Serradell: "Presento situacions en què penso que no és correcte com tractem els nens"

Carme Serradell publica el llibre 'Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca'

Carme Serradell Alonso és pediatra jubilada. Des de fa 39 anys viu a Sant Cugat, al barri de Mira-sol. Ara, ha publicat el llibre Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca. Un llibre basat en la seva experiència professional.

Presenta el seu llibre sobre nens basat en la seva experiència com a pediatra. On arrenca el llibre?

Ara estic jubilada, però he treballat tota la vida de pediatra. Als 45 anys vaig anar de voluntària a Guatemala, als estius, i em va cridar molt l'atenció que allà no hi hagués prou diners per curar una diarrea amb un sèrum oral, i aquí comencessin a parlar de prematurs extrems. Em va xocar veure com aquest interès pels nens depenia. Aquí hi havia molt interès a tirar endavant nadons prematurs, mentre a Guatemala es morien per una diarrea comuna.

Aquest xoc, a què la va conduir?

Em vaig posar a estudiar antropologia, i el Màster el vaig fer amb una cooperativa de Guatemala. La tesi no la podia seguir fent allà, i vaig canviar de tema fent una tesi en antropologia sobre els prematurs extrems. En aquells temps, va haver-hi una senyora de 67 anys que es va embarassar als Estats Units, però els va tenir aquí. El que no va cridar massa l'atenció és que al cap de dos anys ella morís. La meva tesi portava per nom El prematur, de qui són aquests nens? El prematur extrem, tecnologia i societat.

Expliqui aquesta relació.

Aquesta senyora justificava el seu desig de ser mare dient que tota la vida havia cuidat a la mare i ara que se li havia mort ella volia ser mare. Doncs no sé si té dret, perquè si després hi ha algun problema, de qui són? Del tiet que passava per allí, de la societat que ens n'hem de fer càrrec? Quan algú decideix ser mare als 67 anys, potser la societat té quelcom a dir.

Amb aquesta tesi es gesta el llibre que ara presenta...

El tutor de la tesi em va dir que si hi treia la metodologia, era un llibre. Vaig treure la metodologia, vaig fer un curs d'escriptura a l'Ateneu, i finalment me l'ha editat l'editorial Veus en veu, al mes d'octubre.

Expliqui què és el que planteja en aquest llibre.

Com a pediatra, mare, àvia, antropòloga... penso que ara hi ha una idea de maternitat molt passada de voltes, i com que ningú pot criticar res perquè tot és políticament incorrecte. Tothom podem fer el que ens dona la gana. Ara cola que podem parir dins de l'aigua, que podem donar a mamar fins que el nen diu prou, carregat de queixals, que els nens poden dormir al llit dels pares... La pregunta del milió és si tot això que estem fent és de l'interès del nen, o si és que ara estem inventant la maternitat.

Quin és el missatge segons vostè?

No sé si tothom pot fer el que li dona la gana, perquè amb això el missatge que donem és que aquella que pareix a l'hospital, les donen a mamar sis mesos, i demanen que els hi posin la peridural, són menys mamas. El missatge és que n'hi ha unes de millors, i unes que no tant. Hi ha diferents opcions, però no una cosa és millor que l'altra.

Com ho plasma en el llibre?

Tots els capítols del llibre serien coses que a mi em sembla que falten al respecte. Penso que els hi faltem al respecte als nens. El títol del llibre, Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca, és per donar una sortida a coses que jo penso que són brutalment incorrectes. És per trobar la manera políticament correcta de dir-ho, i tots els capítols comencen igual. El llibre són 40 situacions en les quals jo penso que no és correcte com tractem els nens.

L'estructura en tres parts...

Hi ha tres parts. Abans de l'embaràs; el part enfocat als prematurs extrems; i després del part. Parlo de la gent que queda embarassada abans d'hora, les responsabilitats del metge quan algú es queda embarassat als 67 anys, ofertes en tractaments de fertilitat, les causes de prematuritat...

L'últim capítol és molt personal. "Ningú li havia dit que els enyoraria tant".

Els vaig enyorar molt. Quan em vaig jubilar, em vaig passar mig any mirant nens pel carrer i plorant. M'havia agradat fer de pediatra.

I per què aquest llibre?

Vol ser una reflexió, per mirar que hi ha coses que fem que no són de l'interès del nen, i que altres són atemptats a la seva dignitat. Hi ha situacions en què els faltem al respecte. El llibre són reflexions obertes, que no sé si m'he quedat curta o m'he passat, sobre situacions que penso que no són d'interès del nen. I tot són notícies publicades, i en faig la reflexió.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem