L’art per viure

Em comenten de bona font que un dels col.lectius més necessitat d'ajut social és el dels artistes. Persones de gran sensibilitat però també sovint de gran fragilitat, un col.lectiu que ja en èpoques d'euforia ho passaven molt justet. El nostre no és un país que estimi i promocioni el seu art ni les persones que el fan; avui dedicar-se a l'expressió artística és com un salt al vuit, imagineu-vos en la situació que es deuen trobar en un moment en què les retallades són generals, tant en el sector privat com, sobretot, en el públic. Avui qui compra o qui aposta per l’art?.

Aquest és un gran col.lectiu i aquí hi entra des del que té a veure amb l'escena, les arts plàstiques etc. Un país es mesura per la seva capacitat de fomentar i retenir la seva cultura i els seus creatius, i el nostre es destaca per produir artistes, però després deixar-los orfes. No és nou, els nostres grans plàstics van ser reconeguts aquí després de triomfar a París o NovaYork. M'imagino avui un pintor o un escultor al seu estudi sol i sense gaires possibilitats de vendre una obra. La mortalitat de galeries al païs és greu i l'oferta, com en altres àmbits, depassa de llarg la gairebé inexistent demanda.

Parlem d'artistes plàstics però ho podríem fer de ballarins, gent de teatre, músics etc..No és època d'amor per l'art i aqui res ho posa fàcil. Les dificultats per sobreviure van crear grans artistes, però saber que molts han de fer cua a Càritas i que estan en la pobresa més extrema, em trenca el cor.

Segueix @R_Grau a twitter