L'acte vandàlic al Monestir

Diuen que en aquest món hi ha d'haver de tot, i això inclou la gent que gaudeix embrutant o malmetent tot el que pot, com ara les pedres mil·lenàries del Monestir de Sant Cugat. El 13 d'abril passat, uns vàndals van fer-hi unes pintades i fins i tot van escriure-hi: "He sido yo". A partir d'aquí, ha calgut la intervenció del Centre de Restauració de Béns i Mobles de Catalunya per mirar d'esborrar-les sense perjudicar la pedra.

Més info: Atac vandàlic al Monestir de Sant Cugat: apareixen grans pintades a les parets

Hom dirà que no hi ha dret, ja que es tracta d'un patrimoni històric que hauria de merèixer el respecte de tothom, i és cert. Però em temo que els autors no pensen així. De fet, el concepte de respecte és massa complex per a ells. Es mouen en àmbits mentals força primaris i les seves accions són fruit més aviat de les pulsions i dels instints, com les bestioles, que no pas del pensament elaborat i de la reflexió.

Però això no és tot. El motor principal dels seus actes vandàlics és la necessitat de reafirmació, la necessitat de sentir-se mortals diferenciats mitjançant l'enuig que provoquen en la col·lectivitat. I quan aquesta, ves quin remei, es veu obligada a restaurar allò que han malmès, estan satisfets; la col·lectivitat els mira, encara que sigui amb disgust, i això els fa sentir importants. "Destrueixo; per tant, existeixo". De fet, són individus que entren en flagrant contradicció, atès que volen ser reconeguts, però amaguen el nom. La covardia no els deixa adonar que per fer-se veure de debò haurien d'identificar-se i assumir-ne les conseqüències.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.