més gent.

 

En acabar la Guerra Gran, Catalunya va fer la seva revolució industrial i per fer la competència als anglesos es van especialitzar en acabats més sofisticats com els estampats coneguts com indianes. Però el comerç requeria l’existència de rutes marítimes que podessin fer arribar els productes arreu del món i això requeria disposar de flotes protegides de la pirateria fonamentalment anglesa que dominaven el mar. La puixança anglesa va alertar ràpidament França i Espanya, que li van declarar la guerra i que es va desenvolupar exclusivament al mar entre les flotes de les tres potències.

 

Finalment, la batalla de Trafalgar l’any 1804 va consolidar la victòria anglesa i l’inici del seu domini de totes les rutes marítimes propiciant l’enfortiment de l’imperi britànic. Els industrials catalans, veient la nova situació creada van voltar els ulls a Europa i la resta de l’Estat com a única solució per sortir de la crisi i van iniciar una nova recuperació tallada un altre cop per la guerra. En aquest cas, per la guerra del Francès.

L’engany de l’emperador

Napoleó va convèncer Carles IV per atacar Portugal, aliada d’Anglaterra, per tal de protegir la sortida de naus cap a Amèrica i van signar el 1807 el tractat de Fontainebleau, amb el qual es repartien el regne veí. Les tropes franceses entren a la península i són ben rebudes. Teòricament estan de pas per atacar Portugal conjuntament i es posicionen a Figueres i a Barcelona en espera, diuen, d’embarcar cap a Cadis.

 

Però el nombre d’efectius és molt gran, més del que pot representar una força expedicionària i que rebrà el suport de l’exèrcit espanyol i els comandaments estan exercits per generals molt coneguts per les seves excel·lències militars. Els problemes a la cort amb la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII van ser l’excusa perfecta perquè Napoleó mostrés les seves cartes que passaven per conquerir per al seu imperi no solament Portugal, sinó també Espanya. Les tropes franceses es fan fortes a Figueres i Barcelona i inicien la repressió de la població, sobretot a la ciutat comtal. A la resta de l’Estat la situació és similar i quan Napoleó empresona la família reial a Baiona i nomena rei el seu germà esclata la rebel·lió.

La guerra a Catalunya

Un cop Napoleó dóna l’ordre de conquerir la península, comencen les escaramusses. L’exèrcit espanyol no es pot comparar amb el francès ni en nombre d’homes ni en material i, per tant, no es produeixen grans batalles a l’estil clàssic de l’època. Sobretot a Catalunya, la lluita es desenvolupa en petits combats amb els sometents i els miquelets com a grans protagonistes. En aquest sentit destaca el coronel Francesc Milans del Bosch, qui com a cap dels miquelets porta de bòlit els francesos amb accions puntuals, curtes i precises.

 

Com dèiem, no hi ha a Catalunya grans batalles, però sí que en destaquen les dues del Bruc –que van ser les primeres derrotes dels francesos i van propiciar la llegenda del timbaler–, la de l’Arboç, Sant Boi i la de Sant Cugat. També destaquen els dos setges de Girona amb fracàs de les forces napoleòniques, el bloqueig de Barcelona pel general Josep Miquel Vives que va impedir l’expansió francesa pel Barcelonès, la batalla de Llinars del Vallès i d’altres.

Accions prèvies a la batalla de Sant Cugat

La guerra de guerrilles plantejada pels catalans no agradava gens als francesos més habituats a les batalles campals de l’època i en les que la superioritat numèrica i d’armament eren determinants per la victòria. Per tal d’escarmentar els miquelets sota el comandament de Francesc Milans del Bosch, el general Duhesme va enviar un batalló de 3.500 homes amb artilleria i cavalleria contra el campament que els catalans tenien a Sant Jeroni de la Murtra. Davant la superioritat numèrica dels francesos, els miquelets es van dispersar per evitar ser exterminats. Aquesta victòria pírrica va envalentir el general Duhesme, que va decidir continuar l’atac fins a Granollers, que van conquerir i saquejar l’onze d’octubre.

 

Per la seva banda, el general italià Milossewitz, seguint ordres del mariscal Saint-Cyr i per tal de tallar els enllaços de subministrament al bloqueig de Barcelona, va llançar un atac contra Molins de Rei amb èxit i va prosseguir la marxa cap a Granollers, que fou arrasada i saquejada. Per tal de dominar la cruïlla de camins que dominaven l’accés a Barcelona, Milossewitz decideix marxar fins a Sant Cugat. A fi de garantir la seguretat de l’acció, envia 200 homes a ocupar l’ermita de Sant Domènec i un altre grup que es va aposentar al cementiri sense cap resistència per la manca de soldats al poble.

