Una supervivent del torb del Balandrau: "Em vaig aferrar a caminar, a caminar i resar"

El 30 de desembre del 2000 serà recordat pel país com el dia que va tenir lloc la tragèdia del Balandrau. Diversos grups d'excursionistes van quedar atrapats a la muntanya pel Torb, un fenomen meteorològic d'alta muntanya. El torb és un fort vent que de cop i volta fa aixecar la neu i impedeix totalment la visibilitat, la diferència entre una tempesta de neu habitual i un torb és la força del vent, que pot superar els 55 km/h. El fenomen també ve acompanyat sovint de neu i quan hi ha un Torb les temperatures poden caure per sota els 10º. Aquell dia el torb bufava a més de 100 km/h.

Aquell dia al Pirineu ripollès, el Torb va sorprendre quatre grups d'excursionistes: dos grups eren al voltant del Balandrau, un altre al Coma de l'Orri i uns escaladors al Gra de Fajol. En aquest últim grup hi era la Marta amb la seva parella d'aleshores en Marc, tots dos de Barcelona, però socis del Club Muntanyenc Sant Cugat. Tot i que no vivien a Sant Cugat, eren socis del centre excursionista perquè eren amics del president d'aleshores Narcís Castanyer i havien fet algunes sortides amb l'entitat. 

Aquest mes de febrer s'ha estrenat la pel·lícula Balandrau, infern Glaçat del director Fernando Trullols, amb els actors Álvaro Cervantes, Bruna Cusí i Marc Martínez. El 2021 es va estrenar el documental Balandrau, infern glaçat, basat en el llibre de Jordi Cruz.  

 

Què recorda d’aquell dia. Com decideixen anar-hi? Si no m’equivoco, estaven fent el Gra de Fajol?

Sí, estàvem fent una canal d’escalada al Gra de Fajol Gran. Hi vam arribar d’hora, potser cap a les nou del matí. Recordo que el dia estava una mica tapat, no era un dia de sol radiant, això que era un dia de sol, jo no ho recordo, ho he parlat amb el Marc i ell tampoc. El que sí que tinc molt present és que feia fred. Un matí fred i una mica encapotat, però en cap cas semblava que hagués de venir un temporal.Pel que fa a la previsió, en aquella època ens guiàvem molt pel que deien al Telenotícies. No hi havia les aplicacions ni la informació constant que tenim ara. Recordo perfectament que la nit abans, mentre sopàvem, van dir que a la nit les temperatures baixarien en picat i que venia un canvi de temps radical. Això ho tinc gravat. Però parlaven del vespre. En teoria, nosaltres al migdia ja havíem d’haver tornat al cotxe, així que no pensàvem que ens hagués d’afectar.

Però va venir abans, no?
Sí, va venir abans, i clar, i va venir amb molta més violència de l'esperada.

Es van poder refugiar a Coma de Vaca, però tenien el cotxe al costat d'Ull de Ter... a l'altre costat

El refugi d’Ull de Ter està situat al costat de les pistes de Vallter 2000. Allà vam deixar el cotxe i vam fer l’aproximació caminant fins al peu de la canal. Un cop allà, vam començar l’escalada. En arribar al cim, ja vam veure que tot s’havia tapat. Començava a bufar vent i la situació no pintava bé. Al cap de pocs minuts, el temporal es va aixecar amb força. Amb la mala visibilitat ens vam desorientar i, sense adonar-nos-en, vam acabar baixant cap a Coma de Vaca.

Van tombar cap a l’altre costat?

Sí, però amb la mala visibilitat era molt difícil orientar-se. No sé si has vist la pel·lícula, però reflecteix molt bé com era el temporal. Era literalment un mar de vent i de fred. No et podies ni mantenir dret. L’únic que podies fer era intentar perdre alçada i sortir d’allà com fos, cap on fos, allunyant-te del pitjor del temporal. I això és el que vam fer nosaltres. Però, clar, en una situació així, la desorientació va ser molt greu.

La desorientació els va poder salvar? Què va passar quan vau baixar cap a l’altre costat?

En teoria, si haguéssim anat pel camí correcte, en una hora hauríem estat al cotxe. Però amb la mala visibilitat ens vam equivocar. El que havia de ser una baixada ràpida es va acabar convertint en arribar al refugi cap a les vuit o nou del vespre, quan en realitat hauríem d’haver estat al cotxe a les dues o tres de la tarda. Al cap d’unes hores ja ens vam adonar que no anàvem bé. A dalt ens vam trobar amb dues persones, l'Enric i en Lluís, amb qui no ens coneixíem de res, i vam decidir baixar junts perquè el vent començava a bufar fort i no es veia absolutament res. Ens va imposar molt respecte. Quan vam començar el descens, les ràfegues de vent ja eren molt fortes. Enmig del temporal vam perdre un dels companys, l'Enric. L’altre el vam poder recuperar i es va encordar amb nosaltres. El fet que nosaltres ja anéssim encordats va ser clau per mantenir-nos units. Si no, és el que va passar a molta gent: un per aquí, l’altre per allà, entre crits, tots dispersos enmig del temporal.

