López: "Soc una supervivent. Però una supervivent forta"

Aquest 25 de novembre es commemora el Dia Internacional contra la violència masclista. Una xacra social que any rere any deixa un degoteig de víctimes al nostre país i arreu del món, i contra la qual s'emprenen diferents iniciatives que, de moment, no han aconseguit erradicar-la. Parlem amb una santcugatenca que va patir aquesta violència masclista i que, cinc anys després, ha esdevingut una "supervivent forta". Ens explica el seu testimoni sota el nom fictici de Laura López.

 

Com es defineix en aquest moment de la seva vida?

No diria que soc una “vivent”, perquè seria el punt en què el que t’ha passat no té cap influència en la teva vida. Deixa petjada; és inevitable. Per molt alegre que siguis. Jo sempre he sigut una persona que m’ha agradat viure i amb molt sentit de l’humor. Però tenia una tristesa interior terrible. I m’arribava a preguntar si algun cop tornaria a ser la persona alegre que era abans. I sí, he tornat, i ja fa temps.

 

Llavors és...

Soc una supervivent, però una supervivent forta, d’aquelles que diuen: “bé, no fa falta passar per aquest sofriment per a enfortir-se i madurar, però jo he madurat i m’he fet més forta i soc millor persona”. No perquè abans no ho fos (que ho era), sinó que soc una persona més completa. Sempre he sigut empàtica, però ara soc més empàtica. Encara soc supervivent. En alguna situació que es dona, encara veig i penso que té a veure amb allò. Sempre havia estat molt segura, i soc una persona segura, però algun cop sento com inseguretat. I crec que té molt a veure amb el que em va passar. Perquè si de la persona en la qual més confiaves; de qui has estat tan enamorada, en surt el maltractador després de 17 anys... et fa sentir de vegades insegura.

 

17 anys després diu. Què va passar?

Feia molts anys que convivíem. 17 anys casats, i molts abans de relació. I abans no hi havia una situació de maltractament. Sí que és veritat que, després del temps, quan comences a pensar, hi havia hagut alguna situació, abans del maltractament més brutal, que ara sí que la vinculo a això. Ara penso que havien estat senyals d’alarma. Però una o dues, molt aïllades.

 

I com va començar?

Va començar amb un maltractament psicològic. Ell va passar una situació de crisi, i va començar amb un maltractament psicològic que anava creixent. Al principi, jo estava molt desorientada. Realment no entenia el que em passava. Perquè era un home que sempre havia estat afectiu, tolerant... I de sobte, aquell home em maltractava. Insults, desqualificacions, humiliacions... no m’ho podia creure. I jo he treballat amb el maltractament, però quan et passa a tu, et desorientes. No entenia res. Fins que vaig començar a explicar-ho, va passar temps, perquè em sentia avergonyida.

 

Un maltracte psicològic que va a més.

Sempre va a més. I la gent que pensi que això ho controlarà, no és veritat. Arribarà o no a la violència física, però la psicològica sempre va a més. I desorienta. Perquè no sempre és la fase aguda, hi ha fases de calma. I penses que igual torna el d’abans. I no. Mai torna. Jo no penso que ell es convertís en un maltractador per una depressió. Va sortir el maltractador que portava dins.

 

Començar a explicar aquesta situació no ha de ser fàcil...

Quan ho vaig començar a explicar, ja feia temps. I a més, ho explicava a poc a poc. La gent que tens al voltant són el teu punt de suport per tirar endavant. Si et veus sola en una situació de maltractament, és molt difícil tirar endavant. Afortunadament, sempre dic que, tot i el que em va passar, he tingut molta sort de tenir germans que sempre els he tingut, molts amics que han estat sempre allí, i els companys de feina que ho sabien. Ells em sostenien quan jo no podia fer-ho. I els meus fills, que tiraven de mi, a altres nivells.

 

Perquè no solament era violència psicològica, també violència física.

Tinc una ordre de protecció des de fa 5 anys. Hi va haver violència física, i també ambiental. Temps després d’estar separats, encara quan sentia un soroll fort em sobresaltava.

 

Què és el més difícil?

La sensació que tens. El maltractament psicològic fereix molt; és un maltractament que et pot degradar molt com a persona. Però el maltractament físic és bestial. La sensació de por, d’humiliació tremenda quan hi ha un maltractament físic és... no pots ni respondre. Ell se sent superior i pensa que tu ets un ésser inferior.

 

En quin moment decideix trencar amb això?

Vaig decidir separar-me primer. No volia denunciar el pare dels meus fills. No volia que ells passessin per aquest procés. Vaig plantejar la separació, però contràriament al que es pensa molta gent, molts cops no donen les ordres d’allunyament quan hi ha un procés de separació, argumentant que ho estàs utilitzant per quedar-te amb els fills. Però no saben que les agressions s’incrementen exponencialment quan tu planteges la separació. Per a mi, és el període de major risc: quan has plantejat la separació, i segueixes convivint a la mateixa casa. Per a mi, va ser terrible. Les agressions van anar en augment.

 

Quan decideix denunciar?

Després d’una agressió física va ser quan vaig anar per primer cop al CAP. Es va adonar que era una agressió, perquè jo no tenia ni la intenció de dir-ho. Allí va començar la roda. És terrible. I al cap de poc va ser la següent agressió. I allí ja vaig denunciar.

 

Un procés dolorós.

És un calvari. És molt dur el procés. D’entrada el pare dels teus fills està detingut. Tu has d’anar a casa a explicar als fills que està detingut el seu pare perquè t’ha agredit. L’endemà hi ha una vista judicial en la qual es decideix si et donen una ordre de protecció, i on es dicten unes primeres mesures civils de separació. Vaig estar 8 hores al jutjat sense saber si em donaven l’ordre de protecció o no. Si no me l’haguessin donat, hagués hagut de marxar de casa i deixar els meus fills amb el maltractador. O tornar a conviure en ell, i amb molta més por jo, i ell més impune.

 

Com ho veu després de 5 anys?

Es veu com una circumstància de la teva vida, que no et defineix com a persona. Es veu com una vivència de molt de sofriment. És després dels anys quan reconeixes el sofriment i ets capaç de verbalitzar-ho. Però també és un camí de superació, de creixement personal, d’enfortir-me. I de descobrir.

 

Quin missatge donaria a una dona que es pot veure en aquesta situació?

Que parli amb els més pròxims. Que ho expliqui. Perquè és el primer pas per sortir de la situació de violència.