Ribera: "La fotografia és una excusa per veure i observar coses i captar-les"

L'Artur Ribera va estudiar un grau superior d'imatge a Terrassa, després que ja havia estudiat pel seu compte. Explica que ja va aprendre prou de manera autodidàctica, però va decidir estudiar la titulació la qual cosa el va portar a fer pràctiques on ha estat treballant els últims 8 anys: al TOT Sant Cugat. Ara després de 8 anys com a fotògraf i més de 15 anys com a repartidor del TOT, ha agafat una excedència per fer la ruta panamericana, amb la seva parella, la Marta Miserachs. Des del passat 10 d'octubre han començat la seva ruta amb bicicleta i la casa a l'esquena des de la ciutat més austral del món Ushuaia fins a Oregon als Estats Units. Es poden seguir a www.biciclistes.com i a l’instagram @biciclistes

Perquè decideix fer fotografia? 
Quan acabar l'EGB al Ferran Clua, a Valldoreix, en lloc de fer el que fa tothom i anar a l'institut, vaig anar a la llotja a Barcelona a estudiar il·lustració que m'agradava molt, però un cop vaig acabar ja no vaig dibuixar més. Un dia a força d'anar veient fotografies, me'n vaig adonar que m'agradava molt aquesta manera de mirar, i també el costat més artístic. Era l'excusa per veure coses i de viure la vida. Em va anar a parar una càmera de fotos digital a les meves mans, una de senzilla, però de seguida ja me'n vaig comprar una de millor. Jo mateix feia invents, per exemple amb prismàtics em construïa els meus macros... i ja vaig començar anar amb la càmera amunt i avall, fins i tot quan sortia de festa me l'emportava. La càmera ja no m'ha abandonat mai. 

Amb uns prismàtics? 
No tenia diners i tenia uns prismàtics, i s'havien d'aprofitar.

Però què li agrada més fotografiar?
Tinc molts punts, natura, paisatge i també tot el que són temes socials, o festes, o temes culturals, quan hi ha molta gent del poble organitzant algun esdeveniment, és agraït interactuar-hi, és la manera de viure-ho des d'un altre punt. Pots treure imatges que potser si no portessis la càmera, et passarien per alt.

Quan comença al TOT?
La meva vinculació va començar l'any 2003, perquè es buscava repartidor i fins aquest agost he combinat la feina de fotògraf i de repartidor. El 2009 vaig fer les pràctiques aquí, i el 2010 vaig entrar en plantilla. Tinc molt bon record de la nevada del 2010, vaig estar tot el dia voltant amb la càmera i vam fer un especial al Diari de Sant Cugat, tinc molt bon record d'aquest inici.

Què li han ensenyat aquests anys treballant de fotògraf? 
Moltes coses en diferents camps. A àmbit laboral treballar dins de la rutina d'una redacció. Amb la premsa local que és molt propera vas coneixent a molta gent del poble, i coneixes tots els estrats des de la política, a la cultura i als esports.

Durant tot aquest temps has pogut fotografiar molt Sant Cugat, i no només la ciutat, sinó la societat santcugatenca, gairebé tots els agents socials de Sant Cugat han passat per la seva càmera. Com és la societat santcugatenca?
És molt diversa, potser és un tòpic, però Sant Cugat ha crescut molt en poc temps, i és ciutat però no deixa de ser un poble, i encara hi ha un sentiment de poble que es veu als bars, a les entitats, que són els llocs on es couen les coses. Cada dos per tres hi ha celebracions. També hi ha tot el motor empresarial de tota una gent que potser no fa la vida de poble, però també hi són. Doncs això, és ciutat i poble a la vegada.

Qui li ha fet il·lusió retratar? 
M'agrada molt fer retrats. Conèixer la persona, veure a què es dedica, intentar-la ubicar en el seu context, i el fet d'anar a retratar-lo amb el periodista que l'entrevista, això et fa conèixer la persona més, i que es creï una relació. Hi ha gent que s'intimida més, altres que estan més còmodes, però tu saps que li has de treure l'essència. Hi ha gent que els hi pots treure més partit que altres, però el repte sempre és que encara que a priori sembli que no els hi puguis treure molt profit a causa de la seva professió, tens el repte de poder treure un bon retrat.

