A mi els problemes no em surten!

Recordo el cas d'una alumna que poc després d'haver començat el curs, un dia que estàvem fent problemes em diu: "Escolta Ramon, és que a mi els problemes no em surten!".

Suposo que m'ho deia per tal que com a professor no em sentís frustrat. Que no pensés que li explicava malament, que tanmateix ella no ho acabaria d'entendre o no ho sabria fer. Amb el treball diari, a poc a poc va anar agafant confiança i veient que era molt més capaç del que ella mateixa es pensava. Fins a arribar al punt que, cap allà mig curs, va treure un 6 en un examen de mates. En veure la nota em mira i em diu: "És que sóc llesta!".

Cada persona, cada nen i nena té un ritme d'aprenentatge. I ja sigui per les comparacions que els adults estem fent constantment ("el teu ja camina? El meu encara no", o bé "mira la Laia, que bé que ho fa, ho veus Mercè!"...) o perquè sembla que en el sistema escolar toca aprendre això als 6 anys, allò altre als 8 i allò de més enllà als 10, i quan algú necessita una mica més de temps per assimilar els aprenentatges sembla que es quedi enrere, alguns nens i nenes comencen a veure la seva autoestima afectada.

Comencen a sentir que ells no són capaços de fer allò que fan d'altres. Mirat en perspectiva, que algú aprengui una cosa en una setmana, i un altre en necessiti tres, no té gens d'importància. O és que els nens i nenes que comencen a caminar als 16 mesos a la llarga caminen o corren pitjor que els que comencen a caminar als 10 mesos? Oi que no! En realitat, trigar una mica més a aprendre una cosa no té gens d'importància.

Però, com hem dit, si els adults comparem i el sistema tendeix a comparar, és fàcil de caure en aquesta disminució de l'autoestima.

Pares i mares hem de tenir clar això, i acceptar com a absolutament natural que els nens tinguin diferents ritmes d'aprenentatge. Això li transmet confiança i autoestima.

I, sens dubte, la confiança en un mateix que pugui tenir l'estudiant és clau per a sortir-se'n en els estudis.