La fil·loxera al nostre país (i II)

Joan Miret quan retornà de fer la seva gira dels països afectats per la fil·loxera va organitzar un reguitzell de conferències per tot el país, ja que era el primer exponent que coneixia de primera mà la magnitud del problema. Va informar els oients, ja que l’insecte volador podia desplaçar-se uns vint quilòmetres i la barrera dels Pirineus té una amplada que els sobrepassa, que el perill era de la part llevantina, on va recomanar que convindria fer una faixa d’uns 25 quilòmetres d’amplada on no es restés cap cep. Aquesta franja representava 70.000 hectàrees de les quals sols 15.000 eren de vinya i si s’haguessin de fer les indemnitzacions pertinents, s’haurien de despendre d’uns 225.000 duros (1.125.000 pessetes, és a dir, 6.820 euros, aproximadament). No hi hagué un acord per aquesta despesa i començà a haver-hi un ball de proves químiques per protegir el cep, quan la pesta ja entrava per la Prada de Conflent sense haver-se planificat cap barrera de protecció.

El 14 de març de 1878 es va presentar al Congrés de Madrid un projecte de llei per demanar la protecció del sector vinícola, precedit per tots els diputats catalans. Però, allà, per complet desconeixement de la causa, el ministre de Foment va declarar que el projecte era alarmista i inadmissible. És a dir, que l’Institut Català va fracassar a les Corts, ja que no s’havia presentat un organisme científic o tècnic solvent. Els catalans els prengueren la paraula i es convocà el Congrés Fil·loxèric de Madrid presidit pel mateix ministre de Foment.

Quant al cordó protector projectat per Joan Miret, els vinyataires gironins s’hi oposaren aferrissadament per molt que els perjudicava haver d’arrencar vinyes. Els empordanesos van organitzar revoltes organitzades i denominades ‘Fets de Ller’, contra la idea. No obstant això, les comarques més vinyateres com el Penedès, sorgiren propietaris amb molta empenta com en Manel Raventós i els germans Mir, que van organitzar la Comissió d’Inspectors de Plantes Americanes i van fer concursos d’empeltadors.

No tot eren avenços, ja que la majoria de vinyataires es resistiren a l’arrencada de les seves vinyes i regaven les plantacions amb productes químics per provar si se’n sortien. Un dels productes que es van utilitzar contenia neolina i sulfur de carboni, que es va emprar amb èxit a Suïssa però cada terreny era diferent i les solucions químiques tenien resposta diferent a cada lloc. Era difícil saber quina varietat esqueia millor a cada terreny, també apareixen planters infectats ja des de l’origen, cosa que va suposar una pèrdua de temps afegit. Però a través del temps i experiències van anar fent les replantacions, començant per les comarques gironines, les primeres a afectar-se.