Per fi es fa un pas!

Començarem a parlar dels discapacitats intel·lectuals i de les seves famílies. Aquest no és un problema que no hagués plantejat abans. Però que, per diverses raons no es feia fàcil afrontar, era sagnant però silenciat.

Abans la discapacitat s'abordava per part de les famílies amb silenci i una certa vergonya. Ara les circumstàncies laborals i socials familiars ens obliguen a preveure que la discapacitat és quelcom de llarga durada que s'ha de compaginar amb altres activitats necessàries. Les famílies se'n fan càrrec, però arriba el moment en què la feina, l'envelliment, o sense anar més lluny i per raó de vida, falten o desapareixen. Tot plegat perjudica el discapacitat i a la mateixa unitat familiar i ennuvola un futur ja de per si precari en l'entorn de l'economia familiar.

És bàsic que les famílies es preocupin del seu fill o fills amb discapacitat, però no és menys important preparar un futur en què el propi discapacitat haurà d'afrontar en solitud.

Quan ets pare d'un discapacitat arriba un moment que comprens que ets pare del teu fill i alhora ets l'avi del teu propi fill que es va fent gran. Ell segueix sent un infant. Aquest és el gran repte de la discapacitat d'avui. Ens trobem en una realitat gens assumida per la societat. Situació inadmissible pel propi discapacitat, i pels seus pares i en conjunt per la societat. A partir d'ara cal començar a treballar també en aquest sentit i sembla que ara a Sant Cugat s'ha donat el primer pas.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.