Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Amb el permís de la Societat Coral La Lira, que es crea el 1882, pot ser considerada l’entitat degana de la ciutat. El 1913 es traslladarà a la seu actual, la qual és el resultat del treball, dit de forma literal, dels seus socis, bàsicament rabassaires. Són els anys en què Sant Cugat comença a adquirir gruix associatiu i polític. El 1903 es produeix la unificació de tots els republicans en la Fraternitat Republicana, compta amb trenta-set associats i s’adhereix a la Unió Republicana de Nicolás Salmerón.
El seu president serà un dels fundadors de La Unió, Miquel Grau i Ricart. Comença, doncs, una relació que durarà anys entre rabassaires, republicans i La Unió, relació que es farà especialment estreta durant la Segona República. Però abans, exactament l’octubre de 1930, el carrer on s’ubica l’entitat rebrà el nom de Josep Anselm Clavé, que no debades fou l’inspirador de gairebé totes les corals creades a partir de mitjan segle XIX.
La història que vindrà després de 1939 serà tota una altra i aquí no és el lloc per entretenir-nos-hi. Anem al present, doncs. Com hom sap, fa uns sis mesos La Unió i l’Ajuntament signaren un conveni, es tractava de salvar l’entitat d’una fallida imminent, a la vegada que una aposta per reconvertir-la i obrir-la al conjunt de la ciutadania. La creació d’un consorci entre l’entitat i l’Ajuntament n’ha de garantir el projecte. Una comissió paritària Ajuntament/Unió ha anat treballant en el tema i avui ja coneixem una proposta d’ordre arquitectònic per tal d’adequar l’edifici a les velles i noves necessitats. Ara, l’assemblea de socis de l’entitat i el ple de l’Ajuntament tenen la darrera paraula.
No crec violar cap secret si dic que ens movem entre tres alternatives, diferents en resultats, cost i terminis d’execució. Tot indica que la proposta del mig, en cada un dels tres aspectes assenyalats, serà la que tirarà endavant. Això vol dir uns cinc-cents metres quadrats útils més, més locals per fer activitats i, sobretot, una sala que no només servirà per fer-hi teatre; més l’adequació de totes les instal·lacions a la normativa actual. El cost és gran, no ens enganyem. I aquí tenim la mare dels ous. Ras i curt: l’Ajuntament és l’únic que pot garantir econòmicament l’operació.
l’Ajuntament som tots; dit amb altres paraules, els seus diners són els de tots. En definitiva, es miri com es miri, La Unió està abocada a retornar als santcugatencs, més enllà que tingui una massa determinada de socis, seguint l’esperit fundacional. Reapropiar-se d’un patrimoni com aquest, pel que significa, pel lloc que ocupa i per les característiques que tindrà després de la seva remodelació, és una bona notícia per als santcugatencs. Aquí ja no estem parlant d’allò que s’ha posat tan de moda, la col·laboració publicoprivada, estem parlant de com un espai en principi privat esdevindrà públic (dit amb tots els respectes envers els socis i els drets que mantindran sobre l’edifici). Això representarà un salt qualitatiu. Si finalment és així, podrem parlar de La Unió de tots.
El seu president serà un dels fundadors de La Unió, Miquel Grau i Ricart. Comença, doncs, una relació que durarà anys entre rabassaires, republicans i La Unió, relació que es farà especialment estreta durant la Segona República. Però abans, exactament l’octubre de 1930, el carrer on s’ubica l’entitat rebrà el nom de Josep Anselm Clavé, que no debades fou l’inspirador de gairebé totes les corals creades a partir de mitjan segle XIX.
La història que vindrà després de 1939 serà tota una altra i aquí no és el lloc per entretenir-nos-hi. Anem al present, doncs. Com hom sap, fa uns sis mesos La Unió i l’Ajuntament signaren un conveni, es tractava de salvar l’entitat d’una fallida imminent, a la vegada que una aposta per reconvertir-la i obrir-la al conjunt de la ciutadania. La creació d’un consorci entre l’entitat i l’Ajuntament n’ha de garantir el projecte. Una comissió paritària Ajuntament/Unió ha anat treballant en el tema i avui ja coneixem una proposta d’ordre arquitectònic per tal d’adequar l’edifici a les velles i noves necessitats. Ara, l’assemblea de socis de l’entitat i el ple de l’Ajuntament tenen la darrera paraula.
No crec violar cap secret si dic que ens movem entre tres alternatives, diferents en resultats, cost i terminis d’execució. Tot indica que la proposta del mig, en cada un dels tres aspectes assenyalats, serà la que tirarà endavant. Això vol dir uns cinc-cents metres quadrats útils més, més locals per fer activitats i, sobretot, una sala que no només servirà per fer-hi teatre; més l’adequació de totes les instal·lacions a la normativa actual. El cost és gran, no ens enganyem. I aquí tenim la mare dels ous. Ras i curt: l’Ajuntament és l’únic que pot garantir econòmicament l’operació.
l’Ajuntament som tots; dit amb altres paraules, els seus diners són els de tots. En definitiva, es miri com es miri, La Unió està abocada a retornar als santcugatencs, més enllà que tingui una massa determinada de socis, seguint l’esperit fundacional. Reapropiar-se d’un patrimoni com aquest, pel que significa, pel lloc que ocupa i per les característiques que tindrà després de la seva remodelació, és una bona notícia per als santcugatencs. Aquí ja no estem parlant d’allò que s’ha posat tan de moda, la col·laboració publicoprivada, estem parlant de com un espai en principi privat esdevindrà públic (dit amb tots els respectes envers els socis i els drets que mantindran sobre l’edifici). Això representarà un salt qualitatiu. Si finalment és així, podrem parlar de La Unió de tots.