Andreu Martín: "El gènere negre és el que parla de les nostres pors més immediates"

L’escriptor de novel·la negra Andreu Martín viu a Sant Cugat des del 2019. Tot i que es va llicenciar amb psicologia, Martín va començar a fer guions de còmics, per més tard dedicar-se a escriure novel·la negra. Alguns dels seus mentors van ser Jaume Perich, Juan Marsé o el mateix Manuel Vázquez Montalbán. Martin és ara un dels impulsors del festival Qgat Negre, que aborda diferents temàtiques del gènere i que també està impulsat per l’Ateneu.

Quan decideix escriure?

M'adono que puc guanyar-me la vida com a escriptor quan faig el servei militar.

Per què en aquell moment?

Els meus pares no em podien enviar diners, i els diners que havia estalviat per la mili se'm van acabar el primer mes. De manera que vaig haver d'espavilar-me per guanyar diners i escrivia guions de còmic. Vaig fer la mili a Eivissa, on no tenia pràcticament obligacions, i vaig poder-me buscar un despatxet, i allà escrivia els guions, que enviava a Bruguera i altres contactes que havia establert abans de marxar.

I guanyava prou?

Amb el que jo escrivia em pagava un apartament perquè no dormia a la caserna, em pagava dinar de restaurant, em pagava discoteques quan volia. Quan vaig acabar vaig plorar perquè volia continuar vivint allà. I quan vaig tornar, em vaig adonar que podia viure d'això i ni em vaig plantejar buscar feina com a psicòleg, també tenia bastant clar que de psicologia en sabia poc. Això és prehistòria.

I en quin moment fa el canvi a escriptor de novel·la i de novel·la negra?

Un bon dia em vaig animar a escriure una novel·la. El meu pare em deia; "No, tu no pots ser novel·lista. No podràs ser escriptor perquè no tens padrins". A casa no era una casa d'ambient culte, de biblioteca formidable, de gent que em transmetés uns valors... Érem una miqueta desgavellats.

I com comença?

Amb El tatuatge del Vázquez Montalbán, que la publica l'editorial Libros de la Frontera, vaig veure que es podia escriure novel·la policíaca ambientada a Barcelona. Així, vaig escriure una novel·la i la vaig enviar al premi que atorgava Libros de la Frontera. No em donen el premi, deixo la novel·la en un calaix, i continuo treballant com a guionista de còmic.

I què més?

Però un dia, quan jo vaig a la redacció del Muchas Grácias, on treballava com a guionista, el director em diu: "Tu vas enviar una novel·la policíaca en un concurs? Vine que hi ha uns senyors que et volen conèixer". Davant de la redacció hi havia el Por favor i quan m'obren la porta, conec de cop el Manolo Vázquez Montalbán, el Juan Marsé i el Jaume Perich. Em trobo amb ells com l'aparició de la verge de Fàtima. Tots tres s'han llegit la meva novel·la, i tots tres em diuen que em volien donar el premi a mi i que no me l'havien donat perquè l'editorial havia fet suspensió de pagaments, però que la meva novel·la s'havia de publicar. Aquells padrins que el meu pare em deia que no tenia me'ls vaig trobar.

I quins padrins!

Això m'obre portes, no t'ho pots imaginar! La meva novel·la més notable en aquell moment que és Pròtesis i si la porta Vicente Aranda al cinema, i la porta molt bé, és perquè Juan Marsé, Jaume Perich i el Vázquez Montalban hi són al darrere. Allò és el moment inaugural d'Andreu Martín com a escriptor, no em cansaré mai d'estar-los agraïts. Vázquez Montalban em diu que compti amb ell i que aconseguiria que publiqués, i ho vam aconseguir. Però el Juan Marsé és el que m'agafa de la màniga i em diu: "La teva novel·la és bona, però no és molt bona" i comença a fer-me una crítica de la novel·la com si se la sabés de memòria. Així, no només va ser un padrinatge generós d'endollisme, sinó didàctic de donar-me una classe magistral.

Abans ha dit que en un moment s’adona que es pots guanyar la vida escrivint. Aleshores devia ser difícil i avui en dia també no?

Avui dia encara és més difícil.

Per quin motiu?

En aquell moment, quan tu tenies complicitats en l’àmbit de la cultura... quan un editor et comprava una novel·la, era el teu còmplice i era el que assumia la teva novel·la com una responsabilitat personal. Avui en dia això no existeix, o existeix molt poc. Avui en dia, totes les editorials com la majoria d’indústria del món mundial, està mediatitzada pel que es ven i pel que no es ven. Abans, quan un comercial li deia a un editor aquesta novel·la no es vendrà, l’editor li responia que aquest era el seu problema. Avui això és al revés, si trobaves un bon editor que confia en tu, no diré que fos fàcil, sinó que ho tenies bé. Ara, quan dono classes a l’Ateneu de novel·la, procuro no donar-los massa il·lusió als alumnes.

