Gossos

Es diu Bowie i va aterrar a casa en la fase més crítica de la pandèmia. Suposo que tots estàvem una mica tous per l'estupefacció del moment i vam pensar que un gos a casa ens animaria. Vam encertar-la. En Bowie ara té gairebé un any i mig i a casa diuen que m'hi assemblo, fent bona aquella creença que les persones acaben assimilant algun tret de l'animal amb qui viuen. En el meu cas, els morros, que m'agrada fer-ne.

Confesso, també, que no he estat mai una persona gaire propera a gossos ni animalons en general, però en aquest any i mig el quisso i jo ens hem fet amics. A la nostra manera, res exagerat tampoc. M'agrada quan ens despertem i ve al peu del llit a demanar, molt amablement això sí, que vol sortir a passejar. O quan aprofita que som en una altra banda per grimpar al sofà. El veiem, i tant que el veiem, però el deixem fer, ves.

El Bowie fa caquetes, com tots els gossos. I nosaltres les recollim, com no fan tots els qui tenen gossos. Per mi és incomprensible passejar pel Parc Central i trobar-me excrements que algú no ha recollit. Incívic, egoista. El parc és de tots, dels qui tenim gos i dels qui no. Dels qui volen seure a la fresca sota un arbre ara que la calor comença a fer de les seves; dels qui fan ioga; dels qui corren, baden o caminen.

Un espai com el Parc Central és una joia i n'hem de tenir cura. Per als qui tenim quisso, recollir una caqueta amb una bossa no ens suposa més que dos segons, una flexió d'esquena, un nus i llançar-ho a les escombraries. Proveu-ho. No passa res. És fàcil i fas activitat física. Diuen que les persones s'assemblen als animals amb qui viuen. Viviu amb un gos, no amb un porc.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.