Perceval: "La primera llei de defensa del terrorisme és treure's la por"

José M. Perceval, Historiador i professor de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, participava de la XXXII edició del Curs d'Estiu de la Universitat Internacional de la Pau que se celebrava a Sant Cugat del Vallès del 6 al 12 de juliol. El tema d'enguany del curs era l'Ús del terror com a arma política, i l'historiador participava del cinquè bloc del curs, Solucions polítiques i solucions policials / militars al terrorisme amb una ponència que portava per nom "Memòria crítica front l'oblit o la reconstrucció mitificada".

Què és el que queda després d'un conflicte?

Crear un conflicte, sincerament, és ben fàcil.. Arreglar-lo, i el que queda després, és el més difícil. Queda l'enfrontament, els odis, les pors, memòries alterades, víctimes i victimisme, o la utilització de les víctimes per a una memòria històrica per a provocar noves víctimes. En aquesta situació hi ha una sèrie de mecàniques que s'han de desactivar; no són solament els combatents en un moment determinat, sinó els combatents mentals que continuen després.

Vostè reflexiona sobre com es reconstrueix una societat després del conflicte...

De com es reconstrueix la societat civil, i, a llarg termini, de com s'activen mecanismes de defensa, de pensament crític, per a intentar evitar que es reprodueixin aquestes situacions. Perquè desgraciadament hi ha persones que poden utilitzar un altre cop la por. En realitat, el terrorisme ve de la por. Provoca por i ve de la por.

Proposa una revisió crítica. Com s'hauria d'enfocar una reconstrucció?

Molts cops partim de l'anàlisi del passat com un dogma d'historiadors: "El passat ha sigut així". Però és sols una parta. Els historiadors hem de discutir i arribar a conclusions sobre el que va passar i les seves conseqüències. Però el més important en les generacions posteriors (no solament la generació immediatament posterior), és fer consciència crítica d'aquest passat. I veure elements comuns d'anàlisi amb altres situacions. El concepte de víctima és un concepte molt ampli, perquè té aplicacions molt àmplies. I si comencem a estendre el concepte, tenim una banalització de la víctima que acaba sent una utilització. S'ha fet sempre, en totes les víctimes, en tots els conflictes. Per això s'ha de prevenir la utilització de certes víctimes, que ho són per a justificar determinades polítiques i de control del poder.

La utilització de les víctimes provoca més terror...

El grau més terrible, i això sí que ho tenim aquí de manera directa. Perquè és el començament de les polítiques de gestió de la por per a provocar por. I la base d'un possible estat tirànic és l'eliminació de l'humor; de la possibilitat d'haver-hi, fins i tot, crítiques a aquestes víctimes. Una cosa són els crims d'odi, i una altra son determinades utilitzacions en les lleis antiterroristes que estan sorgint i que no solucionen el terrorisme.

El pensament crític, en la situació actual, com es podria aplicar?

La primera llei de defensa del terrorisme és treure'ns la por. S'ha de començar per aquí. Perquè el que no podem, i és una de les coses fonamentals, és aterrar quan parlem de terrorisme, perquè llavors els estem fent un favor al qual ells pretenen, tants a uns com als altres. S'ha de treure la por. Hi ha gent que ha deixat de tenir por. Parlem de persones com Gandhi o Mandela. Persones que en situació de terrorisme van deixar de tenir por i van començar a obrir el camí de l'esperança. Un camí sense una substitució de la por d'uns per la por d'uns altres, perquè llavors no s'arregla la situació.

El bàsic és treure's la por, però si és una arma política, com ho aconsegueix el poble si li posen des de dalt?

Faig una definició de terrorisme absolutament particular (perquè en té moltes). El terror és una violència escenificada per a provocar por. Si partim d'això, una de les característiques principals de qui et vol provar por és que te'l provocarà. Si tu no tens por, no. Aquell senyor farà solament una violència, però, com a mínim, el seu principal interès de domini haurà començat a fallar. Quan les poblacions van deixar de tenir por a certs règims, els règims es van enfonsar en unes setmanes. Per tant, aquesta part és fonamental, el de treure's la por.

Quins són els mecanismes que ho fan possible?

Molts. I en situacions molt dures, tenir por, però no tenir terror. Que s'ha de diferenciar. El terror és una cosa que et paralitza. La por et preveu, et fa atent, però et deixa actuar. En una situació de violència extrema, guerra o atemptat proper, el primer és controlar-se; si no et controles, et perjudiques. Però en general, en la nostra societat occidental on, sincerament, els actes terroristes són minoritaris, encara que sigui fins i tot políticament incorrecte dir-ho, això és un fet casual. Les persones que declaren la guerra, ja sigui Bush o Hollande, cometen un error molt greu. Primer perquè els donen una arma als anomenats terroristes. I segona, perquè estan provocant una situació d'excepcionalitat. França viu encara sota lleis excepcionals! Cal protegir-se i lluitar contra aquestes situacions excepcionals.

Quin paper juguen els mitjans de comunicació en tota aquesta situació?

El terrorisme no existiria sense mitjans de comunicació. Són fonamentals. No vol dir que s'hagin de matar! Però és evident que viuen en els mitjans de comunicació, i els mitjans de comunicació també... Després, cal dir també que els mitjans provoquen uns sentiments molt bonics de solidaritat i empatia en les poblacions, que al final també acaben amb els terroristes. Fan un efecte doble. Però evidentment l'origen del terrorisme va ser a la revolució francesa, amb un munt de periòdics, i va ser un terrorisme de certes elits polítiques de crear por al poble. Van fer una enorme publicitat per fer por. És a dir, el terrorisme neix amb la revolució francesa i va en paral·lel als mitjans de comunicació, que han anat canviant en funció de com ha canviat el terrorisme en els diferents períodes: anarquisme, terrorisme als anys 70, terrorisme turístic...

I ara el terrorisme actual...

El terrorisme actual està absolutament lligat, sols que aquest té una innovació encara més gran: s'ha aconseguit alliberar dels mitjans tradicionals a través de la xarxa d'internet. Produeix les seves pròpies notícies sense la necessitat del filtre dels mitjans de comunicació. I, a més, el que transmeten està fet per professionals de la comunicació, per la qual cosa són boníssims. Això ho fa encara més perillós i difícil de esquivar.

Quin hauria de ser el paper dels mitjans de comunicació en un moment de reconstrucció?

Doncs, sincerament, no ho sé. Perquè hi ha un petit problema, el fet que s'està alliberant dels mitjans de comunicació. Llavors apel·lo a la ciutadania crítica. No hi ha una altra solució. Cal evitar les notícies d'internet, evitar el conspiracionisme, evitar les coses virals... i anar a mitjans alternatius o no alternatius, però reals, amb signatura. L'altra part és fer-se soci d'algun tipus de mitja digital per poder tenir uns mitjans amb professionals. Evidentment la sortida és ser crític, no solament enfront dels mitjans, sinó també trobant mitjans que siguin els punts de llum en un lloc de molt soroll i rumor, que en realitat és foscor. Un lloc on qualsevol opinió està al mateix nivell que una altra, cosa que és interessant per a les opinions, però no per a l'extensió d'elements per fer por.