'La corda transfigurada'

En veure l'obra d'Oromí hom no pot deixar de demanar-se si no és les velles històries les que s'entreteixeixen als seus treballs i no simplement materials del seu ofici.

L'obra de l'artista pren unes formes previsibles i les transmuta en passar per les seves mans. Les cordes esdevenen llargs teixits de contes comuns, l'aridesa d'alguns dels seus acabats ens recorda la sobtada brusquedat amb què s'acaben moltes narracions, els plecs amb què s'entortolliguen algunes peces, ens parlen d'aquella manera d'anar i tornar i donar-li voltes i voltes a un tema, un modus d'enfocar qualsevol repte, de manera no obvia, no lineal. Les seves llanes, embolcallen, recullen, traspuen tendresa per l'espectador nu d'expectatives i semblen voler fugir de la paret d'on pengen la seva solitud, per acaronar el visitant.

Les "carotes" amb els seus ulls dibuixats en l'espai, esglaiada l'expressió, ens estan mirant fixament i ens demanen poder una resposta a les seves inquietuds? Formes què conformen formes i què en recorden d'altres, fan viatjar la nostra mirada a l'interior dels nostres records en cercar aquells trets o característiques a què ens remeten.

Sensibles nusos, forats per on desapareixen i s'amaguen aquestes cordes, grups, on la textura creix, convertint-se del no-res en paratge muntanyenc, estries o obertures que ens conviden a endinsar-nos en el teixit previ, conglomerats impossibles que suren en l'espai, desafiant qualsevol dels criteris que conformen la nostra percepció.

Sí. La "Corda transmutada", un títol molt adient per expressar el gruix de l'exposició d'Oromí, un títol el qual ens fa pensar com deia al principi, que no veiem cordes o materials propis del seu ofici, sinó que veiem sensacions, i paratges pels quals hem transitat algun dia i que demanen d'un espectador actiu en la contemplació de l'obra. La recerca al nostre interior cercant trobar el que instintivament percebem a les formes de les seves creacions té premi.

Un premi gros, ja que als llocs que ens remet Oromí amb les formes dels seus tapissos, tan sols ens hi pot dur l'art de les coses no òbvies, l'abstracte de l'expressió d'aquesta artista, el llenguatge amb el qual Oromí conforma el seu discurs i crida als espectadors des de les parets veritats del pas del temps, les formes i els contrastos de les cordes i fils que es lliguen i deslliguen, els nusos que miraculosament es desfan.

Seria bo ser tan eteri a l'hora de viure com moltes de les seves obres que desafien la rigidesa de les lleis terrenes, seria bo contemplar aquestes cordes, aquesta història personal, entreteixint-se i barrejant-se amb d'altres per fer créixer quelcom nou, poder més lliure. O tan sols deixar-ho fluir i fluctuar en l'espai, com molt bé ens assenyala Dolors Oromí.