La batalla

Hem de dir que Sant Cugat era en aquell moment un petit poble que amb prou feines tenia 1.200 habitants, la majoria dels quals treballaven al camp i sense cap experiència militar. L’arribada de les forces franceses fou, per tant, acceptada com inevitable confiant en què un cop haguessin descansat continuarien la seva marxa cap a d’altres objectius. Ni per un moment els sancugatencs es podien imaginar que al seu poble és lliuraria una batalla amb el resultat d’una de les més grans derrotes dels francesos que van deixar més de 600 morts i gran quantitat d’armament, mentre que per part catalana només es comptabilitzaren 8 morts i 36 ferits.

 

Tot va començar, com dèiem, amb l’assentament dels francesos al poble. Mentrestant, el comte de Caldagués descansava a Molins de Rei després de recuperar el pont sobre el Llobregat amb unes forces de més de 3.000 infants, 220 cavalls i sis peces d’artilleria. Sense que ningú ho hagi pogut explicar com es va produir, l’alcalde de Caldes de Montbui es va assabentar de la maniobra francesa i immediatament va enviar avís a Caldagués, qui es va posar en marxa a l’instant per tal d’impedir la consolidació dels francesos. Caldagués va dividir les seves forces en tres columnes a fi de poder maniobrar separadament i amb més gran efectivitat. La primera columna va rebre ordres d’atacar l’ermita, mentre la segona li cobria el flanc dret, per on podien arribar tropes de Milossewitz, i la tercera, avançar cap al poble directament.

 

Assabentat el general Milossewitz de les pretensions de Caldagués va enviar part de les seves tropes pels conreus de vinya que hi havia al voltant de Sant Domènec per prendre posicions i barrar el pas a Caldagués que venia avançant per la riera. Per altra banda, envià una partida de granaders a ocupar el cementiri, ja dins del poble, mentre un batalló de vèlits (soldats d’elit francesos) i 80 cavalls sota les ordres del comandant també italià Lorenzi es posicionaven a les primeres cases del poble per evitar l’entrada dels catalans. Per la seva part, Caldagués, quan va veure els moviments de Milossewitz cap a l’ermita i que a més volia barrar el pas a les altres columnes que venien al darrere, va llançar una ofensiva amb 150 guàrdies valons i dues companyies de Sòria sobre el cementiri per tal de tallar les comunicacions dels francesos amb Montcada i Granollers i evitar l’arribada de reforços.

 

Descripció dels moviments de les tropes durant la batalla. FONT: Elaboració pròpia

 

Va ser aleshores que la columna catalana de miquelets, al front de la qual hi havia el comandant Milans del Bosch, va arribar cobrint el flanc dret de Caldagués. Milossewitz va llançar un atac contra l’ermita que ja havien ocupat una columna i una bateria amb tal ímpetu que va desarborar la resistència dels soldats catalans que es van retirar a una pineda pròxima i quan ja estaven a punt de patir una massacre i perdre l’artilleria, uns 200 hússars espanyols que estaven fins aquell moment amagats entre els alts i baixos del terreny van carregar contra la cavalleria francesa desarborant-la i posant-la en desbandada.

 

Assegurada la rereguarda des de l’ermita, Caldagués llança la cavalleria contra el batalló de vèlits que defensaven l’entrada del poble. L’ímpetu de l’atac va ser de tal magnitud que ni una força d’elit com eren els vèlits va poder resistir-se. Els pocs que quedaren vius van fugir desorganitzadament deixant ferit i presoner el seu cap el comandant Lorenzi. Per la seva part, la columna dels valons i dels batallons de Sòria van llançar l’atac definitiu contra els francesos que encara resistien al cementiri. Els dragons imperials van resistir com van poder fins que completament delmats van fugir en direcció Montcada reagrupant-se amb altres fugitius. En la seva fugida es van topar amb la tercera columna, la dirigida pel comandant O’Donovan, qui els va tallar el camí cap a Montcada obligant-los a girar en direcció Sant Pere Màrtir, evitant així que es poguessin reagrupar amb les seves forces a la ciutat vallesana.

 

La derrota a Sant Cugat va servir perquè el general Duhesme acabés amb els seus intents de sortir de Barcelona per aprovisionar-se davant del bloqueig del general Vives i també perquè les forces franceses que volien trencar el bloqueig desistissin de fer-ho.