Cap a on anem?

Des de ben el començament de la pandèmia, ara ja gairebé farà dos anys, es va generar una mena de missatge no escrit en la que s’intuïa que tot el patiment i sacrifici de la ciutadania esdevindria una millora en la consciència col·lectiva, o dit d’una altre forma: “tot això farà que siguem millors persones”.

De ben segur que tot plegat ha fet que a molta gent li hagi sortit el millor de dins per ajudar al seu voltant més proper, però també és cert que molta altre gent s’ha aprofitat d’aquesta bona fe de part de la ciutadania.

No us resultarà difícil veure a qualsevol aparcament públic o privat de Sant Cugat cotxes aparcats en zones destinades a persones amb discapacitat o mobilitat reduïda. Jo sóc dels que m’hi fixo si tenen algun distintiu que els hi permeti aparcar en aquestes ubicacions.

Fixeu-vos i ja veureu com en la majoria d’ocasions surt del vehicle una persona sense cap discapacitat, i és que simplement té pressa, o vol aprofitar que les places son més amples i així s’assegura que no li ratllin el seu cotxe nou.

Alguns li treuen importància i es justifiquen dient que aquestes actituds formen part simplement de la picaresca llatina, i d’altres ho argumenten dient: total, si no aparco jo ho farà un altre!

Crec que tots plegats hauríem de fer una reflexió per a no normalitzar les actituds incíviques, si és que volem aspirar a esdevenir una societat moderna i solidària.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.