Oriol Bota: "A Sant Joan de Déu sempre hi ha coses positives que no coneixeràs”

Presenti’ns l’Obra Social Sant Joan de Déu.

Sant Joan de Déu és una institució religiosa que té mil tres-cents germans amb 300 centres en 50 països del món. Però com tots els ordes religiosos, el que no som és una multinacional. Cada centre té la seva autonomia i estem organitzats per províncies. A la nostra província hi ha uns centenars de germans i uns 6.000 treballadors. Perquè tants treballadors? Perquè tenim centres hospitalaris molt grans. Sant Joan de Déu es va il·luminar fa 500 anys i es preocupava per tot aquell que estava al carrer: els bojos, gent gran, els malalts i els nens. I nosaltres ens cuidem justament d’aquests, dels que són més vulnerables, tot allò que la gent no vol veure, que té estigmatitzat.

La gent, en general, potser desconeix tot el que es fa a Sant Joan de Déu...

Com a cultura organitzativa tenien molt interioritzat el valor de la discreció. Per tant, quan vaig arribar al 2009 m’ho van posar bastant fàcil. La feina s’estava fent molt bé, només calia explicar-ho. Amb sort, quan t’aproximes a aquesta institució, si tens sensibilitat, sempre hi ha coses en positiu que no coneixeràs. La gent, per exemple, no sap que 250 persones que dormen als carrers de Barcelona estan ateses per Sant Joan de Déu.

I com arriba a Sant Joan de Déu?

Jo venia del grup empresarial cooperatiu Cultura03. Un bon dia em vaig entrevistar amb un germà de Sant Joan de Déu que em va preguntar sobre la vida... i al cap de sis mesos em trucava per dir-me que havia pensat en mi per dirigir l’Obra Social. Abans hi havia moltes donacions de gent molt gran, milers de donants que ens donaven molt pocs diners... i el que vam fer nosaltres, va ser crear un projecte de creació d’una comunitat de gent que ens volia i podia ajudar, i ens ha anat molt bé. La idea va ser no anar a buscar diners als que en tenen, sinó anem a cuidar als que ens volen ajudar. I ha funcionat. Ara sí que estem en el cap de la gent, sobretot en l’àmbit maternoinfantil. Som un operador privat que gestiona un servei públic. El treball realitzat en aquest set anys ens ha fet passar d’un pressupost d’uns dos milions d’euros a un pressupost de 8-10 milions.

Majoritàriament les aportacions són de particulars?

Sí, de persones físiques i jurídiques, i d’empreses. També tenim concerts amb les administracions corresponents: diputacions, comunitats autònomes, ministeri...

Amb les empreses les hem d’ajudar a diferenciar entre solidaritat i màrqueting. Solidaritat és quan ajudes gratuïtament a l’altre i màrqueting és quan et pot anar bé per la marca. I tot és molt legítim, i està molt bé, però s’ha de situar. No serveix dir màrqueting solidari... una cosa és un patrocini i una altre és una donació, hem de ser curosos. Bàsicament doncs tenim donacions de persones a través de socis, donants i les mobilitzacions, tot i que és cert que també hi ha algunes empreses que col·laboren amb activitats puntuals com la Magic Line.

La Magic Line és potser la mobilització més popular que organitzeu?

Efectivament, és la mobilització més popular que organitzem, en portem ja quatre edicions organitzades. El nostre objectiu era superar les 1.500 persones i vam arribar als 5.000 i en aquesta darrera edició han estat 12.000 les persones participants. I mobilitzar 12.000 persones i 600 voluntaris és molta gent. Però el que té un cert valor per mi és no fer activisme, és a dir, l’acció per l’acció. Nosaltres hem de fer coses que tinguin sentit, i la Magic Line en té molt perquè nosaltres que cuidem a la gent que s’ha quedat enrere per discapacitat o malalts... podríem haver organitzat una activitat esportiva que té molta volada, però vam decidir fer una activitat nostra sense competitivitat, sense rànquings, i que sigui adaptada i que s’ha de fer en equip. És una activitat que s’ha estès com l’oli dins casa nostra, i estem molt contents. Nosaltres no som mercenaris. Nosaltres no ens dediquem a treure rendibilitat, ens dediquem a sembrar i a llarg termini recollirem. El que hem de fer és cuidar, cuidar i cuidar molt... Tot plegat ens permet explicar-nos i que la gent ens conegui; i explicar-nos en un to molt nostre. 

