La plaça de Barcelona

De jocs a la plaça n’hi havia de molts; jugàvem al cavall fort, a la baldufa a cromos amb palets, és a dir, que fèiem els nostres jocs. El que no variava mai era jugar a pilota. Quan he passat per la plaça he vist que dos o tres grups de vailets hi jugaven i m’ha fet recordar la meva infantesa. Agafàvem paper de diari embolicat amb cordill i allò era la nostra pilota. Com que destrossàvem el calçat jugant, normalment portàvem les nostres espardenyes foradades de la punta i havíem d’arronsar els dits per no fer-nos mal. Els avis que seien als bancs de pedra, ja marxaven per por, i feien bé. Després sortien les mestresses de casa que tenien vidrieres a la porta i ens fotien l’escàndol perquè no hi juguéssim perquè més d’una vegada els hi havia entrat la pilota a casa sense que haguessin obert la porta. És a dir, que de jocs a la plaça n’havíem fet molts. Arribaven les revetlles de Sant Joan, per exemple, i fèiem les piles de llenya al voltant d’un plataner, les quatre piles de fogueres per poder celebrar-ho, és a dir, allò per a nosaltres era la glòria.

Quan es va inaugurar l’ajuntament el 1932, les festes de les fires, principalment la de setembre que era la més grossa, també hi col·locaven l’envelat. La gent es cuidava d’adquirir llotges per als quatre dies que durava la fira, tot depenia del dia en què queia la diada de les mares de Déu trobades. Aleshores, en aquell temps, quan ja s’havia inaugurat la carretera de l’Arrabassada, és a dir, la carretera que anava de Gràcia a Manresa, venien estiuejants que passaven dos o tres mesos a Sant Cugat i també reservaven les llotges dels envelats. La freqüència i amistat amb la gent del poble era molt bona. Els habitants de la vila hi acudien per observar els vestits de moda dels estiuejants. Si un jove de Sant Cugat s’atrevia a treure una filla per ballar, allò era el súmmum. En aquell temps també es feien a la plaça uns concerts als vespres durant la fira i també eren molt concorreguts.

Recordo un any que jugant a la plaça em vaig trobar una pila de monedes que no em creia el que veia. Hi havia un pessetot, una pesseta de plata, etc. Els vaig agafar ben fort i els vailets més grans em deien “Tomàs anem a cal Guillem a comprar pega-dolces, regalèssies!”. I vaig arrencar a córrer fins a casa i quan vaig arribar-hi els vaig dir: “Aquests cèntims són per comprar una nena”, perquè llavors la meva mare esperava una criatura i, en lloc d’una nena, va sortir un altre fill.