La Guadalajara de Quim Monzó

Tot i ser prou conegut, no va ser fins a començaments dels noranta que Quim Monzó (Barcelona, 1952) va saltar a la popularitat. Ho va fer de la mà del televisiu Miquel Calzada, i va ser una revelació. Amb El perquè de tot plegat va assolir un clímax comercial que va descobrir que durant quinze anys havia bastit una obra sòlida i refrescant. Van ser uns anys en què els llibres de Quaderns Crema passaven de mà en mà. Com que en aquest país som donats a tenir personatges oficials, vam canonitzar Monzó –sí: vostè també- com el nou contista oficial de Catalunya, al costat del poeta Martí i Pol, la soprano Montserrat Caballé, el pallasso Tortell Poltrona i el cantautor Lluís Llach. L’entrenador Pep Guardiola i el cuiner Ferran Adrià encara no havien assolit el Parnàs.

Els personatges monzonians xuclaven la vida amb avidesa i vivien una realitat farcida de sexe i gintònics. Els detalls urbans sorprenien el lector per la versemblança i el feien identificar-s’hi. Malgrat aquest panorama agosarat i sovint irònic, un fons inquietant s’estenia per les pàgines: des de l’home presoner de la pròpia trempera (La magnitud de la tragèdia), a aquell altre que, de tan avorrit, embocava el carrer Balmes en contra direcció. Amb Guadalajara (1996), els contes de Quim Monzó van iniciar un gir subtil que ha evolucionat i evoluciona encara avui.

Tot i l’humor sempre present, a Guadalajara els personatges són presoners de la rutina i la incomunicació: viuen situacions que els superen i el món se’ls repeteix immutable. Com s’esdevé en les narracions més típiques de Borges, o en l’absurd de les il·lustracions de M.C. Escher, no hi ha sortida. Si el llibre s’hagués titulat Vida de Sísif, ningú no se n’hauria estranyat. Els dubtes inicials dels personatges són resolts per una empenta que convida a l’optimisme, cert, però aquest optimisme es perd quan s’adonen que no poden escapar de la repetició en què viuen; i si de cas ho aconseguissin, ¿quin món els quedaria?

El relat que encapçala el llibre és paradigmàtic, però també ho són tota la resta, ordenats en blocs temàtics. En el primer, un infant es rebel·la contra el costum (tala del dit anul·lar quan els nens arriben als nou anys) fins a aconseguir destruir el clan familiar, només per descobrir –sempre a la barra d’un bar- d’altres famílies que practiquen tradicions similars. Pel que fa al grup de relats que segueix, tots es basen en coneguts personatges de la literatura (d’Odisseu a Robin Hood, passant per Guillem Tell), impotents per escapar-se del destí. De primer el lector riu en llegir aquestes peripècies, després només somriu i finalment acaba amb una ganyota amarga al rostre.

Cada frase està depurada al màxim però no per això l’autor evita farcir les narracions amb pluges d’idees: els personatges expressen pors, preguntes i conviccions sobre la situació que viuen, i ho fan al mateix ritme que aquestes apareixen al cap del lector. Inquiet de mena, Quim Monzó també evoluciona pel que fa a l’estil. En principi sembla que manté l’esquematisme bàsic del text (allò que durant un temps es va anomenar economia narrativa) i l’acumulació de frases breus per marcar rapidesa en la lectura, hereu com és de Carver i Hemingway. Però tal com anuncia la citació que encapçala el recull, l’autor parteix de situacions lentes que evoquen rutina, només per entrar de sobte en una voràgine de la qual és impossible escapar. El seu domini del ritme de la narració és impecable, té el lector a la seva mercè.

I amb tot... Quin plaer, llegir cada detall i reconèixer-s’hi. Com els dubtes del polític abans de saber a qui ha de votar; com l’enveja del nen pel cosí que esdevé l’arpista que ell no ha sabut ser; com la carícia de la mare al fill, encara que sigui feta amb antenes perquè ella és un escarabat i el fill ha despertat convertit en ésser humà.

Més info
Autor: Quim Monzó
Títol: Guadalajara
Editorial: Quadens Crema, col. Mínima Minor, 65
Any de publicació: 1997
Número de pàgines: 208
Preu: 12.00 €