Fins on coneixes algú que coneixes?

Aquesta és una de les tres frases que el meu fill ha posat en un exercici de filosofia a quart d’ESO, i tal com li he dit, la faré servir com a títol del meu proper article al TOT, o sigui, aquest que ara esteu llegint. Gràcies Pau, sempre ets una font d’inspiració.

La pregunta m’ha semblat genial perquè tot just aquesta setmana aquest ha estat un tema present en la meva vida quotidiana. Fins on ens pensem que coneixem la gent amb la que convivim? 

Hi ha qui davant d’un fet concret diu, a mi no m’ha sorprès; hi ha qui diu, tot són punts de vista; i jo, davant del mateix fet, em remoc per dins perquè, pensant-me que conec bé qui conviu amb mi, a prop meu, en el meu entorn, em sorprèn quan succeeixen fets inesperats que no hagués pensat que podrien succeir així, o potser, dins meu, sí que penso que haguessin pogut ser, però voldria que no fos així, i quan succeeixen, em sorprenen, em remouen per dins...

  
Està clar però, que quan succeeixen fets inesperats que reps d’una persona que creus conèixer, l’error és propi, doncs som nosaltres mateixos qui hem posat en aquesta persona unes expectatives equivocades. Cadascú és lliure de ser com vulgui, tots tenim dret a una identitat única, a uns valors escollits i a una manera de fer pròpia, sigui o no del grat de la resta, convingui o no, ens posi o no en evidència. I jo, que puc pensar que conec l’altre, m’equivoco en les meves expectatives perquè jutjo segons el meu criteri, i és aquí on hi ha l’error. 

Mai no coneixerem l’altre realment, sempre hi haurà aspectes que ens sorprendran i millor que sigui així. La sorpresa, bona o no tan bona, forma part de la nostra vida. Les relacions, bones o no tan bones, també. I les expectatives, per sort o per desgràcia també. Així doncs, haurem de seguir coneixent, més i millor, als que ja coneixem i aprendre amb cada sorpresa, ens agradi o no. Els pensaments, no són fets.