Gent sense casa, casa sense gent

Això cantava la Sílvia Pérez Cruz el 2016 en aquella bonica (i alhora trista) cançó que és No hay tanto pan. I si llavors aquella lletra era un cant als estralls i les conseqüències de la crisi del 2008, avui dia, gairebé una dècada més tard, continua plenament vigent: no ens en sortim. Malgrat que l'article 47 de la Constitució estableix el dret de les persones a gaudir d'un habitatge digne i adequat, els poders públics no fan prou per garantir-lo ni protegir-lo.

Espanya és l'estat de la UE que ha rebut més condemnes de l'ONU per vulnerar el dret a l'habitatge i les cases encara són considerades un bé de consum, per mercadejar-hi i especular-hi, i no pas un dret humà. D'aquí venen tots els mals. I quan, amb massa timidesa (amb por?), algunes administracions miren de regular preus del lloguer, de reservar habitatge nou de construcció a habitatge social, de sancionar qui superi topalls, surten veus fosques i agres que parlen de «criminalització del propietari». No. No va d'això: va de garantir que la gent pugui pagar-se un lloc on viure tirar endavant un projecte de vida. Simplement.

A Sant Cugat no ens escapem: arribem als 100.000 habitants sí, però expulsant ciutadans, fills i filles, avis i àvies que no poden pujar al carro dels preus alcistes. Amb els lloguers de temporada dominant el mercat per esquivar la llei d'habitatge de 2023 gairebé sense sòl per construir, venen mal dades a la nostra ciutat i arreu. Més cançó: Es indecente y es indecente. Gente sin casa y casa sin gente.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.