Per què va escollir el gènere Negre? Per quin motiu? 

Per un gust personal. Com va dir Stephen King quan li vam preguntar per què escrivia coses tan terrífiques i tètriques, ell va contestar: "Què et fa pensar que puc triar". I jo puc dir el mateix. M'agradava el gènere, havia après a llegir amb el gènere, havia après a llegir català amb el gènere. I he de reconèixer que amb altres tipus de llibres no gaudia tant. La meva idea era claríssima d'escriure una novel·la policial.

Què té la novel·la negra que enganxi tant?
Quan ho he analitzat, veig que té molts elements. Però per damunt de tot, el gènere negre és el que parla de les nostres pors més immediates. A vegades dic que no escric novel·la negra, sinó que escric terror urbà, perquè l'element de la por juga molt amb això. A la novel·la policial, als personatges els hi passen coses que mai ens agradaria que ens passessin a nosaltres, però sabem que és possible, sabem que en aquest món en què vivim nosaltres hi ha persones perilloses que poden posar les nostres vides en perill. Això és el que ens interessa. És un món que ens amenaça i una mica, per no sentir-nos amenaçats, l'exterioritzem d'aquesta manera. També és veritat que darrere de la novel·la policia hi ha un joc engrescador que té a veure amb els nens que juguen a lladres i policies, que és el que amaga i el que persegueix. Però també és veritat que és una anàlisi de la societat en què vivim des d'un punt de vista molt més proper.

Quins escriptors l'han influenciat?

Tots els que llegim. Fins i tot els que no m'han agradat. Fins i tot els que no m'han agradat potser han sigut més estimulants per escriure que els que m'han agradat.

Per què això?

Quan llegeixes un autor que t'agrada moltíssim, que és sublim, que és una meravella, molt fàcilment diràs que ets capaç d'arribar aquí. Ara, quan llegeixes no sé quines merdes que es venen, és més estimulant escriure.

No sé si s'atreviria a dir alguns que l'hagin influenciat perquè no li han agradat.

No, no en puc esmentar cap. Ara acabo de llegir una tirallonga d'autors que m'han agradat molt. He tingut una sort, estic tenint una sort, últimament, amb el que llegeixo que m'entusiasma. I no puc evitar que m'influeixin amb la meva escriptura. Tota l'estona estàs aprenent i tots m'influencien.

Va fer psicologia, està casat amb un psicòleg, té molt amics psicòlegs perquè els va fer a la carrera. Com ha influenciat la psicologia a l'hora d'escriure i de crear personatges?

Igual que et dic que quan llegeixo un llibre m'influencia, encara que jo no sàpiga dir exactament amb què. La psicologia sens dubte m'ha influït, però m'ha influït tot el que he après. El que sí que puc dir és que mai he volgut, tret d'una vegada en un cas concret, fer personatges de llibre. Només he volgut fer-ho una vegada en un llibre en què, decididament, vaig plantejar-me el desafiament que el narrador fos un malalt mental creant un tipus de narració que és el del narrador no fiable. És a dir, no pots creure't el que et diu el narrador. Vaig parlar amb psiquiatres, amb els meus amics psiquiatres. Quan em vaig preparar tot això, que em va portar molt temps, em vaig voler posar a escriure i era com si volgués córrer amb els cordons de les sabates lligats l'un amb l'altre. Va ser molt temps de patir. Fins que vaig engegar tots els apunts que havia agafat, tots els llibres i tota la història, ho vaig tirar pel balcó, i vaig escriure el que em va donar la gana.

Fa uns anys que potser la novel·la negra està de moda a Catalunya?
No és una moda, afortunadament. Ara té el seu lloc a la llibreria. Això quan vam començar a escriure, en aquella època, no existia. Aleshores va haver-hi el boom a finals dels 70 i a principis del 80... tothom escrivia novel·la negra, fins i tot Camilo José Cela va escriure novel·la negra. Allò sí que va ser una moda. I de sobte, quan es va passar aquella moda, els que realment érem vocacionals de la novel·la negra ens vam trobar sols. A partir d'un moment determinat, el que passa amb la novel·la negra és que no és una moda, no és un boom, sinó que simplement es converteix en una oferta cultural com qualsevol altra. Quan nosaltres vam començar a escriure la novel·la negra en els 70 o 80, a França, Itàlia, Alemanya o Anglaterra, aquí estàvem descobrint el món, però allà era un fet cultural normal.

