Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Aquestes paraules han estat i són molt mal acceptades en l’esport, per un col·lectiu que defensa, que tothom pot ser-hi en igualtat d’oportunitats i de condicions apriorístiques, tenint tant sols com objectiu, el participar, sense tenir en compte, fins i tot menystenint el concepte de guanyar.
Ara, hi ha qui defensa, sembla un nou descobriment, que en la vida per aconseguir objectius (morals, socials, econòmics...) cal esforç, dedicació, ofici, companyonia, solidaritat, un cert nivell de patiment... Molts ho han, hem fet des de sempre, com la més natural de les coses, de les conductes de les persones.
Una part de la biologia, la sociobiologia, estudia, per tractar d’explicar-la, la conducta dels col·lectius, de les societats animals. En aquest context, ja fa uns quants anys, en el curs del Dr. De Haro (UAB), es va fer un treball en el que es valorava l’esport de competició, arribant-se a l’obvietat que aquest no és ni més ni menys que una ritualització de la lluita, de la competició, per tal d’evitar danys físics i/o morals entre els competidors. Cal tan sols tenir presents els mots àmpliament emprats en l’esport, en els que el seguim i en la literatura associada a ell, com càpita, camp contrari, defensa, atac, contrari, àrbitre...per validar aquesta valoració.
Per tant, considero, que no cal capficar-se en les paraules, si nó en els fets. L’esport allibera tensions, ajuda a integrar normes i persones, iguala des de la diferència, des de l’especialitat, és dir dóna ofici, destaca l’autoritat moral i la formal, la unitat d’acció, l’integració d’objectius com a camí per resoldre situacions, la reconciliació.
Ens cal saber considerar les diferències per tractar els processos igualitàriament. La competència junt amb la competitivitat poden generar una via per arribar més lluny i millor, aplegats a partir d’opcions contràries.
No val la pena fer un problema de res, cal que valorem competència i competitivitat, en el seu just valor, que ho és, de ben segur, pot ajudar a la formació dels esportistes, a la fi dels ciutadans.
Ara, hi ha qui defensa, sembla un nou descobriment, que en la vida per aconseguir objectius (morals, socials, econòmics...) cal esforç, dedicació, ofici, companyonia, solidaritat, un cert nivell de patiment... Molts ho han, hem fet des de sempre, com la més natural de les coses, de les conductes de les persones.
Una part de la biologia, la sociobiologia, estudia, per tractar d’explicar-la, la conducta dels col·lectius, de les societats animals. En aquest context, ja fa uns quants anys, en el curs del Dr. De Haro (UAB), es va fer un treball en el que es valorava l’esport de competició, arribant-se a l’obvietat que aquest no és ni més ni menys que una ritualització de la lluita, de la competició, per tal d’evitar danys físics i/o morals entre els competidors. Cal tan sols tenir presents els mots àmpliament emprats en l’esport, en els que el seguim i en la literatura associada a ell, com càpita, camp contrari, defensa, atac, contrari, àrbitre...per validar aquesta valoració.
Per tant, considero, que no cal capficar-se en les paraules, si nó en els fets. L’esport allibera tensions, ajuda a integrar normes i persones, iguala des de la diferència, des de l’especialitat, és dir dóna ofici, destaca l’autoritat moral i la formal, la unitat d’acció, l’integració d’objectius com a camí per resoldre situacions, la reconciliació.
Ens cal saber considerar les diferències per tractar els processos igualitàriament. La competència junt amb la competitivitat poden generar una via per arribar més lluny i millor, aplegats a partir d’opcions contràries.
No val la pena fer un problema de res, cal que valorem competència i competitivitat, en el seu just valor, que ho és, de ben segur, pot ajudar a la formació dels esportistes, a la fi dels ciutadans.