'Urbanita asilvestrado'; Jordi Pintó a La Galeria

Colors que recorden els utilitzats al Renaixement. Com a narració visual també té quelcom dels colors i l'aura que rodeja els retaules del romànic català. Pintó utilitza les eines que com a bon artista ha sabut absorbir per emocionar-nos. Una estètica de còmic en la part superficial dels seus treballs, serveix de base a un discurs profund en què crida i reivindica una volta a una humanitat més natural, on l'artifici es despulla de mirades alienes. On l'artifici deixa de ser-ho.

Observant les seves obres hom també té la sensació, pel seu dibuix saturat i els colors àcids que utilitza, de què les seves ciutats són plenes a vessar, massa. Les dolces formes naïf dels seus dibuixos ens parlen també de la seva mirada sobre tot el que l'envolta. La mirada neta d'un infant observant el caòtic món que els adults hem construït i vivim cada dia.

La seva mirada, des de fora, sentint-se part, però mirant-s'ho des de lluny."Urbanita Asilvestrado", gran definició, per qui se sap part de, o dins de, però a qui la seva ànima li demana un retorn a uns orígens molt més naturals, fugint de la teatralitat. Curiós, perquè l'autor recrea aquests paisatges urbans i figures d'una manera totalment allunyada d'una forma de representar realista, diguéssim.

No fa servir un dibuix descriptiu naturalista ni unes perspectives que ens transmetin realisme ni uns colors que defineixin les urbs en les quals vivim o les robes que ens posem. Però tot i això, o potser per això, sentim d'una manera més verídica els seus personatges o els seus escenaris. El seu món és tan aliè al nostre fer diari, gràcies als seus colors i al seu traç naïf com he senyalat abans, pot revelar veritats de nosaltres i de casa nostra d'una manera més efectiva i directe.

Unes ciutats bigarrades de casetes, les unes a sobre de les altres. Ciutats, nuclis urbans desbordats, pobles que en la seva creixença fan servei de l'espai útil. Nuclis urbans plens, en què Pintó no oblida plantar verd als seus terrats, tot humanitzant aquestes grans urbs que representa. Uns rius i aigües que representa també en aquests escenaris, d'un blau intensíssim, que ens criden als assedegats espectadors. Unes figures que transmeten una tendresa infinita ens parlen de naturalitat a l'hora de viure les emocions. Unes figures que molts cops fan pensar en petits i esbojarrats "clowns", posen la seva immensa seriositat al servei de la narració del conte que ens presenta Jordi Pintó.

Un conte pintat amb colors vius i habitat per estranys éssers que fan més real la realitat. Potser la llibertat que ens dóna com a públic no reconèixer el seu imaginari com a res adscrit a una realitat recognoscible, fa que el puguem entendre i interpretar millor. Sense traves a l'hora d'admetre aspectes que no ens agraden gens de les nostres ciutats i persones, que de ben segur, en una representació naturalista, real i idealitzada del nostre món, ens resultaria molt més difícil.

Jordi Pintó pinta un conte, un bellíssim conte.