Serenos i vigilants

Els serenos actualment, com els d’abans, ja no existeixen, ací a la ciutat ja fa uns quants anys que els varen suprimir. A la meva joventut aquests guardes o vigilants nocturns, ens havien fet córrer més d’una vegada, no per falta de la seva raó, però una joventut dels setze o vint anys, amb l’armilla que tenia a les butxaques al revés, sense televisió ni cap altra distracció, sinó fer alguna entremaliadura sense massa importància.

Els serenos o vigilants, voltaven a la nit pel seu sector amatents de què no passés cap anomalia. Si era a l’estiu amb mànegues de camisa i a l’hivern amb una bona garibaldina ben gruixuda i una manta penjada al coll, el que sí que portaven sempre era el seu “xuxu”, era un estri d’un metre i poc més, amb una punxa com si fos una petita llança. Caminaven per places i carrers i de tant en tant, fent una cantarella anunciaven el temps, si estava serè, si núvol o bé si plovia, això sí, sempre en castellà.

Aleshores també feien de despertador, hi havia el costum que la gent que havia de matinar posaven pedres al portal per l’hora que els havia de despertar el sereno. Si posaven una pedra, era a la una que els havia de cridar, dues pedres a les dues i així successivament, però ho trobareu estrany que es fes aquest sistema tan rudimentari, però heu de pensar que aquest sistema venia de molt lluny, on els despertadors no existien. Ací és on començaven les nostres entremaliadures, al portal que hi havia una pedra n’hi ajuntàvem una altra d’un altre portal, és a dir, que a un el cridaven una hora abans i l’altre a una hora més tard, amb les corresponents protestes dels pobres perjudicats. Aquests serenos els diumenges passaven per les cases a cobrar deu cèntims. Això suposo que devia ser un suplement dels sous que devien rebre de l’Ajuntament. Per fer aquesta feina anaven ben mudats amb la seva gorra de plat, i aleshores era quan els clients enfadats feien les seves reclamacions.

A la ciutat, a part dels serenos també hi havia els vigilants, aquests portaven les claus de les cases del seu barri i quan sentien un veí que picava de mans hi acudien per obrir-los la porta. És a dir que ningú podia entrar a cap portal si no l’obria el vigilant.