Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Tanmateix, tampoc em va sorprendre, sobretot si tenim en compte la prepotència que ens caracteritza el fet de ser l’única espècie capaç de raonar. I precisament perquè estem convençuts que els animals estan al nostre servei, podem veure peticions com aquesta a diari.
És tan fàcil obviar la constant extorsió que pateixen els animals només per a que nosaltres puguem vestir-nos, menjar o simplement divertir-nos! Els mitjans de comunicació, la societat, les empreses... tot el nostre entorn ens ho posa fàcil. I és que de les atrocitats a les quals estan sotmesos els animals no se’n parla. I quan es fa, la gran majoria opta per mirar cap a una altra banda.
La brutal conseqüència d’aquest especisme el podem trobar en el món dels caçadors, i encara més en els que utilitzen gossos llebrers com a eina per caçar. En aquest sector, el maltractament animal més sagnant es mostra en tota la seva esplendor amb macabres tradicions com la de poner a bailar al galgo. Aquesta és l’expressió que s’utilitza en moltes zones d’Espanya, sobretot al sud, per designar un acte tant cruel com el de penjar un gos a pocs centímetres de terra amb l’objectiu de matar-lo només perquè ja no serveix per a la caça.
El sector de la indústria càrnica tampoc es queda curt. Amb que sapiguem que els pollastres i gallines viuen en gàbies tant atapeïdes que les urpes els hi creixen al voltant de les reixes, ens en podem fer una idea. També ens podem imaginar el tracte que reben els animals en el camp de l’experimentació quan es decideix que, per confirmar que un lleixiu és abrasiu primer és necessari posar-lo directament a l’ull d’un conill.
I això per no parlar dels zoològics, els gossos de treball (cal que en un entorn com els ferrocarrils la seguretat vagi sempre acompanyada d’un gos?) o l’ús de pell animal sense tenir-ne necessitat. I malgrat això ens vanagloriem de ser els més intel·ligents. Permeteu-me que ho dubti. Si realment penséssim, partiríem de premisses com la que proposava Gandhi: “No m’importa saber si un animal pot raonar. Només sé que és capaç de patir i per això el considero el meu semblant”.
Segueix @MarMampel a twitter
És tan fàcil obviar la constant extorsió que pateixen els animals només per a que nosaltres puguem vestir-nos, menjar o simplement divertir-nos! Els mitjans de comunicació, la societat, les empreses... tot el nostre entorn ens ho posa fàcil. I és que de les atrocitats a les quals estan sotmesos els animals no se’n parla. I quan es fa, la gran majoria opta per mirar cap a una altra banda.
La brutal conseqüència d’aquest especisme el podem trobar en el món dels caçadors, i encara més en els que utilitzen gossos llebrers com a eina per caçar. En aquest sector, el maltractament animal més sagnant es mostra en tota la seva esplendor amb macabres tradicions com la de poner a bailar al galgo. Aquesta és l’expressió que s’utilitza en moltes zones d’Espanya, sobretot al sud, per designar un acte tant cruel com el de penjar un gos a pocs centímetres de terra amb l’objectiu de matar-lo només perquè ja no serveix per a la caça.
El sector de la indústria càrnica tampoc es queda curt. Amb que sapiguem que els pollastres i gallines viuen en gàbies tant atapeïdes que les urpes els hi creixen al voltant de les reixes, ens en podem fer una idea. També ens podem imaginar el tracte que reben els animals en el camp de l’experimentació quan es decideix que, per confirmar que un lleixiu és abrasiu primer és necessari posar-lo directament a l’ull d’un conill.
I això per no parlar dels zoològics, els gossos de treball (cal que en un entorn com els ferrocarrils la seguretat vagi sempre acompanyada d’un gos?) o l’ús de pell animal sense tenir-ne necessitat. I malgrat això ens vanagloriem de ser els més intel·ligents. Permeteu-me que ho dubti. Si realment penséssim, partiríem de premisses com la que proposava Gandhi: “No m’importa saber si un animal pot raonar. Només sé que és capaç de patir i per això el considero el meu semblant”.
Segueix @MarMampel a twitter