Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Malbaraten recursos a l'hora de posar noms estúpids a idees buides, canviant el que sempre ha sigut, per un ridícul no res, s’engresquen en tortuoses discussions de saló, fàtues, buides, mesquines, per anar d’enlloc al buit; apareixen en els mitjans per ensenyar el millor dels seus somriures, o la més dura de les seves mirades, per mostrar una infinita manca de continguts, on simplement es preocupen per l’embolcall del res absolut; surten fent actes protocol·laris, degudament filmats i retransmesos, on si es traguessin els escoltes, els pilotes, els corre ves i digues-li, els paràsits, els desocupats (molt diferent als que no tenen feina), estarien parlant i fent sols, com en un desvergonyit acte públic d’onanisme polític.
Ara ens estan mostrant la polèmica del català respecte al LAPAO; del 2 vers el 2,1% del deute; del cas Barcenas en contraposició al Pantoja o al Noor o al Palau o al ITV o al…; de la frase lapidària que és necessari l’anglès per tenir una titulació universitària (totalment d’acord Honorable Conseller) versus que no hi ha beques o que no es planteja una seriosa, profunda i necessària reforma universitària; que no deixen competirles seleccions catalanes sense explicar quà fan les federacions, a qui representen, que costen i per què, què es fa amb l’esport base…
Ens estan emboirant, perquè perduts en un galimaties d’informació buida, sense cap mena de formació i de recerca del que i perquè, més enllà de l’ immediatesa, seguim qualsevol opció amb l’esperança de sortir-nos-en. Vaig poder anar a veure al TNC, l’obra de teatre Barcelona, no puc dir de la mateixa, res més del bo que s’ha dit, ja que no tinc prou coneixement i capacitat per valorar-la més enllà de les magnífiques sensacions que em va transmetre. El TNC era ple, amb un important nombre de persones, que van viure aquells desgraciats dies.
L’obra és plena de contingut, però el que em va fer reflexionar va ésser quan va finalitzar l’espectacle i vaig veure una senyora gran que tenia els ulls plorosos, quan li vaig preguntar què passava, va dir “ el tango que han ballat, és el que ballaven els meus tiets a casa durant la guerra...
Vaig comprendre, que per molt que uns amaguin la història, la passada i l’actual, que per molt que es parli més de les conseqüències que de les causes i de quins les propicien; que per molt que es faci informació sense formació, sempre hi haurà un detall, una petita cosa (un flaire, un somriure, un soroll, un plor, una música...), que ens farà pensar, reflexionar respecte el perquè de tot aplegat... i aleshores serem lliures per decidir i fer, tant de bo aplegats. Gràcies, mama.
Ara ens estan mostrant la polèmica del català respecte al LAPAO; del 2 vers el 2,1% del deute; del cas Barcenas en contraposició al Pantoja o al Noor o al Palau o al ITV o al…; de la frase lapidària que és necessari l’anglès per tenir una titulació universitària (totalment d’acord Honorable Conseller) versus que no hi ha beques o que no es planteja una seriosa, profunda i necessària reforma universitària; que no deixen competirles seleccions catalanes sense explicar quà fan les federacions, a qui representen, que costen i per què, què es fa amb l’esport base…
Ens estan emboirant, perquè perduts en un galimaties d’informació buida, sense cap mena de formació i de recerca del que i perquè, més enllà de l’ immediatesa, seguim qualsevol opció amb l’esperança de sortir-nos-en. Vaig poder anar a veure al TNC, l’obra de teatre Barcelona, no puc dir de la mateixa, res més del bo que s’ha dit, ja que no tinc prou coneixement i capacitat per valorar-la més enllà de les magnífiques sensacions que em va transmetre. El TNC era ple, amb un important nombre de persones, que van viure aquells desgraciats dies.
L’obra és plena de contingut, però el que em va fer reflexionar va ésser quan va finalitzar l’espectacle i vaig veure una senyora gran que tenia els ulls plorosos, quan li vaig preguntar què passava, va dir “ el tango que han ballat, és el que ballaven els meus tiets a casa durant la guerra...
Vaig comprendre, que per molt que uns amaguin la història, la passada i l’actual, que per molt que es parli més de les conseqüències que de les causes i de quins les propicien; que per molt que es faci informació sense formació, sempre hi haurà un detall, una petita cosa (un flaire, un somriure, un soroll, un plor, una música...), que ens farà pensar, reflexionar respecte el perquè de tot aplegat... i aleshores serem lliures per decidir i fer, tant de bo aplegats. Gràcies, mama.