El soroll que ens fa petits

Pensem-hi. Qui pot estar content del que vam viure en la sessió de constitució del nou Ajuntament? Entenent que hi ha gent sorpresa i indignada amb el canvi a l'alcaldia de la ciutat, i que té tot el dret del món a protestar, algunes de les escenes viscudes van més enllà del que empara la llibertat d'expressió. Encara diria més: són contràries a la llibertat d'expressió. I això sí que no. Perquè defensar unes idees, protestar si cal, i de manera ferma, no té res a veure amb faltar el respecte i voler silenciar qui pensa diferent. Ser groller i intolerant, cridar per fer callar algú que té ús de la paraula, és ser un maleducat i punt. I el que és pitjor: obre la porta de bat a bat a la intolerància, al fanatisme, a les trinxeres. Tot el contrari del que hauria de ser l'àgora pública: el debat, la confrontació d'idees amb respecte, l'escolta activa...

El que van viure, per exemple, Pere Soler, prometent el càrrec entre crits de «botifler», la Núria Gibert, que va haver d'interrompre fins a cinc o sis vegades la seva intervenció tot i demanar educadament que la deixessin parlar, els regidors de Ciutadans, també escridassats, o les pintades de l'endemà a l'ANC, ens haurien de fer pensar quina mena de societat estem construint. Cap on anem. Entenent que travessem una època convulsa, de molta tensió política i polarització, i amb persones empresonades injustament, crec que toca fer un exercici col·lectiu d'empatia: què pensa l'altre, qui pensa diferent? On ens porta el «nosaltres contra ells»? On són els ponts? Perquè si no estem perduts. Perquè si no guanya el soroll, que ens fa petits. Cada cop més petits.