Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Fa més d’un any vaig “penjar” un escrit al fòrum informàtic de la Fundació Sant Cugat, que més tard vaig convertir en un article publicat al Diari de Sant Cugat, que portava per títol: “És la lluita de classes, estúpid” (13/04/2012). Fent meva, encara que estrafeta, la frase que Clinton va etzibar-li a Bush pare el 1992: “És l’economia, estúpid”.
La frase, per contundent, avui ha deixat d’emprar-se, o quasi. Ha passat com el concepte de lluita per la supervivència que va aplicar Darwin per explicar els mecanismes de la selecció natural, el mecanisme que impulsa l’evolució de les espècies. Sobretot va anar a la baixa quan es va voler aplicar, aspecte no contemplat per Darwin, al funcionament de la societat, allò que se’n diria darwinisme social. Però, diguem-ne lluita o diguem-ne confrontació, col·lisió o qualsevol altra cosa, estem vivint una vertadera lluita entre els poderosos i els de baix, els que no tenen altres recursos per viure que l’esperança de llogar la seva força de treball (mecànica o intel·lectual).
Com deia en l’escrit en qüestió, els poderosos volen sortir de la crisi guanyant per golejada. Ja ho deia l’actual quarta fortuna del món, el senyor Warren Buffet, fa uns quatre anys: és evident que hi ha una lluita de classes, i l’anem guanyant nosaltres (els seus, vaja). Les dades són incontrovertibles: des de fa uns trenta anys, des que es va teoritzar i es va posar en pràctica el principi neoliberal de la privatització, la desregulació econòmica i la desfiscalització dels estats, les diferències entre rics i pobres, a escala global i, sobretot, dins de cada país, no han fet altra cosa que augmentar. Així, doncs, els rics són més rics i els pobres són més pobres. Ja ho deien els serveis d’estadística de l’Ajuntament de Barcelona fa uns mesos, la diferència entre el barri més ric i el més pobre de la ciutat, és a dir, Pedralbes i Can Peguera, s’havia multiplicat per dos entre 2008 i 2011 (a Espanya la relació entre el 20% més ric i el 20% més pobre ha passat de 5,4 a 7,5 entre 2007 i 2011). M’agradaria tenir dades de Sant Cugat. Sabem que cada dia són més persones les que s’acosten a Càritas, però m’agradaria saber com ha evolucionat la renda dels qui viuen en les zones més luxoses de la ciutat. O és que la lluita de classes no té un reflex local també?
Tot plegat té causa en l’article que acabo de llegir sobre l’informe presentat pel nou governador del Banc d’Espanya (per cert, algú sap el que cobra, exactament?). L’home acaba de despenjar-se amb uns seguit de suggeriments que són un atac en tota regla a les condicions de treball i de vida dels treballadors: no aplicar el salari mínim en alguns casos, deixar al marge del conveni les persones de nova contractació i desindexar per sempre més, o almenys per una bona temporada, fins i tot quan sortim de la crisi, si sortim, els salaris dels treballadors, és a dir, pèrdua de poder adquisitiu, encara més, vull dir. Que jo sàpiga, però, no ha dit res sobre beneficis i rendes de tot tipus. Que és tant com parlar de reforma fiscal (per a quan una reforma realment progressiva?) i del frau dels que estan en condicions d’exercir-lo en grans quantitats i de les bonificacions fiscals de tots aquells que tenen mecanismes i gabinets d’advocats per acollir-s’hi. A la vegada, no ha tingut cap inconvenient en dir, i sembla que no s’ha posat vermell, que la reforma laboral no ha parat la sagnia de l’atur, però que els sous han anat a la baixa i s’han multiplicat els acomiadaments individuals (més barats que abans, no cal dir-ho). En definitiva, l’home, al qual no se li pot negar sinceritat, se’ns ha presentat com un vertader teòric de la lluita de classes, dit amb altres paraules, del que cal fer per subjugar els de baix, els que ja pateixen les conseqüències més dures de la crisi o estan a punt de fer-ho.
Sé, perfectament, que els catalans estem distrets en un tema que ens ocupa i preocupa des de fa mesos (i permeteu-me, com a català de soca-rel que sóc, que prengui certa distància sobre l’afer i, fins i tot, que em permeti certes dosis d’ironia), i correm el risc que els arbres no ens deixin veure el bosc. Com diu un bon amic meu, emprant una expressió que els marxistes abans fèiem nostra, la contradicció principal del moment (que no és nova, òbviament), la tenim en el camp social. Ras i curt: el que ens estem jugant avui és l’equitat de la societat futura, que ja s’està engendrant des fa temps; mantenir certes garanties d’igualtat (dit amb altres paraules: salvar la conquista de civilització que ha representat l’Estat del benestar i evitar que es transformi en un parèntesi històric), o avançar vers una societat que cada cop s’assembli més a una selva, i ja se sap que en la seva, i ara agafo Darwin en el sentit més prosaic, només se salven els més forts.