“Tot el que fem nosaltres té una resposta positiva”

Quin paper hi juga el voluntariat a Sant Joan de Déu?

El 2009 hi havia a la institució mil i poc voluntaris als hospitals, als carrers... i ara estem en 2.000 voluntaris. Abans era un voluntariat de suport assistencial i ara hem agafat altres rols a banda de suport a la gestió. És a dir, tenim voluntaris que fan fotos, que redacten comunicats de premsa... No tots volen estar prop de l’usuari o pacient i ens volen ajudar d’altres maneres. I n’estem molt contents.

Són suficients?

Quan convoquem una sessió de voluntariat omplim un auditori de 300 persones i ho fem dos o tres cops l’any. El problema que tenim és el focus. Hi ha molts voluntaris que volen treballar en l’àmbit de la infància, però en altres temes no hi ha tanta sensibilitat. De voluntaris en tenim molts, però el que necessitem que ens donin suport en temes més de gestió, etc.

De campanyes solidàries en feu un munt, només cal visitar el vostre web, però fins a quin punt són conegudes?

Tampoc és tan important que siguin conegudes, nosaltres estem sembrant. I en aquest sentit, la mobilització és el millor camí que hem trobat per sembrar la sensibilitat respecta els altres, bé sigui un torneig de pàdel, una caminada popular...  A més la mobilització permet una cosa, que potser és més filosòfica, i que és construir una societat molt diferent.

Què és el millor de treballar a Sant Joan de Déu?

Bona pregunta aquesta (riu). Hi ha tres elements molt interessants. Pels que tenim una certa sensibilitat social, treballar aquí és treballar per construir un millor i això és molt guapo. Tot el que fem nosaltres té una resposta positiva; el destí d’aquesta feina és molt maco perquè és cuidar els altres. El segon tema és que el com ho fem és tan important com el resultat; no ens dediquem només a la captació sinó també a la sensibilització. Nosaltres no som uns mercenaris, nosaltres hem de buscar la complicitat de la gent ni ajudar-los en el que podem, fet que obre la porta a donar més sentit al qual estem fent. Cuidem molt com fem les coses, amb discreció, amb el nostre tarannà... I el tercer element que a mi em motiva molt és que tenim un equip de gent molt implicat i que té molt poca aversió i es llença a fer coses. N’estic molt orgullós del meu equip.

“A Sant Cugat es fan coses molt ben fetes”

Quan es va vincular amb Sant Cugat?

Vaig venir a viure fa quinze anys. Abans havíem estiuejat a l’avinguda Bilbao perquè els meus avis es van fer una casa l’any 1968 a Mira-sol, aleshores eren uns camps de blat i unes vinyes. I no volien venir a viure a Sant Cugat perquè ens deien que era una gent molt “pija” i estirada, però vam venir i estem molt contents. Tinc tres filles, estem als Castellers de Sant Cugat, una filla està l’Esbart Sant Cugat, l’altra fa atletisme a la Guinardera... estem molt integrats a la vida santcugatenca. És una ciutat molt bo per viure en família i, a més, tenim la sort que vam venir a viure a la part històrica, al carrer Hospital que s’ha convertit de vianants i, per tant, podem fer 3-4 activitats l’any al carrer com sopars, etc i això a Barcelona no passa habitualment. I Sant Cugat és una ciutat amb equipaments, amb recursos i molta proximitat amb Barcelona. Aquí s’hi viu molt bé.

Sant Cugat també destaca per tenir un munt d’entitats solidàries.

Està vinculat amb el nivell socioeconòmic i cultural de la seva gent. Hi ha moltes entitats, és cert. Aquest activisme fa que la dimensió solidària de Sant Cugat sigui molt propera i ample, a mi m’agrada. No hi ha una causa millor que l’altra, s’ha de cuidar la gent gran, les persones amb síndrome de down, la gent que està al carrer... I a Sant Cugat es fan coses molt ben fetes.