El Nadal de quan jo era vailet

Recordo que la nit de Nadal acostumàvem anar a la Missa del Gall. Ens ajuntàvem els amiguets de l’escola o del mateix barri i anàvem junts a l’església. Abans d’entrar-hi, a la porta hi havia una gran teiera per escalfar-nos abans de missa. Un cop arribàvem a casa després de la missa, la meva mare ens havia fet una olla de xocolata desfeta amb talls de torrada per poder menjar amb els amics. Quan arribava l’hora d’anar al llit, la mare agafava un totxo embolicat amb roba de vora el foc i ens el col·locava al llit per trobar-lo calent i dormir tranquils. Penseu que en aquella època vivíem sota teulada sense cap protecció de cel ras i, és clar, allò era una nevera. Els meus germans, Josep i Jaume, dormien junts i jo en un llit al costat. D’aquesta manera no passàvem tant fred.

El matí, després d’esmorzar, ens tornàvem a reunir amb els amics per resseguir els pessebres del barri. Començàvem per Cal Xicu. Aquell home era molt manyós i feia uns pessebres molt grans i ben macos, com el de Cal Cisteller. En aquest, fins i tot hi feien passar aigua i t’hi estaves estona observant-lo. Cada any esperàvem el dia de Nadal per veure les novetats que hi posava. A la plaça de Barcelona el que era més vistós era el de Cal Tartaner, que el feia al voltant de la premsa del vi. En alguns llocs ens obligaven a fer cantades. L’últim lloc on anàvem era a la masia de Can Quitèria, el pessebre de la qual era ben gran i maco i el tenien a una habitació.

A l’hora de dinar, cadascú anava a casa seva i la mare ja ens esperava per menjar. Quan entràvem a la cuina-menjador, la taula feia molt goig amb les estovalles de l’àvia Rosina amb les tres erres amb aquells brodats vermells i els plats no eren els de cada dia, sinó els de les festes grosses. A la taula hi havia el porró de vi i el càntic petit per a la canalla perquè no ens deixaven veure vi, només aigua. El dinar de Nadal, el tradicional: escudella amb carn d’olla amb aquell caldo amb galets ben grans que quasi no ens cabien a la boca. El que més ens agradava de la carn d’olla eren les potes del pollastre i les cordes fetes amb els budells, que els buidaven de d’alt a baix i els rentaven per posar a la cassola. Gaudíem com beneits. Heu de pensar que el pollastre que menjàvem aquell dia era el de llavoner, el que tenia dos o tres anys perquè els de l’any ja els havíem venut al mercat de la rambla de Barcelona.

Després del rostit de la mare venien les postres que acostumaven a ser o bé la coca de la mare, o bé una taula de torrons, ben pocs perquè eren molt cars i els compràvem a ca la Maria Tanu. Els homes canviaven el porró i l’omplien a la bóta del racó del celler. Posaven vi blanc o vi ranci, que quan el vaig poder tastar, era diví. Mentre els homes de la família fumaven, la mare ja havia preparat el Tió i el fèiem cagar. No us penseu que cagava pas gaire, en aquell temps les llaminadures que ens podien donar eren algun caramel, alguna moneda de duro de xocolata, alguna pastilla de xocolata de la Nestlé que valia deu cèntims, etc. I ella, ho anava posant mica en mica. Abans de fer-lo cagar, resàvem un parenostre a la cuina i cada pregària es feia més curta, no n’acabàvem cap perquè teníem pressa. Després del Tió, l’avi volia que recitéssim el vers que havíem après a l’escola d’alt d’una cadira i després queia alguna moneda de 5 o 10 cèntims. Un cop acabada la festa, la mare agafava les monedes i les dipositava a les nostres respectives guardioles perquè no ens deixaven tenir cèntims. Després, fins a l’hora de sopar, anàvem a la plaça.