"Vam caure diverses vegades a causa del vent, però gràcies a la corda ens vam poder recuperar i mantenir units"

Escalaven, i per això anaven encordats?

Sí, estàvem escalant i per això anàvem encordats. De fet, el fet d’anar lligats va ser clau. Vam caure diverses vegades a causa del vent, però gràcies a la corda ens vam poder recuperar i mantenir units. Vam aconseguir encordar el Lluís amb nosaltres. Amb el piolet clavat a terra, intentàvem fer i desfer nusos amb les mans pràcticament congelades. La corda estava rígida pel fred i ens va costar una bona estona. Finalment, el Marc ho va aconseguir. El fred cada cop era més intens. En qüestió d’un quart d’hora o vint minuts ja tremolàvem com fulles. Va ser llavors quan el Marc va prendre una decisió important: havíem de baixar i perdre alçada com fos. Al principi semblava exagerat —pensàvem que no estàvem a l’Himàlaia—, però el temporal no afluixava. El vent era molt fort i el fred, molt dur. Baixàvem a empentes, arrossegant-nos literalment per terra. El Marc ens estirava amb la corda, i així, com podíem, vam anar perdent alçada.

I després d’anar perdent alçada, el temporal va anar afluixant?

Sí, la intensitat del vent va anar disminuint, però estem parlant d’hores. El temporal va començar cap a les dues del migdia i no vam arribar al refugi fins potser les vuit del vespre. En tot aquell temps, un dels companys va caure diverses vegades per les ràfegues de vent i es va trencar el còccix. Tot i així, vam continuar avançant com podíem. Quan finalment vam perdre prou alçada i vam arribar a una zona més baixa, ja ens vam poder mantenir drets i començar a caminar amb més estabilitat. El vent havia afluixat, feia molt fred, però almenys podíem avançar. El problema era la neu. Els gruixos eren enormes, ens arribava als genolls. Caminar era esgotador. El Marc anava al davant obrint traça perquè la neu acumulada feia molt difícil avançar. El Lluís repetia que no podia més, que li feia mal tot. L’animàvem constantment: “Vinga, camina, camina”. Amb tot això, es va fer de nit. En aquell moment hi va haver debat. Els dos més experimentats van valorar què fer. El Marc defensava que havíem de continuar caminant tota la nit, encara que fos sense rumb clar, però mantenint-nos en moviment per combatre el fred intens. L’altra opció era fer un forat a la neu, una tècnica de supervivència que, en teoria, et pot protegir del vent i mantenir una temperatura propera als zero graus. Però les condicions eren molt dures: no portàvem manta tèrmica i el fred era extrem. Finalment, es va decidir que l’única opció viable era continuar caminant. I va ser la decisió encertada.

Van sobreviure, no?

Sí, van sobreviure. El Marc va sobreviure, el Lluís també. L’Enric el vam perdre durant el temporal, però l’endemà el van localitzar uns excursionistes. Estava en una situació molt crítica, amb una temperatura corporal molt baixa, al límit. De fet, els mateixos equips de rescat no acabaven d’entendre com podia continuar amb vida. El van evacuar i, contra tot pronòstic, també va sobreviure. Va ser gairebé un miracle. En Lluís va arribar amb nosaltres al refugi. 

En aquell moment penses que potser t’hi quedes?

Sí. Quan es comença a pondre el sol i veus que la llum s’acaba, va ser el moment més dur. 

"Tots tres vam pensar que ens hi quedàvem"

En aquell moment vau pensar que no en sortiríeu?

Sí. Tots tres vam pensar que ens hi quedàvem. Vam pensar: “Hem pringat”. Érem molt conscients de la gravetat de la situació. L’única opció era caminar. I jo em vaig aferrar a això: caminar i resar. Caminar i resar. Vaig entrar en una mena de mantra que, no sé com, em va ajudar. Estava absolutament concentrada a seguir el Marc: “Camina, camina. Camina, resa. Camina, resa”. Recordo pensar literalment: “No em vull morir”. I repetir-ho. “No em vull morir. Déu meu, si existeixes, ajuda’ns”. Vaig pensar molt en els meus pares. Moltíssim. Cadascú resava a la seva manera —el Marc, que és agnòstic, per exemple, també ho feia a la seva manera—, però tots tres ens aferràvem al que fos per continuar. Perquè en aquell moment tens la sensació d’estar atrapat del tot. Atrapat, sense escapatòria. I penses que allà no tens res a fer.

