En Joan, Cugat, Fàbregas

En Joan pels amics, en Fabri per la ràdio, en Cugat pels lectors del TOT, en Fàbregas pels coneguts i saludats, el "monjo" per Pedra i Sang, i tants noms de personatges a qui va donar una vida especial i característica al llarg de la seva vida com a actor, ens ha deixat. Hem perdut un homenot estimat per tots els que el vam conèixer en una faceta o altra de la seva vida, sempre donant-ho tot, amb l'etern cigarret, el tallat, i una cara gran amb un nas i unes orelles immenses.

Una cara de trapella i sorrut, darrere de la que s'amagava el cor immens d'un infant que volia fer comèdia i que si hagués volgut, hagués destacat amb llum pròpia a l'escena del país, però no va voler ser professional tot i que d'ocasions no n'hi faltaren, ell sempre deia que per diners no faria mai teatre. Pujar a l'escenari i fer riure era el que més li agradava i el paper també el va trobar a la ràdio primer fent radio teatre amb el seu inseparable amic Pere Pahissa, i més tard fent el programa de sardanes, Roda d'amics i tantes i tantes coses.

El primer record que en tinc d'ell, jo era molt petit i feia un petit paper als pastorets del teatre de la parròquia, ell era en lucífer i apareixia enmig de les cares de por dels marrecs, amb aquella figura immensa i la veu potent de baix. Més tard, ens vam retrobar ja a la ràdio i durant molts anys no ens vam separar, ja que em va seguir també als inicis del TOT portant els números i fent-nos riure tot el dia. La ràdio, el TOT, el teatre, ho compaginava amb l'Esbart, fent d'home orquestra al costat dels seus amics Eugeni Canas i Lluís Puig.

Era un amic i un col·laborador fidel i entranyable que es feia estimar, i sobretot al seu voltant creava un clima especial, amb molt d'humor interpretant els mateixos acudits però sempre diferents i nous. Va venir a la cavalcada de reis mentre va poder, assegut en un cotxe d'època, amb el seu company Pere interpretant els personatges d'en Medir i en Cugat que vam crear a la ràdio i continuen en forma de vinyeta a les planes del TOT des de fa més de 30 anys.

Seguirem veient-lo cada setmana amb el seu esperit de foteta del dia a dia d'un poble que va voler fer seu l'any 1960 quan va decidir canviar-lo per Gràcia. Es va jubilar a la banca quan aquesta era banca i els caixers portaven "manguitos" i d'això també en feia la seva parodia. Els darrers anys ens vam veure menys, el trasllat de la ràdio a Plana Hospital ens va allunyar físicament, però l'estima mútua sempre va perseverar i quan ens trobàvem recordàvem anècdotes on no faltava un acudit.

La darrere vegada que el vaig anar a veure va ser a la residència on ha viscut els darrers mesos. En Joan feia el paper d'emprenyat amb la vida, des que va marxar la seva Montserrat no era el mateix, però encara va tenir temps de fer algun comentari de conya a les cuidadores i vaig dir-li adéu mentre es tancava en un quartet on podia fumar i fer un tallat.

Amic Joan, et mereixes el millor dels nostres records. Avui, nosaltres, aquesta ciutat que et va nomenar fill il·lustre, encara que ens repeteixis un acudit, estem tristos i et trobarem a faltar. T'estimarem sempre.