Basat en fets reals

Un dia vas caminant pel carrer i t'adones que a un banc hi ha un home i que també hi ha una pipa. La pipa no la veus, la intueixes. El teu tiet, fa més de deu anys, fumava, i l'olor que desprenen la pipa del teu tiet i la pipa del banc és exactament la mateixa. Això és el que penses, sí, però el que sents és una altra cosa. Sents l'escalfor de la llar de foc i un partit de futbol per la ràdio. Sents un diumenge de principis d'hivern i de castanyes torrades.

Un altre dia, quan entres al forn, et creues amb una dona d'ulleres vermelles. No l'havies vist mai, però la seva manera de mossegar-se la part inferior del llavi et fa pensar en una amiga de la carrera que, dels nervis, es passava tres dies sense dormir abans dels exàmens. Això és el que penses, sí, però el que sents és una altra cosa. Sents l'angoixa del full en blanc i la tremolor de la mà mentre esperes que el professor dicti la primera pregunta. Sents que la tensió se t'acumula a l'esquena, et mossegues les ungles.

Un l'últim dia que podria ser ahir, ets al Teatre-Auditori. És fosc i apareix el director de l'orquestra. Els músics, (n'hi ha molts), l'esperen, mig ensorrats, davant de l'escenari. Els ballarins ara fan pinya i ara van a la seva. N'hi ha un, de calb, que sembla que els dirigeixi. Entren més ballarins en escena, en són més de vint, diria. El que veus no t'ho puc explicar, perquè no en sabria. Però el que sents és que fa sol, que estàs a una terrassa de la plaça del Monestir, que sona una cobla. Que la gent s'agafa de les mans i que fa rotllanes. I saps que, des d'ara i per sempre, quan vegis una sardana pensaràs en aquest espectacle. Això és el que pensaràs, sí, però el que sentiràs serà una altra cosa: la pell de gallina. L'emoció d'haver viscut aquesta tradició, la sardana, com a teva. Al Teatre-Auditori. Per primera vegada a la vida.