"Amb l’equipació sola no sobrevius. Va ser un conjunt de circumstàncies"

Quants anys tenia aleshores? Tot just començava a escalar? Anaven preparats?

Tenia vint-i-sis anys i sí, feia poc que escalava. Ara bé, amb el temporal que feia, si ens haguéssim quedat a dalt, per molt ben equipats que anéssim, ens hauríem mort igualment. Tot i això, l’equip ajuda. Recordo que portava uns guants bons, de gore-tex, que m’havien regalat per Reis, llargs, gairebé fins al colze. Si en lloc d’això hagués portat uns guants senzills, se m’haurien congelat les mans de seguida. En situacions així, qualsevol detall marca la diferència. Ens van ajudar moltes coses: anar ben equipats, prendre bones decisions i també estar forts físicament. Feia hores que caminàvem en condicions molt dures i vam aguantar. Com deia el Marc, tot suma. Al final, és un conjunt de circumstàncies que et permeten resistir. El Marc i el Luís éren molt experimentats. 

És tan important l’equipació en situacions així?

És superimportant. Portar roba tèrmica, un bon folre polar, gore-tex… tot això marca la diferència. La caputxa, per exemple, a mi em va salvar molt. En portava una de gore-tex i, quan me la vaig posar, em protegia el cap del vent i em mantenia molt més calenta. Imagina’t anar amb el cap descobert en aquelles condicions. Hauria estat molt pitjor. Ara bé, amb l’equipació sola no sobrevius. Va ser un conjunt de circumstàncies: anar mínimament ben equipats, prendre decisions encertades, mantenir-nos units, continuar caminant… Tot plegat és el que va fer que ens salvéssim.

"Aquell segon que va sortir amb el frontal encès va ser la llum que vaig veure"

I què va ser l’últim que va fer que us salvéssiu?

Trobar el refugi. Això va ser determinant. Si no l’haguéssim trobat, no seríem aquí. Ja era negra nit. Caminàvem a les fosques i el Lluís, que coneixia bastant la zona, va dir que potser havíem anat a parar al vessant del refugi de Coma de Vaca. El vent ja havia afluixat una mica i podíem parlar millor. Vam decidir intentar anar en aquella direcció, a veure si teníem sort i el veiem, però era una nit molt fosca. No recordo lluna. A la muntanya, amb una mica de lluna, encara et pots orientar, però aquella nit no es veia pràcticament res. En un moment determinat vaig veure una llum, cap a mà dreta. Va ser només un segon. Els altres em van dir que potser estava al·lucinant. Però vaig insistir: no teníem res a perdre, ja estàvem perduts. I vam decidir anar cap allà. Al refugi hi havia gent. Ens hi vam anar acostant i el vam trobar quan el teníem pràcticament a sobre, a uns cinquanta metres. Si no haguéssim estat tan a prop, potser no l’hauríem vist. Un noi havia sortit a lligar la porta amb un filferro perquè el vent no parava de fer-la picar. Aquell segon que va sortir amb el frontal encès va ser la llum que vaig veure. Anys després, amb el documental, el vaig conèixer. Va ser molt emocionant. Li vaig preguntar què havia fet exactament amb el frontal, i em va explicar que havia sortit només un moment per assegurar la porta. Aquell instant ens va salvar la vida. Cada vegada que ho explico, encara se’m posa la pell de gallina. Són aquelles casualitats de la vida.

"Trobar el refugi. Això va ser determinant. Si no l’haguéssim trobat, no seríem aquí"

"Quan vaig entrar, em vaig desmoronar. Allà sí que vaig plorar. Va ser el moment en què va sortir tota la tensió acumulada"

Va ser un miracle?

Sí, va ser un miracle. Aquell frontal que es va encendre només uns segons… Jo el vaig veure un instant. No sé quant va durar exactament, però quan el vaig veure ho vaig tenir clar. Els altres em deien que potser estava al·lucinant, però jo insistia: “L’he vist. Estic bé, estic sencera. No perdem res, anem cap allà”. Em van fer cas.Vam creuar el riu Freser —recordo que vaig posar tota la bota dins l’aigua i se’m va mullar completament el peu—. Primer vam trobar una caseta petita tapiada i, a pocs metres, finalment, hi havia el refugi. Quan vaig entrar, em vaig desmoronar. Allà sí que vaig plorar. Va ser el moment en què va sortir tota la tensió acumulada.

I l’endemà us van venir a buscar?

