Generacions

El creixement d’una vila bé donat pels antics i els nous habitants i pels serveis que existeixen i els que fan falta al municipi. Sant Cugat és fruit d’un creixement que ha configurat una ciutat diferent i en bona part acollidora. El carrer de Villà a partir dels Safareigs és un dels tants que ha sofert canvis en les cases i en les famílies que hi viuen i en uns equipaments que, com Les Tortuguetes, s’han creat des d’una bona i engrescadora iniciativa per atendre a infants ben petits a l’escola bressol.

Al seu costat, Cugat Natura és un espai per atendre avis i àvies en règims diversos. Tot en un carrer que va agafant un aire nou, si bé a ritme molt lent i amb unes obres inacabables.

Segurament el resultat final serà bo, però per arribar-hi el camí s’està fent molt costerut. I aquí, prop del golf, com molts carrers santcugatencs, observo els pares que acompanyen amb bici, a peu o cotxe els seus fills a la bressol o com ho fan amb una ampla rialla avis i àvies.

Cotxets que circulen amunt i avall amb converses tendres, mans agafades entre generacions o tricicles que baixen ja quan cau la tarda. I, en paral·lel, aquells avis que agafats de bracet baixen al poble, o aquells fills o familiars que en cap de setmana porten a distreure’s, a pas lent o amb cadira de rodes, els que estimen. Generacions que des de la companyia cal cuidar i entendre.

Dóna gust veure com s’acompanyen avis i com s’expliquen coses. Arribar a gran i sentir-se sol no és bo, com tampoc ser un infant i no tenir dret a una família que t’aculli i a una educació i sanitat dignes. I si hom observa situacions d’empatia al carrer, entén que els canvis generacionals són lògics i naturals, però els podem fer més amables si tots des del nostre espai hi aportem abraçades i petons, encaixades i mirades d’estimació i felicitat entre avis, adults, joves i infants.

Sovint, al carrer de Villà i arreu vivim boniques situacions que ens permeten afirmar que val la pena viure la vida.