Avui parlaré de mi

Si m’ho permeten, avui, parlaré de mi perquè, quan es pengi aquest article d’opinió a la web del TOT serà dia 9 de febrer, dia del meu aniversari. Començo per dir que jo no hi crec amb els signes del zodíac. “Ah!” - et diuen-  9 de febrer, aquari. Bon signe!”, o també:  “És un signe molt interessant”.  Doncs buenu que diria aquell. La veritat es que he conegut al llarg dels meus 77 anys aquaris de tota mena. Perquè són 77 els anys que compleixo i, la veritat, em sembla mentida.

Fer anys et fa més intel·ligent? Existeix la saviesa dels vells? A mi no em preocupa ni poc ni molt pensar que sóc vell. “Ai, no diguis això... ets gran”. Entesos sóc gran ... i vell!. Ser vell no és cap pecat, ans al contrari, ser vell i viure cada dia com si fos l’únic, ser vell i voler aprendre cada dia coses noves, ser vell i tenir la capacitat de sorpresa, ser vell i no viure ancorat en el passat, és la millor cosa que et pot passar, això sí, si la salut t’acompanya fins el límit de que puguis fer allò que t’agrada.

Però la memòria existeix i, si com em passa a mi encara, pots recordar amb certa nitidesa el passat, de tant en tant és bo fer un recorregut pels dies d’abans, més que res, per poder donar exacte valor als dies d’ara. La memòria, es diu, és curta i jo afegeixo que la memòria encara és més curta per segons quines coses. Políticament, per exemple, la memòria és fugissera, i les paraules, determinats fets, algunes afirmacions rotundes, promeses incomplertes, juguen un paper massa present en el dia a dia de les persones i, per tant, dels col·lectius socials, de la ciutadania.

Vaig venir a viure a la Floresta fa 52 anys. El passeig de la Floresta era un camí de terra, no asfaltat, i a l’estació el rètol deia La Floresta-Pearson. Quan plovia una mica o feia vent, i estic parlant de ventades que no superaven els 40 km. hora, ens quedaven sense llum. Alguna vegada una setmana sencera. Quan nevava igual i, a més  a més, no es podia circular en cotxe normalet fins que passaven 4 o 5 dies. La majoria acceptava amb resignació, suposo que cristiana, aquestes situacions perquè creien que això era normal, venien d’una postguerra on la boca estava tancada per la por.

Però ara no, amics meus, ara cal dir les coses com, quan i a on convingui i insistir. Per això aprofitant aquesta finestra que m’ofereixen demano altra vegada:

A) Calefacció o, com a mínim, sistema d’escalfament suficient pel Pavelló esportiu del barri.

B) Que els baixos del Centre Social s’habilitin per poder-hi enquibir un casal de joves com estava sol·licitat en els pressupostos participatius, encara que no hi hagués el nombre suficient de vots, una qüestió que cal modificar amb un càlcul equitatiu,  per la propera vegada.

C) Ampliació del servei d’autobusos del barri amb més unitats i horaris.

Volia afegir un ascensor per accedir a l’andana de l’estació de tren direcció Barcelona però des d’abans d’ahir ja no cal reclamar-ho. Ara queda complir el termini promès. Que siguin feliços i jo ho pugui veure uns quants anys més!