Sí. L’endemà al matí ja vam sentir l’helicòpter. El vam fer baixar perquè el Lluís tenia molt mal al còccix i no podia continuar. Jo, a nivell psicològic, estava destrossada. Hauria pogut baixar pel meu propi peu, però no em veia amb cor de caminar hores més per la neu.  L’helicòpter va baixar i ens va evacuar al Lluís i a mi, i després va tornar a buscar el Marc. Els qui ens van veure entrar al refugi deien que la imatge era impactant. El Marc tenia la barba plena de glaç, com estalactites, i les pestanyes carregades de neu. Semblava que vinguéssim de l’Himàlaia. Recordo que els grampons no es podien ni treure pel gruix de gel que hi havia; havíem de picar amb el piolet perquè tot era una massa compacta de gel. Era molt surrealista.A dins hi havia gent molt solidària que ens va deixar sacs de dormir i ens va donar menjar. Nosaltres no dúiem pràcticament res, perquè la idea era tornar al cotxe al migdia i anar cap a Molló, on uns amics tenien una casa llogada per passar-hi el 30 i el 31. En aquell moment, a més, no hi havia les comunicacions d’ara.

Van poder avisar els vostres amics o la família que estàveu bé?

No. Per tant, no vam poder avisar ningú. Suposo que, des de fora, ens devien donar per desapareguts. Nosaltres tampoc sabíem què estava passant més enllà d’on érem. Intuíem que no érem els únics que ho devien estar passant malament. Era un dia proper a Nadal, amb molta gent amb ganes de sortir a la muntanya, i pensàvem que segur que hi havia altres excursionistes que haurien patit el temporal. Però no ens imaginàvem en cap cas la magnitud del que havia passat ni que hagués afectat tanta gent. L’endemà, quan vam saber que hi havia hagut tantes persones mortes, va ser un altre cop molt dur.

Es deu sentir afortunada, en el fons, no?

Molt. Molt, molt afortunada. Recordo que quan vaig entrar al refugi vaig dir: “Déu meu, estem vius”. És en aquell moment quan prens consciència real del que ha passat. De dir: “Que fort, estem salvats”.També pensava molt en l’Enric. No el coneixíem de res, però mentre caminava no podia deixar de pensar que s’havia quedat allà sol. El problema és que era impossible ajudar-lo. Impossible. No el veies, no el senties. L’única opció era sortir d’allà com fos. No hi havia alternativa.Quan més tard vam saber que l’havien trobat viu, va ser una alegria immensa. Recordo que el pare del Marc ens va venir a buscar en cotxe, perquè ell tenia molt mal als dits i no podia conduir. Anàvem amb la ràdio posada tota l’estona, pendents de qualsevol notícia. I en un moment donat van dir que havien trobat l’Enric. Va ser una gran alegria, perquè inevitablement et queda una sensació de culpa, com si haguessis deixat algú enrere. Però és que no podíem fer res més. No hi havia cap altra opció.

"Aquest tema, d’alguna manera, ja l’havia deixat tancat, i amb la pel·lícula ho vaig tornar a reviure tot"

Ha tornat a anar a la muntanya després d’aquell dia?

Sí, hi he tornat, però cada vegada menys. Durant un temps vam continuar fent muntanya a l’hivern, però sobretot ens vam centrar en l’estiu, fent tres mils amb bon temps. A l’hivern, cada cop menys. Amb els anys encara ho he reduït més. M’agradaria fer-ne més, però ja no és igual. Després vaig ser mare i les prioritats canvien. A l’estiu fem excursions més senzilles, rutes fàcils amb la família.

Com ha viscut l’estrena de la pel·lícula?

Ha estat molt traumàtic. Em va remoure absolutament tot. Aquest tema, d’alguna manera, ja l’havia deixat tancat, i amb la pel·lícula ho vaig tornar a reviure tot. Vaig tornar a plorar com el dia que vaig entrar al refugi. I alhora pensava: quina sort has tingut. La tempesta està molt ben recreada. El torb sembla real, tot i que està rodat en un estudi. És impressionant. La part de les famílies també és molt dura. Penses que hauria pogut ser la meva. Jo em sentia molt reflectida en la història d’un dels protagonistes; fins i tot vaig parlar amb ell. De fet, fa poc vam fer un sopar amb alguns supervivents i compartíem el que havia viscut cadascú. Va ser molt intens.

Té algun tipus de contacte amb altres supervivents?

Sí. Fa aproximadament un mes, abans de l’estrena de la pel·lícula, vam fer un sopar plegats. Va ser molt emotiu retrobar-nos i compartir el que havia viscut cadascú. També vam crear un grup de WhatsApp per mantenir el contacte. Ara fins i tot hem dit que aquest estiu podríem tornar a trobar-nos per la zona de Coma de Vaca. Em faria il·lusió tornar-hi. 

No hi ha tornat? 

No. 

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.