Tenim molts festivals de novel·la negra.

Perquè interessa molt.  

Programes com Crims que s'han popularitzat molt, creu que poden aportar lectors a la novel·la negra?
Crec que és al revés. Hi ha un interès general i Crims, que és un programa molt ben parit, entra dintre d'aquest interès natural.

A les pàgines dels diaris, els successos, són les notícies més llegides, però potser no tenien el prestigi que tenen ara. 

A l'època franquista no interessava que es parlés dels crims que hi havia pel carrer. Vaig estar estudiant el tema dels Quinquis, en els 80 hi havia tota la delinqüència. És curiós de dir que no existia la delinqüència a Espanya perquè no podia existir, perquè vivíem en els millors dels països, vam passar a l'època dels quinquis i va prendre molta rellevància perquè la gent en parlava molt, però l'alarma dels diaris que hem de parar-ho va ser espectacular. Els successos a la gent els incomoda perquè no li agrada, perquè fa por.

Això passa avui en dia, tampoc interessa. Als polítics, en general, no els interessa molt. 

Els policies no volen parlar mai de la seva feina. Per investigar necessiten un secretisme que la gent no entén. El millor que li podria passar a un policia és que quan apareix un senyor mort ningú preguntés qui és i per què ha passat. Això és impossible. Ara també és veritat que a la policia li interessa fer servir la premsa per les seves investigacions. Aquest equilibri entre el que la premsa pot dir o pot no dir i el que a la policia li convé que digui és un equilibri molt difícil.

Les informacions policials costen.

Ara estic escrivint una novel·la explicada des de dos punts de vista. El policia que investiga un cas i el periodista que informa del cas i que són amics. I aquí parlo de l'equilibri.

Com sorgeix la idea de Qgat Negre?

Vinc aquí l'any 2019, i em criden a l'Ateneu a través d'un conegut meu per fer una presentació d'un llibre meu. A partir d'aquí parlem del tema i em proposen que hem de fer alguna cosa. Pel que sé jo, aquí hi havia hagut el Sang Cugat, hi ha dos clubs de lectura especialitzats, hi ha el José Luis Muñoz que organitza a El Siglo un dijous al mes un acte relacionat amb la novel·la negra. Aquí a Sant Cugat hi ha una cosa molt interessant que és Pedra i Sang. Sant Cugat deu ser l'únic poble que, per Nadal, celebra un assassinat. Així que vaig dir que ara el que no faré és inventar-me una cosa nova per fer competència a tot això, i el que suggereixo és fer una cosa que uneixi tota aquesta història, però procurant no treure protagonisme a la gent que s'ho ha treballat. Llavors, el que vaig proposar és unir-ho tot plegat, sota el paraigua de Qgat Negre.

Aquest dijous 18 a les 19 hores a El Siglo, presenten conjuntament el seu llibre i el de Marc Pastor. Com anirà això? 

Volia fer la presentació del meu llibre, però ha coincidit que he llegit el llibre del Marc, que és amic meu, ens coneixem molt. Estava preparant com faria d'una manera amena i divertida la presentació del meu llibre A El Siglo. I vaig llegir el llibre del Marc Pastor. I mira, es van ajuntar totes dues coses. Ell té un tipus de literatura molt particular. I aquest llibre seu m'agrada molt, és com si l'hagués escrit per mi. És una meravella trobar un llibre que t'agrada molt. I quan un llibre m'agrada molt, m'agrada proclamar-ho als quatre vents.

De què va aquest últim llibre? 

A la contraportada del llibre ja ho diuen, des del meu punt de vista, de manera massa explícita. El llibre neix a partir d'una afirmació que em fa un policia, que no la puc dir perquè és el final sorprenent. El narrador serà un senyor que està lluny de tot el que passa. Un dels primers lectors de l'editorial que va llegir la novel·la em va dir: "M'agrada molt el llibre, però durant molta estona no passa res". I jo li vaig contestar: "Com que no passa? Hi ha assassinats, hi ha embuscades policials, hi ha persecucions, hi ha sospita de corrupció". Però bé, no li passa al protagonista perquè ho veu de lluny, perquè ho llegeix o perquè li expliquen. I el que li expliquen pot ser veritat o pot no ser veritat. Això és important, perquè forma part de la teoria que defenso jo. A la meva edat, després de tots els llibres que he escrit, he buscat alicients per escriure, perquè el que ja sé escriure em surt sol.

Quants llibres té publicats? 

He perdut el compte. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.