És conscient que és la imatge del TOT? 
Em saluda molta gent que a vegades sóc incapaç de recordar qui és. Alguns em sonen, altres no, però jo els hi torno la salutació. Fins i tot m'he parat a parlar i al final ha estat massa tard per preguntar-los qui són. Hi ha molta gent que em coneix pel fotògraf del TOT i pel repartidor del TOT, les dues són feines de carrer.

Com és la part de repartir el TOT?
Repartim bàsicament als comerços, és una cosa molt efímera, perquè dius "Hola, bon dia, et deixo el TOT", però això es repeteix cada divendres. Al final a força de veure una persona cada setmana t'acabes saludant pel carrer. 

Es coneix la geografia de Sant Cugat de dalt a baix.
Sí, a més jo des de ben petit amb el meu pare ja sortia amb bicicleta per Collserola. Ja de petit m'ho coneixia molt bé, la Floresta, les Planes...

 

Ha agafat una excedència, què és el que vol fer? 
Fa anys que ho tenia al cap. Vaig començar amb el meu germà l'any 2008 fent la transpirinenca, des de Llançà fins a Hondarribia, amb bicicleta, i a partir d'aquesta ruta de 13 dies, se'm van despertar les ganes de viatjar amb bicicleta... l'estiu passat vaig estar un mes a Escòcia, on vaig fer 1000 km per l'illa amb la meva parella. Feia anys que volia fer un viatge llarg, en els últims dos anys he anat configurant aquest viatge que ara farem.

Com sorgeix aquest viatge?
El detonant va ser conèixer la meva parella. Aquell dia vam parlar durant moltes hores, ella ja havia viatjat i havia viscut a l'estranger, tot i això no havia viatjat mai amb bicicleta i em va dir que a ella li agradaria viatjar amb bicicleta fins a la Xina. Jo li vaig dir que fins a la Xina seria interessant, però a mi em cridava més anar a Sud-amèrica. Ho vam parlar i vam decidir que aniríem a fer la panamericana, des d'Ushuaia, que és la ciutat més austral del món, on surten els vaixells cap a l'Antàrtida, i anar tirant cap al nord. Volem arribar a Oregon que és el penúltim estat dels Estats Units de la costa oest. La meva parella hi ha viscut tres anys i ha estat professora de Waldorf allà. És un entorn que a àmbit de natura i paisatge és impressionant i el vull conèixer.

Què tenen planificat fer durant el viatge?
En el nostre cas hem planificat molt i molt la logística abans de marxar, perquè hem de carregar les bicicletes i tot el material, és important saber què tenim i tot el que necessitem. Anem amb tenda de campanya, amb el nostre equip de cuina, intentant gastar poc. És molt possible que acabem gastant menys que si em quedés a casa. El nostre viatge va per la costa oest, començant per la Patagònia, també passarem els Andes. Aquesta part ens ho haurem de mirar molt bé, perquè cada coll és una altura de més de 5 mil metres, quan arribarem allà ens haurem de valorar si estem preparats. També hem de mirar molt bé el temps. La nostra idea inicial però és creuar els Andes.

Acamparan, o aniran d'hostal? 
Anirem combinant, tenim una dutxa portàtil, fins i tot una rentadora portàtil. Dormirem amb la nostra tenda, després hi ha una xarxa que es diu Warm Showers de cicloturisme que està molt estesa al món i consisteix és com un crowdfunding per cicloturistes, i des d'aquí es treballa l'intercanvi, sense diners per al mig. Normalment és un intercanvi cultural. 

La càmera ve al viatge?
Està claríssim que venia amb mi. M'emporto al càmera i un portàtil per poder fotografiar el que em trobi i si sorgeix algun projecte per fotografiar temes culturals o de natura, estic obert. 

Què trobarà a faltar de Sant Cugat? 
Ui! Els meus amics, molt a la família, i també la rutina de la feina... a mi m'agrada molt l'escalada, corre per Collserola, tota aquesta rutina ho torbaré molt a faltar. A l'Àgata Guinó, que m'està entrevistant, també la trobaré a faltar, que la tinc cada dia asseguda al meu costat i és la dona amb qui passo més hores, més que amb la meva parella. 

No em facis plorar. Tornarà? 
Sí, clar que tornaré, el que no sé de quina manera. Mai saps quines oportunitats et pots trobar amb un viatge així.