La frase, per contundent, avui ha deixat d’emprar-se, o quasi. Ha passat com el concepte de lluita per la supervivència que va aplicar Darwin per explicar els mecanismes de la selecció natural, el mecanisme que impulsa l’evolució de les espècies. Sobretot va anar a la baixa quan es va voler aplicar, aspecte no contemplat per Darwin, al funcionament de la societat, allò que se’n diria darwinisme social. Però, diguem-ne lluita o diguem-ne confrontació, col·lisió o qualsevol altra cosa, estem vivint una vertadera lluita entre els poderosos i els de baix, els que no tenen altres recursos per viure que l’esperança de llogar la seva força de treball (mecànica o intel·lectual).
Com deia en l’escrit en qüestió, els poderosos volen sortir de la crisi guanyant per golejada. Ja ho deia l’actual quarta fortuna del món, el senyor Warren Buffet, fa uns quatre anys: és evident que hi ha una lluita de classes, i l’anem guanyant nosaltres (els seus, vaja). Les dades són incontrovertibles: des de fa uns trenta anys, des que es va teoritzar i es va posar en pràctica el principi neoliberal de la privatització, la desregulació econòmica i la desfiscalització dels estats, les diferències entre rics i pobres, a escala global i, sobretot, dins de cada país, no han fet altra cosa que augmentar. Així, doncs, els rics són més rics i els pobres són més pobres. Ja ho deien els serveis d’estadística de l’Ajuntament de Barcelona fa uns mesos, la diferència entre el barri més ric i el més pobre de la ciutat, és a dir, Pedralbes i Can Peguera, s’havia multiplicat per dos entre 2008 i 2011 (a Espanya la relació entre el 20% més ric i el 20% més pobre ha passat de 5,4 a 7,5 entre 2007 i 2011). M’agradaria tenir dades de Sant Cugat. Sabem que cada dia són més persones les que s’acosten a Càritas, però m’agradaria saber com ha evolucionat la renda dels qui viuen en les zones més luxoses de la ciutat. O és que la lluita de classes no té un reflex local també?
Tot plegat té causa en l’article que acabo de llegir sobre l’informe presentat pel nou governador del Banc d’Espanya (per cert, algú sap el que cobra, exactament?). L’home acaba de despenjar-se amb uns seguit de suggeriments que són un atac en tota regla a les condicions de treball i de vida dels treballadors: no aplicar el salari mínim en alguns casos, deixar al marge del conveni les persones de nova contractació i desindexar per sempre més, o almenys per una bona temporada, fins i tot quan sortim de la crisi, si sortim, els salaris dels treballadors, és a dir, pèrdua de poder adquisitiu, encara més, vull dir. Que jo sàpiga, però, no ha dit res sobre beneficis i rendes de tot tipus. Que és tant com parlar de reforma fiscal (per a quan una reforma realment progressiva?) i del frau dels que estan en condicions d’exercir-lo en grans quantitats i de les bonificacions fiscals de tots aquells que tenen mecanismes i gabinets d’advocats per acollir-s’hi. A la vegada, no ha tingut cap inconvenient en dir, i sembla que no s’ha posat vermell, que la reforma laboral no ha parat la sagnia de l’atur, però que els sous han anat a la baixa i s’han multiplicat els acomiadaments individuals (més barats que abans, no cal dir-ho). En definitiva, l’home, al qual no se li pot negar sinceritat, se’ns ha presentat com un vertader teòric de la lluita de classes, dit amb altres paraules, del que cal fer per subjugar els de baix, els que ja pateixen les conseqüències més dures de la crisi o estan a punt de fer-ho.
Sé, perfectament, que els catalans estem distrets en un tema que ens ocupa i preocupa des de fa mesos (i permeteu-me, com a català de soca-rel que sóc, que prengui certa distància sobre l’afer i, fins i tot, que em permeti certes dosis d’ironia), i correm el risc que els arbres no ens deixin veure el bosc. Com diu un bon amic meu, emprant una expressió que els marxistes abans fèiem nostra, la contradicció principal del moment (que no és nova, òbviament), la tenim en el camp social. Ras i curt: el que ens estem jugant avui és l’equitat de la societat futura, que ja s’està engendrant des fa temps; mantenir certes garanties d’igualtat (dit amb altres paraules: salvar la conquista de civilització que ha representat l’Estat del benestar i evitar que es transformi en un parèntesi històric), o avançar vers una societat que cada cop s’assembli més a una selva, i ja se sap que en la seva, i ara agafo Darwin en el sentit més prosaic, només se salven els més forts.