Final de partida

Belbel i Beckett i al costat de casa. Tot un luxe haver pogut anar a veure aquest espectacle al Teatre Auditori. Una partitura excel·lentment dirigida i interpretada i que mai passa de moda. Probablement, el meu acompanyant i jo mateix érem els més joves de la platea.

Vaig dirigir aquesta obra quan tenia vint-i-pocs anys. En llegir-la em va semblar sublim. Hi veia un existencialisme i una poesia tan grans, tan perfectes... Amb un sentit de l'humor negre, irreverent, modern, ple d'ecos i significats. Ara en tinc quaranta-sis. Una altra lectura, encara més negra, encara més irreverent, encara més descarnada. Qui m'acompanya és mestre d'escola.

Anem a fer una cervesa en acabar i comentem que no hi havia joves entre el públic. Com pot ser? Saben els joves qui és Beckett? S'han molestat a les escoles a acostar la literatura universal als seus alumnes? Què passarà quan es perdi la filosofia de les assignatures obligatòries? Com pot ser que s'hagi perdut la partida de la reflexió i el coneixement?

Xerrem i apaguem la set en un vespre fred. Absurdament, com l'existència dels protagonistes de l'obra, obeïm mecànicament i seguim per costum el nostre camí cap a l'inevitable final del dia. I ens conformem a seguir unes normes que sembla que mai canvien. Si no convidem als joves a reflexionar i a buscar respostes a la poesia i en l'art, estem condemnats a perdre cíclicament contra la mort, ja que únicament a través de l'amor i la poesia es pot fer suportable l'existència. He viscut molts finals de partida diferents al llarg de la meva vida. I tots, sempre, inequívocament, amb la mateixa partitura.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.